La crida. (Passió)

Un relat de: Jere Soler G

El vent era gèlid. Un mantell espès de boires plúmbies mig cobria les serralades del nord.
Entrà a la taverna. Es tragué la gorra de pell de grizzly. Avançà fins a una taula de fusta roja que flairava a resina, i demanà whisky. Dos homes amb aspecte de caçadors se li acostaren. Li tustaren l'espatlla. S'admiraren quan els explicà que havia estat a Alaska per feina, i que tornava per a casar-se amb la filla d'en Lincoln Swagman, el de les exportacions de fusta; que viurien a Nova York, perquè ell, a partir d'ara, es dedicaria a dirigir la distribució de les comandes del país.
Sortí de la taverna; ullà les muntanyes i s'estremí.
Arribà a casa de l'Elizabeth. La noia l'abraonà, i bramà; li explicà com l'havia enyorat, i com n'estava, de contenta. Soparen i feren l'amor amb bogeria. Després s'assegueren al llit, i ella li explicà tots els detalls del futur que encetarien: la casa de Broadway, l'edifici de l'empresa, la vida cultural de la ciutat... Ella s'adormí. Ell no aconseguí d'aclucar els ulls. A l'últim, s'aixecà, obrí la finestra i escoltà el vent que xiulava. Imaginà els còrrecs solitaris de la terra que s'estenia nord enllà; les valls mai descobertes, amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot amarat d'un silenci abillat de natura... i un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge... i el so sord de la bota damunt la roca... i el cant del rierol en el desglaç...
L'endemà, mirà amb tristesa l'Elizabeth. La noia plorà, i abans que ell no li expliqués res, ella li besà els llavis i li digué adéu amb un somriure forçat.
Després, ell començà a caminar cap el nord amb els ulls fits en la muntanya.
La mare no va veure mai més el pare, i jo no el vaig arribar a conèixer; però sé que roman allà, en algun racó de les neus perpètues, i que d'alguna manera continua formant part del paisatge.

Comentaris

  • Records[Ofensiu]
    Carles Malet | 10-12-2006

    M'has fet venir a la memòria imatges d'un passat personal. Durant un parell d'anys, vaig viure a les terres de Nord Amèrica, on l'hivern et glaça la sang i l'alè, i l'estiu és tant curt que la natura explota amb pressa perquè sap que sols disposa d'unes setmanes per completar el cicle de la vida.

    I jo també em vaig enamorar del Nord. De les muntanyes i dels rius i llacs gelats de Canadà; de la natura encara salvatge, i de la solitud del Nord. Unes ferides dolces que encara no han cicatritzat, i que espero poder compartir algun dia amb les filles que vaig decidir portar al món en una realitat més propera i més segura.

    Salutacions,

    Carles

  • Natura i essència[Ofensiu]
    qwark | 10-12-2006

    La temàtica i el to em fan sospitar que aquest és un dels relats que t'agraden. La idea, senzilla, es desenvolupa en el marc de la bellesa incomparable de la natura, que tu reprodueixes amb una descripció rica en matisos i en vocabulari.

    El paràgraf final, tot i que sembla una bona idea per afegir riquesa emocional al relat, em fa una mica de mal a la vista, per la seva heterodòxia. El canvi de narrador (o de manera d'anomenar els personatges) és massa brusc. Potser seria bona idea fer un canvi de secció enmig, no?

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261328 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA