LA CINTETA

Aixeco el cap de l’ordinador i mentre vaig apartant la paperassa sona el rellotge de paret. Les onze tocades del matí. És dissabte i com cada dissabte d’hivern aquest està transcorrent seguint la mateixa rutina de sempre: llevar-se d’hora, preparar l’esmorzar, esmorzar amb l’Ernest, acomiadar-lo –l’Ernest també treballa dissabte el matí- i encabat posar-se al punt de les nou a fer les factures per als clients perquè aquests puguin pagar –i així descansar, tal com es diu-.

M’agrada molt fer factures, és el millor de la setmana. La resta dels dies feiners treballo de funcionària a la delegació territorial de cultura a Tortosa. El sou no és res de l’altre món, la feina tampoc, però és segura i em dóna autoestima i una secreta autonomia –més mental que financera- a la qual no vull renunciar de cap manera. L’Ernest em diu sempre que amb el que guanya ell sol podríem viure tots dos ben bé i que no caldria, doncs, que treballés. Té tota la raó del món i cada dissabte fent les factures m’adono que en té i molta. Els calers ragen més que les fonts de Paüls després de les pluges de tardor, i mira que les fonts ragen i ragen, sense estroncar-se ni perdre pressió. El meu Ernest és molt treballador, i bon jan i una mica ànima de càntir, tothom al poble el coneix, l’aprecia i li encarrega els treballs de lampisteria de tal manera que si no treballa més –i factura més- és perquè el temps no és infinit, sinó limitat i relatiu, o altrament s’hauria de multiplicar per tres per abastar tota la feina que li ofereixen, el pobre. Jo, en canvi, sóc més viva, més espavilada, una mostela em diu l’Ernest que semblo i tothom al poble també em coneix com sóc. I ja sé que ningú no gosa parlar malament de mi perquè sóc la seva dona i no perquè no en tinguin ganes, que se’n moren, ja ho sé. Tots dos tenim càracters molt diferents, i això és bo per al negoci, ens complementem. Ell treballa, jo facturo i la hisenda familiar floreix esponerosa com en una primavera eterna. L’Ernest no pot entendre perquè vull continuar treballant en una feina que obertament confesso, i no me n’amago pas mai, que no m’aporta res personalment. Això és el que li dic i ell, innocentot com és, s’ho creu, sense qüestionar-s’ho, cegament. Tanmateix, inexplicablement almenys per a ell, m’entossudeixo en no deixar-la i l’Ernest no se’n sap avenir.

Les onze. Dissabte toca fer bullit i caldo. Acabo de treure impreses les darreres factures acabades, deso els papers escampats per damunt del despatx i, sentint la fressa provinent de les golfes, m’anoto mentalment que he de recordar-li a l’Ernest que posi remei a aquest problema, que cada cop que penso que hi ha rates a casa m’esgarrifo. Tanmateix, però, me’n vaig cap a la cuina contenta com cada dissabte, amb els números encara alegrant-me l’esperit. Un cop allí m’oblido de les xifres, dels clients, dels euros i de la primera part del conte de la lletera i fins i tot de les maleïdes rates, i em converteixo en cuinera. Em poso el davantal. Trec les verdures de la nevera. Agafo un ganivet de cuina i una taula de fusta i començo per netejar i tallar, metòdicament, les safranàries, que fan bon caldo i a tots dos ens agraden molt en el bullit.

Encara no vaig per la tercera safranària que aixecant el cap miro per la finestra enreixada els camps de tarongers que s’estenen cap al riu. El paisatge que s’hi veu mai em cansa i l’esguard se’m perd horitzó enllà, topant amb les muntanyes llunyanes. El cel és clar i lluminós. Té aquella llum dels dies nets d’hivern que tant m’agrada, la mateixa que ho omplia tot el diumenge que ens van casar, aviat farà ja dotze anys. El nostre casament era una cosa inevitable. Ens coneixíem de petits i tothom donava per fet que ens acabaríem casant. Un altre desenllaç no era previsible ni imaginable ni fins i tot acceptable. Hauria destarotat l’ordre natural de les coses. L’Ernest era el jove que tota mare hauria volgut per a un filla fadrina: treballador, honrat, bona persona, atent, ben plantat i macot, alegre i fins i tot divertit. Era un bon partit. És més, era el millor partit del poble amb diferència. I s’havia fixat en mi i això m’afalagava tant que passava per alt un petit detall sense importància: jo no l’estimava ni l’estimaria mai, aquesta certesa l’he tinguda sempre dins del cor, corcant-me’l. M’adonava i apreciava que l’Ernest tenia totes les qualitats que tothom li veia i lloava generosament, i d’altres tant o més bones que ningú – o poca gent- coneixia ja que no eren tan evidents. Al cap de vuit anys de festeig, qui més el coneixia, a part de sa mare, era jo, i no li havia trobat cap tara o defecte de caràcter digne de menció. És més, com a amant no podia ser millor, sobresortia clarament de la mitjana. Ell no ho sabia. Jo sí. Ho havia pogut constatar fefaentment diverses vegades al llarg d’aquests dotze anys de casats i sempre la balança havia caigut del costat de l’Ernest. A punt de casar-m’hi, doncs, tenia clar tres coses certes referent a l’Ernest: que era el millor home que podria trobar per marit, que ell m’estimava amb bogeria i devoció i que jo no podria mai correspondre-li.

Un cop netes i trossejades les pastanagues, el que toca és continuar amb els naps, la col, les patates, l’api i la resta de verdura. Poso l’olla al foc mig plena d’aigua i la vaig omplint amb el que ja tinc preparat. Abans d’acabar amb el verd i començar amb la carn, faig una pausa, deixo el ganivet damunt el marbre de la cuina, m’eixugo les mans i no puc evitar que se m’escapi un sospir. M’ha revingut al cap les factures i els càlculs que en feia aquest matí. Fent números m’he adonat que l’Ernest es podria retirar als cinquanta-cinc anys, sense preocupar-se per res de la jubilació. Ben invertits com els tenim, els diners estalviats ens permetrien viure de renda la resta de la vida. A més a més tenim les dues cases i els trossos de terra que els sogres li havien deixat al nen i que podríem vendre en cas de necessitat. Podríem viure molt bé quan ens retiréssim. Quan ens retiréssim o jubiléssim, perquè ara no ho fem. El meu Ernest no sap fer res més que treballar i si sortim, fem algun viatge o ens permetem algun luxe és perquè l’hi demano, l’hi insisteixo, i algun cop fins i tot l’hi imploro, i al final ell cedeix, magnànim, fent un esforç que per ell és tot un sacrifici. I això és com és i no pot ser d’altra manera perquè ell és una màquina de treballar i prou, bona persona i poca cosa més. La vida és anar fent, monòtona i predible, mancada d’il•lusions i de projectes, ni grans ni amb prou feines petits. Ho sé, ho he sabut sempre, però em nego a admetre-ho per poder seguir somiant. Dins meu sé que una altra vida ha de ser possible.

No puc evitar tornar a sospirar i ullar de nou a través de la finestra. Uns pardalets revolotegen entre els tarongers, feliços i alegres, vitals, malgrat la gèlida claror matinal. Els observo, jo dins casa ells afora, a través de la finestra reixada i les seves cabrioles em recorden el Manel. Feia només tres anys que ens havíem casat quan va passar l’”assumpte”, tal com tots dos per entendre’ns el vàrem anomenar llavors. La resta del poble, covards i maldients: l’”aventura de la Cinta” o “les banyes de l’Ernest”. Només havien passat tres anys, anys que havien estat com els vuit de festeig: previsibles, avorrits i segurs. No tenia cap queixa del meu marit. Tampoc cap elogi. Tot anava com havia d’anar quan va passar el que no havia d’haver passat mai. Talment com si les hormones de l’adolescència se m’haguessin activat de cop i volta als vint-i-sis anys i no quan tocava, a l’adolescència, molt abans, abans de conèixer l’Ernest, em vaig enamorar com una col•legiala. Bojament. No havia conegut l’amor fins llavors i el cor se’m va omplir de joia. Després de l’”assumpte” sé del cert, íntimament, que no tornaré a enamorar-me. No podré. L’amor necessita del cor. I el meu se’m va trencar llavors.

Acabava de fer, doncs, els vint-i-sis i llavors encara treballava a la gestoria de Tortosa on havia entrat tot just finalitzats els estudis, quan vaig conèixer l’amor de la meva vida. Era tot un home, un senyor, un cavaller dels d’abans. Era el que mai seria l’Ernest encara que s’hi esforcés i visqués més que Matusalem. El que tenia el Manel és té o no es té, però, mai dels mais, ni s’adquireix ni es perd. Tenia classe. Una classe i un savuar-fer –o com es digui en francès- que el feia l’home més atractiu que mai havia conegut. Era el meu príncep blau, el meu heroi, el meu somni fet carn. Estar amb ell bastava per fer aflorar la princesa que portava dintre, amagada i esporuguida, perquè s’obrís com una flor de primavera al gaudi de la vida veritable i perenne.

Recordaré tota la vida el dia que va entrar per la porta de la gestoria, de cop i sense trucar. Era un nou client que feia només un parell de mesos que treballava amb nosaltres i amb qui no havia tractat mai ni per telèfon. Alt, prim, bru, ben vestit, elegant no sols d’aspecte sinó també de moviments, el Manel transmetia una seguretat encomanadissa tot creant al seu voltant una aura que el feia irresistible per a les dones com jo -romántiques vergonyoses, i devoradores d’amagatotis de revistes del cor- que créiem en l’amor passional i arrebatador que ha d’omplir el món de música de violins, de perfums dolços i tenyir-lo del rossa dels somnis eteris. Quan el vaig conèixer em vaig adonar que la vi-an-ros no era només un somni il•lús en paper cuixé sinó una veritat realitzable, que em podia – per què no?- passar a mi i que llavors tot, tot seria possible. I aquesta certesa em va trasvalsar des del moll de l’os fins al darrer cabell. I mai més res ja no tornaria a ser igual que abans per a mi. Ni jo mateixa ni el meu món. Un estel fugaç havia travessat el cel de la meva existència, enlluernador, breu, i havia i•luminat vastos horitzons fins llavors ocults en la fosca de la nit de la meva existència. Els vaig veure i llavors hi vaig creure. Des d’aleshores sé que res és igual, que tot ha canviat malgrat que aparentment res no ho hagi fet, encara.

Quan el vaig conèixer vaig saber a l’instant, doncs, que més enllà de l’existència grisa a la qual m’havia acabat resignant, arrosegada per la massa, un altre tipus de vida havia de ser possible, i no només perquè el pregonaven a les revistes o als fulls de les novel•letes rosses que em fascinaven més que em distreien. Quan el Manel va entrar a la meva ànima, de sobte, vaig esdevenir la princesa que estava destinada a ser, i ell un princep blau i el conte de fades que vàrem viure era tan real com els dolors menstruals. Tan real com el bullit, els ocellets, les rates i les factures d’aquest matí d’hivern.

Poques setmanes després de la trobada que em va canviar la vida, abandonava l’Ernest, la casa, la família, el poble i tota la meva existència anterior. Em vaig fugar –com deien els vells del poble- i me’n vaig anar a viure a la ciutat, a un pis-niuet d’amor de lloguer, per començar una nova etapa plena de joia, d’il•lusió i sobretot d’amor, molt d’amor. Va ser idea meva. Ell no volia però va acabar acceptant-ho. Tenia dona i dues filles i vivia en un calvari permanent per manca d’amor, perquè l’amor ho és tot i si l’amor ho és tot jo no tinc res sense tu, Cinteta –em deia a cau d’orella i el seu alè m’acaronava i em duia a cels cada vegada més alts- . Ell, però, continuava vivint amb la seva familia, només fins que fos el moment apropiat per dir-los que les deixava i se n’anava amb una altra, amb mi. Mentrestant em venia a veure cada dia, em feia regals, dormíem plegats quan podíem i féiem l’amor –jo sempre faig l’amor, això de cardar, com en diuen al poble, ho he trobat sempre massa vulgar!- cada dia després de dinar a poc a poc, sense presses, i érem feliços estimant-nos, oblidant el món exterior, els seus passats i presents, sense pensar massa en un futur que no podia ser sinó molt millor que la perfecció d’ara, que saborejàvem com un vi dolç com la mel, embriagador i tonificant alhora.

El temps anava passant. Érem feliços. Tanmateix el Manel mai trobava el moment, fatídic per deixar la seva familia i fer així el pas definitiu que el meu amor li demanava, li exigia. Aquest moment sempre s’aplaçava, ara perquè la dona estava malalta i no seria de senyor dir-l’hi en aquestes circumstàncies, ara perquè s’apropava la comunió de la més gran, ara perquè estic massa enfeinat en el negoci com per tenir més maldecaps, ara …. Sempre trobes excuses quan no vols fer una cosa. I el Manel les trobava fàcilment. I jo me n’adonava.

Tenia paciència. Aquesta ha estat sempre una de les meves virtuts reconegudes. Tenia paciència, doncs. I fins a cert punt comprenia que el fet de tenir fills feia que el seu cas no fos com el meu, però, d’altra banda, l’amor està per damunt de tot, fins i tot de la família, perquè sense amor no es pot viure, oi Manel, i un dia o altre has de fer el pas i lliurar-te’m en cos i ànima. No es pot tenir tot, i sempre, sempre has de triar la felicitat, perquè només vivim una vegada i hem d’aprofitar-ho.

Varen continuant passant les setmanes, plenes d’amor i projectes de futur, i amb elles els mesos, però ja les ombres de la crua realitat estaven enterenyinant el setè cel on érem tots dos i el nostre amor, vertader, pur com l’aigua d’una font. No ho volia admetre, però ja en el meu fons sabia que el Manel mai no abandonaria la seva família. Mai no faria el sacrifici degut. I sempre seria l’amant d’un home casat. Pot ser una princesa l’amant del marit d’una altra dona, s’interrogava cada dia, a cada moment, el meu jo més íntim sense trobar un desllorigador que conciliés raó i follia. I aquesta veueta m’anava dient dia a dia amb més força que tal cosa no era possible, que l’amor veritable és lliurament total a l’altre, que és enemic de la hipocresia i de les convencions socials, que és pur i per la seva puresa immortal i trascendent, que si el Manel era incapaç de fer el pas no era per manca de valentia sinó perquè no m’estimava de veritat, perquè el cor no es pot mai compartir: o estimes i et lliures en cos i ànima o si no ho fas és perquè en el fons el teu amor declarat i proclamat als quatre vents no és tal. Les meves amigues sempre m’han dit que en el meu món sentimental tot és o blanc o negre, passió o odi, que jo, Cinteta, tan racional i ponderada en altres aspectes de la vida, pateixo d’una simplicitat emocional esfereïdora quan es tracta d’homes; que no els he entès mai, i per això o bé els idealitzo individualment o bé els denosto com a gènere. Les meves amigues… –bé, la Núria, l’única amb qui encara em parlo, les altres, quan vaig tornar, com tothom em van girar l’esquena com si fos una apestada, com si creient-se superiors em perdonessin l’existència, elles, pagesotes embafades de pudor de fems- s’atrevien, o s’atrevia, a dir-me que llegia massa novel•letes rosses de quiosc, que ja tenia vint-i-sis anys i que ja era hora que madurés. Madurar? Ara crec que llavors, als vint-i-sis anys, el mal ja estava fet, el verí ja havia actuat. Ja era massa tard.

Portava onze mesos vivint al pis-niu d’amor quan una petita baralla per una fotesa va anar creixent i creixent fins esclatar en una tormenta de retrets amargs i frustracions doloroses. Tot el que havíem callat, guardat al pap i al cor, cremant-nos i corsecant-nos, tot colgat sota capes d’amor il•lús, s’havia transformat en la font inesgotable que alimentava d’energia la nostra petita baralla convertida ja en el preludi de l’ocàs d’aquell conte de fades que havíem bastit amb tant d’amor sincer sobre fonaments d’enganys, renúncies i mitges veritats.

Va ser llavors enmig de la baralla que el Manel, borratxo d’adrenalina, em va confessar a crits que no pensava abandonar la seva família, és més, que no ho havia pensat mai, perquè elles eren l’únic que tenia i que si havia de triar les triava a elles a ulls clucs, sense pensar-s’ho, que una cosa era una aventura, un enconyament, un passatemps, i una altra de ben diferent la família, la feina i la seva posició social, i que cap d’aquestes tres coses no les posaria en perill per res del món i menys per una dona i molt menys per una dona com jo. Una dona com jo, això va escupir!. Aquestes paraules, una a una, em vénen al cap com si fossin dites ara mateix. Res més recordo, però, de les moltes paraules que ens vam dir cridant, plorant, gesticulant, en aquella mena d’aquelarre voraginós provocat per una petita baralla sense importància que havia destapat de cop i volta la capsa dels trons de les veritats ocultes. Res més recordo. I potser millor que sigui així, perquè el mal que em va fer el Manel amb l’esmicolament del somni promès d’una vida nova, lluny del poble i de la seva mediocritat, lluny de la malvolença de la seva gent, lluny de l’Ernest i del seu amor empalagós, el mal que em va fer… el mal que em va fer aquell fill de sa mare no l’he superat mai. La pèrdua de la il•lusió ha estat definitiva i total. He tingut des de llavors altres amants, aventures d’una nit o d’un mes, tant és. En tots ells he volgut trobar i reviure la il•lusió que vaig sentir aquella vegada. En va. No he pogut o no he estat capaç. Aquella sensació que sentia mentre vivia l’”assumpte”, aquella sensació d’irrealitat realizada, de màgia quotidiana, no l’he tornada a sentir mai més. La he buscada en cada amant, en cada aventura, però sols he trobat sexe furtiu i en el millor dels casos tendresa i amor de segona mà.

El Manel va sortir per la porta de la meva vida tal com havia entrat, de cop i sense avisar. I em vaig quedar sola, envoltada d’un aire de fracàs i d’olor de somnis trencats tant embafadorament insuportables, que se’m va fer una muntanya estar-me en el pis ni un minut més. Vaig fer la maleta d’una revolada i vaig fugir cap al primer hotel que vaig trobar. No sé si el Manel va tornar al pis o no. Ni ho sé ni ho vull saber. Per a mi tot es va acabar quan em va confessar que jo no valia per ell cap sacrifici en la seva vida, quan em va venir a dir que si volia ser la seva mantinguda –que horrible i antiquada sona la parauleta, Déu meu!- així sí que podríem continuar fins que ens moríssim -o ens en canséssim, que seria el més segur- però que si volia més, que si volia tot el que ell m’havia ofert sense jo demanar-li res, res més que m’estimés com jo me l’estimava, que llavors no podria ser, perquè jo no valia tant com per llençar per la finestra tota la seva vida, ordenada, correcta i, potser fins i tot, feliç i plena.

Abandonada, corferida de mort, desil•lusionada, i massa covarda com sóc per encarar la vida sola, vaig estar vora una setmana a l’habitació d’aquell hotelet de mala mort, plorant i compadint-me, recollint els trossos del meu cor i escombrant les restes dels somnis esmicolats, i tot amb una tristor que blavejava les parets d’aquell cau amb vistes al riu i el feia més tètric del que era. Vaig estar-m’hi fins que vaig reunir prou forces com per trucar l’Ernest.

L’Ernest és tan bo i m’estima tant que em va perdonar i em va acollir de nou com si fos la filla pròdiga que, perduda, retorna al lloc on pertany per restablir l’harmonia dels cossos celestials. He de confessar que això de “perdonar” ho dic jo, perquè així és com em sentia, o em volia sentir: perdonada d’una culpa comesa. Però fins i tot això em va negar. L’Ernest, doncs, no ho va fer ja que al seu entendre no havia res que perdonar-me perquè jo no havia mal fet res, ja que un cor pur, un angelet –el seu angelet, així m’anomena des del primer dia- no pot mai pecar perquè no és propi de la seva natura. Al contrari, era ell qui se sentia culpable, qui creia que havia fallat en no estar a l’alçada, perquè no m’havia donat el que jo necessitava. Pobret! El que no sabia és que no m’ho podria donar mai perquè desgraciadament d’on no n’hi ha no en pot rajar.

Els dies següents del meu retorn pròdig a la casa de l’Ernest van ser insuportables. Tot era dolçor, amabilitat, simpatia i amor per part seva. Un amor que jo no volia, que jo detestava. Hagués preferit mil vegades que m’humiliés, que em ferís, que em retregués la infidelitat, que em tractés de meuca, de perduda, de putarrot de bordell barat que no pas que m’agombolés com si m’estigués recuperant d’una malaltia, d’una mena de febrada passatgera, causada per un mosquit, el Manel Manelensis, que m’hagués picat a traïció, sense poder-ho evitar, accidentalment. No volia ser víctima, volia ser culpable, perquè essent culpable, se’m reconeixia la meva autonomia, el meu lliure albir, la meva responsabilitat. Essent culpable se’m tractava de persona adulta, i se’m podia castigar –o perdonar. Jo no volia el perdó, jo volia, al contrari, que l’Ernest em castigués però l’únic que vaig obtindre d’ell és amor i més amor, muntanyes d’amor que enterraven, asfixiant-la, la meva autoestima i feien brollar alhora un sentiment d’humiliació indescriptible i immensurable.

Tota la carn ja és dins l’olla. Ja he ficat també els talls de pollastre, les carcasses i les pilotes. Ara només cal que bulli força estona primer a foc viu i després lent. Mentrestant penso que tinc temps per fer un coc ràpid i així ja el tindré per al diumenge. Alhora vaig recollint i netejant. La cuina em relaxa, m’hipnotitza com un mantra que fa que els pensaments llisquin com branquillons empesos pel riu i la ment divagi amb records i sentiments bullint-hi, coent-s’hi, fent xup-xup com en una olla al foc. Només, però, de tant en tant em retorna a la realitat el paisatge dels tarongers i els pardals esquivant el fred, allà fora, i el record que he de parlar seriosament amb l’Ernest sobre les golfes.

Quan el Manel em va deixar –o el vaig deixar, tant és- el cor se’m va trencar per sempre, vaig sentir, i el temps m’ha donat la raó, que ja no seria capaç d’estimar ningú més. Quan l’Ernest em va acollir de la manera que ho va fer, fou l’ànima la que se’m va esquinçar. La humiliació, íntima, òssea, que sentia cada cop que rebia una atenció, un afalac, una carícia de l’Enric m’era insuportable. En les llargues hores que ajaguda damunt del llit de l’habitació de l’hotel havia estat rumiant com seria la tornada al poble mai se’m va passar pel cap que seria així. Ni un crit, ni una mala cara, ni el més mínim retret. Res de res. El poble n’havia anat ple, se m’havia criticat en cada cantonada, en cada botiga, en cada cafè, a tothora, però semblava que per al meu estimat espòs no hagués passat res. Ni les mostres de compassió, sinceres o malicioses, ni les riallades a la seva esquena sobre la llargària de les banyes, no semblaven que l’haguessin canviat el més mínim. Era el mateix home que abans de l’”assumpte”. Res no havia canviat per a ell. I jo no podia suportar-ho. No podia admetre que no havia passat res: que m’havia enamorat, que l’havia abandonat, que havia estat quasi un any fora, que l’amor de la meva vida havia resultat ser un frau, que havia tornat moixa amb la cua entre les cames a la seguretat de la llar, no perquè m’arrepentís de res, ni perquè l’estimés, sinó només perquè no tenia on anar i sola, sola no sé estar-m’hi. Això havia passat, ens havia passat, era real, i havia de tenir una conseqüència, perquè tota acció té conseqüències. És per això que no podia admetre el comportament de l’Ernest, malgrat saber que era involuntari, no premeditat, que era senzillament la seva manera de ser -bondadosa, generosa i altruista- i que encara que hagués volgut no podria haver reaccionat d’una altra manera. No n’hauria sabut. Ell no.

Colo el bullit i amb el brou i fideuets fins preparo la sopa afegint-hi una mica d’api perquè que li dóni un gustet més fort.

Dia a dia, mes a mes, any a any, el sentiment d’humiliació, de menyspreu, de ninguneig –quant de temps passat i encara no he trobat la paraula justa per definir-lo! - el sentiment aquest que em provoca el seu amor, les seves paraules i atencions, la seva sola presència fins i tot, se’m fa insuportable i anguniós. Sóc conscient que la covardia de no voler afrontar la vida sola, de no voler continuar endavant un cop vaig abandonar-los -a ell, al poble i tot el meu passat- m’ha dut a tancar-me voluntàriament en una gàbia daurada de seguretat certa però malaltisa. Com envejo els pardalets que volen lliures, enllà de la finestra, entre els tarongers i el riu! De la gàbia, amb prou feines surto sinó és per anar a la feina. No vaig a comprar a les botigues del poble, ni camino pels seus carrers perquè no m’agrada creuar-me amb els rosegadors d’enraonies que em retreuen amb el seu esguard silenciós el meu fracàs, el meu enlairament frustrat i la meva caiguda per sempre a la misèria quotidiana. Vaig, doncs, de la gàbia a la feina i d’aquesta a la gàbia, on m’espera l’Ernest, el meu amorós guardià i devot botxí. Res de somnis, res d’i•lusions, res de fantasies, només la monotonia del cru i avorrit pas del temps fins a l’extinció de l’esperit. Fa temps que he deixat enrere tota esperança. I tanmateix…

Sento la porta del carrer. L’Ernest acaba d’arribar de la feina i se’n va directe a rentar-se, com cada dissabte. La taula ja la tinc parada. Només em falta treure l’olla de sopa del foc i servir-la als plats. M’afanyo a fer-ho. Ernest! Vinga que el menjar ja és a taula i es refreda! I la sopa freda no val res! Mentre espero que surti del bany i s’entauli encara tinc temps d’acabar d’endreçar pel damunt la cuina. Passo el drap pel fogons, omplo el rentaplats amb els estris i els plats bruts que he fet servir, llenço les restes de menjar a la brossa, deso el paquet de fideus, el setrill de l’oli i el saler a les lleixes. I a sota de la pica, al costat del lleixiu i el salfumant, torno al seu lloc, ben tancat, el pot de mata-rates

Gener del 2010