La casa misteriosa (III)

En aquells moments, se'm va passar pel cap la imatge de la porta tancada i li vaig ensenyar a l'Anna on era. Ella també pensava que aquella porta era misteriosa i que darrera i havia d'haver-hi una cosa molt valuosa. Per desgràcia no sabíem on era la clau. Es va sentir un soroll i es va encendre el llum de l'habitació. Per sort com que la porta tancada era el costat de les escales, vam marxar corrents per les escales de manera silenciosa. Vam sortir a fora per darrera i no vam parar de córrer fins a la casa. Allà ens vam tirar a la gespa del cansament que teníem.
En aquell moment vaig recordar que no sabíem on era la Bibiana, però que havíem aconseguit el testament. Li vaig preguntar a l'Anna si el tenia ella. Em va dir que sí. Vam pujar per la corda a l'habitació. L'Anna es va treure el testament de sota la jaqueta. Vam obrir la carpeta on estava posat, i vaig començar a llegir-lo en veu alta. De sobte, vaig parar de llegir i l'Anna em va preguntar que què passava. Jo vaig restar uns moments immòbil i quan vaig haver reaccionat, li vaig dir a l'Anna que el què posava al testament era difícil de creure. L'Anna no entenia res. Li vaig dir que el testament no era del Josep, sinó el de la Montserrat i deia que deixava al seu marit i a la seva filla una fortuna d' un milió d'euros. L'Anna i jo vam quedar-nos de pedra amb la quantitat de diners que havia deixat d'herència. Ens vam preguntar que on debia ser el testament del Josep. Vam decidir que demà ja aniríem a buscar la Bibiana amb l'Aniol i en Ricard. Mentre esperava que hem vingués la son, vaig estar pensant com era possible que la Constància tingués el testament de la Montserrat, si ningú sabia que existia. En aquest moment ja tenia clar que la Constancia, que semblava una velleta tranquil·la i normal, no ho era. En realitat era una vella perversa i ambiciosa. No podia entendre com una vella de gairebé vuitanta anys fós tant ambiciosa; si tot plegat en gaudiria pocs anys de la fortuna.
Jo sempre havia pensat que les persones de vuitanta anys o més, eren tranquil·les, bondadoses, gens ambicioses.... Però amb la Constância vaig poder comprovar que la meva teoria era falsa. Al final em vaig adormir i no vaig trobar cap resposta a la pregunta de perquè tenia la Constància el testament.
L'endemà ens vam llevar a la una, però la nostra intenció era ser a casa dels nois a le nou. Quan veure l'hora que era, ens vam vestir corrents i vam baixar a esmorzar. La meva mare ens va preguntar que si la Bibiana encara estava dormint i li vam dir que al final no va venir a dormir a aquí.
Quan vam acabar, vam dir que marxàvem i el meu pare ens va dir que a les dues fóssim aquí a dinar. Vam anar corrents a casa dels nois, però la mare d'en Ricard ens va dir que encara dormien. Li vam dir que ja tornaríem desprès de dinar i que els hi digués que la Bibiana al final no va venir a dormir.
Vam anar a casa a dinar . L'Anna em va dir que segurament la Bibiana no havia menjat res des d' ahir. Jo vaig rumiar la manera de portar-li alguna cosa de menjar. Vaig anar a la cuina amb l'Anna a deixar els plats i a buscar les postres, que eren meló. La veritat era que res del que havíem menjat, li podíem dur sense que es fés malbé. Quan vam acabar, vam tornar a la cuina i ens vam endur dues pomes. Era l'única cosa que hi havia que no es faria malbé pel camí. Vam dir adéu i vam marxar cap a casa dels nois, però en arribar a la plaça vam veure que venien corrents per un carrer. Els vam explicar tot el què havia passat ahir. A en Ricard se li va acudir que podríem trucar amb el seu mòbil a casa la Constancia. El problema era que no sabíem el telèfon. L'Aniol de cop i volta va marxar corrents per on havia vingut. Jo els vaig preguntar si sabien on anava i em van respondre que no.
Mentre ens esperàvem vam seure en un banc. Al cap d'uns minuts vam veure que venia corrents amb una cosa sota el braç. Quan va haver arribat, li vam preguntar que on havia anat. Ell ens va respondre que havia anat a casa seva a buscar un llistín de telèfons per buscar el número. I tal com esperàvem vam trobar el número. En Ricard va trucar des d'el seu mòbil. Li va dir que li havia tocat un premi de cent mil euros i que havia d'anar a Vic, al C/ De la Riera núm. Trenta, a buscar-lo. Va ser increïble. La Constància es va creure la bola i no va preguntar en què li havia tocat.
Vam anar a casa seva i vam veure que sortia corrents i que marxava amb cotxe. Nosaltres no sabíem que tingués carnet de conduïr. Vam entrar pel darrera, vigilant que ningú no ens veiés.
Tot estava a les fosques. Per sort l'Anna havia pensat a dur una llanterna. Vam decidir no dividir-nos en grups.
L'Anna va obrir la caixa forta i tal com esperàvem era buida.
Jo els vaig dir que segur que la solució de tot aquest misteri era darrera la porta tancada.
Vam començar a buscar la clau a la planta de baix, però no vam trobar la clau en cap recó. Vam pujar al pis de dalt i vam començar a buscar a les tres habitacions, els dos lavabos i al dormitori. A l'armari del dormitori, en Ricard va trobar una una caixa forta de mida mitjana sota una pila de jerseis. Ara en comptes d'una, n'havíem de trobar dues de claus. Vam començar a mirar a dins de totes les capsetes que hi havia i a dins dels armaris. L'Anna a dins d'un mitjó va trobar una clau. Era la que obria la caixa forta. A dins hi havia una clau i diners. Vam agafar la clau que hi havia i ho vam tornar tot al seu lloc.
Vam anar davant de l'habitació tancada i vam posar la clau al pany. La porta es va obrir. Vam entrar i vam encendre el llum. Era una habitació sense finestres, amb un llit i una prestatgeria plena de desenes de documents. Vam començar a buscar el testament del Josep a la prestatgeria.
Vam descubrir una cosa increïble. Tots aquells documents eren testaments. La Constància debia ser una mena de lladre de testaments i debia esperar que els hereus fossin morts per quedar-se les herències. A la fi vam trobar el testament d'en Josep, ara faltava trobar la Bibiana. A sota el llit no hi era. Vam pensar que potser era a les golfes, però allà no hi havia ningú.
L'Anna i jo vam començar a cridar la Bibiana i vam sentir un soroll fluix que venia de baix. Vam baixar tots quatre les escales. Vam regirar-ho tot i no la vam trobar. Vam situar-nos al menjador, i l'Anna va tornar a cridar. El soroll venia de sota nostre però no es veia cap trapa. Vam apartar el sofá sense resultats i després vam aixecar la catifa que hi havia entre el sofá i el moble de la tele. Vam descobrir que a sota hi havia una trapa. Era de fusta i tenia una anella de ferro per obrir-la.
En Ricard va obrir la trapa. Vem entrar tots quatre per la trapa i vam baixar unes escales de fusta. Era tot molt fosc. L'Anna va palpar un interruptor a la seva esquerra i el va prémer. Es va encendre una bombeta que penjava del sostre. Estava tot ple de caixes de cartró. Els sorolls venien de darrera d'una pila de caixes. L'Anna i jo no ens vam atrevir a treure el nas per veure que era el que feia sorolls. En Ricard i l'Aniol van anar darrera les caixes, quan van haver vist què hi havia, ens van cridar i vam anar-hi. Era la Bibiana lligada i emmordassada en una cadira vella de fusta. L'Aniol la va deslligar, vam sortir d'allà dins i en Ricard va trucar a la policia.
Mentre esperàvem que arribés li vam preguntar a la Bibiana que hi feia allà. Ens va dir que quan la Constància estava dormint va sortir de sota el llit. Però en aixecar-se li va caure la llanterna de la butxaca i la Constància en veure-la, la va reconéixer. Va treure una pistola de sota el coixí i va portar-la fins al soterrani.
Quan va acabar d'explicar-nos tot el que havia passat, vam veure que venia la policia. Els vam ensenyar tots els testaments i van quedar parats de la quantitat que n'hi havia.
Mentre ells portaven tots els testaments als cotxes, l'Anna i jo vam anar a buscar el testament del Josep. Vam anar a la comisaria del poble del costat. Allà els vam dir on era la Constància i van enviar un cotxe patrulla a buscar-la. Els vam explicar tota la història i no es van acabar de creure que quatre nois i noies de quinze anys i una noia de divuit haguessin descobert una lladre de testaments que buscaven desde feia anys.
Al cap d'una estona va arribar el cotxe patrulla amb la Constància, que estava molt enfadada perquè l'havien descobert.
Per desgràcia a l'Anna i a mí només ens quedaven tres dies de vacances.
L'endemà es va fer el judici i vam anar-hi tots quatre. Allà vam conéixer la Marta, la tieta de la Bibiana.
La Bibiana era allà per declarar. Com tots esperàvem la Constància es pasaria la resta de la seva vida a la presó.
Després del judici vam ajudar a la Marta i la Bibiana amb la seva mudança.
Ara ja no eren pobres i tenien una casa gran. Ens van deixar quedar els dos dies de vacances que ens quedaven perquè hi havia prou habitacions.
A la Bibiana se li havien acabat les vacances i tornava a estudiar.
La Marta va deixar la seva feina perquè estava molt mal pagada i ara no la necessitava.
Nosaltres dues vam decidir aprofitar el penúltim dia que ens quedava, marxant a les sis de la tarda tots quatre cap a la muntanya d' acampada. Vam instal·lar-nos en una clariana. Vam sopar i després vam comentar tot el què havia passat. Vam prometre que ens tornaríem a veure i que resoldríem un altre misteri. Vam donar-nos les adresses i els telèfons. L'endemà al matí, havent esmorçat, vam tornar cap al poblet. Ja era hora de marxar. Vam carregar les maletes al cotxe. Ens vam despedir i vam marxar cap a casa. Vam prometre'ls que, quan arribéssim, els trucaríem.
Quan vam ser a casa, els vam trucar. I l'endemà vam quedar amb la colla del poble per a explicar-els-hi tot el què ens havia passat. No s'ho creien. Va ser difícil però al final tot va acabar bé i tothom estava content.