La casa misteriosa (II)

Vam decidir que quan arribés l'Aniol aniríem a l'orfenat. Vam guardar el bagul on l'havíem trobat i la caixa dins la maleta de l'Anna.
Vam anar davant de casa d'en Ricard perquè l'Aniol vivia al pis de dalt ja que compartien casa.
Va arribar a un quart de 7, ens vam presentar i li vam explicar tota la història. Com que els seus pares havien d'anar a comprar al poble del costat, ens van portar. Quan ja havíem arribat, vam anar a l'orfenat. Hi vam entrar l'Anna i jo. Vam demanar per la Bibiana dient que era una amiga nostra i ens van dir que només hi havia estat un mes i que ara vivia en aquest poble amb la seva tieta Marta ja que ella es va assabentar de la mort de la seva germana i el seu cunyat, tres anys més tard, quan va venir de visita. Vivien al c/de Sant Mateu nº 20.
Vam sortir i a fora els hi vam explicar tot el que ens havien dit.
Vam anar a aquell carrer i vam veure que era una casa petita i lletja. Vam tocar el timbre i va obrir la porta una noia jove. Li vam demanar si era la Bibiana Cornada Castelló. Va dir que sí que era ella i ens va preguntar què volíem i que qui érem. Li vam dir que nosaltres dues estiuejàvem a casa seva i que entre tots quatre havíem trobat el bagul i la caixa. Ens va convidar a entrar i vam acceptar la invitació. La casa, per dintre, encara estava pitjor:a les parets els queia la pintura i estaven esquerdades, no hi havia gaires mobles i no hi havia llum.
Li vam dir que veníem de l'orfenat. La va sorprendre molt. Ens va explicar que va estar un mes a l'orfenat i que la seva tieta Marta va reclamar la custòdia. Llavors va continuar anant a la mateixa escola d'abans i ara estava estudiant veterinària a la universitat perquè el seu pare abans de morir li havia deixat diners en una llibreta per pagar els estudis que ella volgués fer. Que ara vivien en aquella casa perquè eren pobres i que la seva tieta treballava tot el dia.
A la seva tieta la van despatxar de la seva feina de Londres per tenir en custòdia una nena de 9 anys i va haver de deixar l'ONG. Ella ens va dir que encara no s'havia trobat el testament, però que segur que la seva tieta Constància el tenia a casa seva.
Ens va dir on vivia i va resultar que era aquella vella que deia que la casa era seva. Li vam dir que, si volia, el podíem recuperar perquè havia marxat de vacances avui a la tarda i tornaria demà passat. Va acceptar però va dir que volia venir.
Ja eren les nou i els pares de l'Aniol ens esperaven a la plaça Major. La Bibiana va deixar una nota a la Marta i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al poblet, la Bibiana es va sorprendre perquè tot era igual que abans i havia crescut una mica més.
L'Aniol i en Ricard van anar a casa seva, nosaltres dues vam convidar la Bibiana a sopar i a dormir a la casa on abans vivia.
Vam explicar als meus pares que la Bibiana havia viscut aquí, però no els hi vam dir res del testament, ni de la tieta...
A dos quarts d'onze ja érem tots cinc davant la casa amb tres llanternes. Vam anar per darrera perquè la porta de davant estava tancada. Vam entrar i ens vam dividir en tres grups: la Bibiana al pis de dalt, l'Anna i en Ricard al pis de baix i l'Aniol i jo a les golfes. A l'Aniol i mi ens va tocar el lloc més tètric de la casa, era molt difícil buscar uns papers a les fosques i sense poder-ho posar tot de potes enlaire. La Bibiana, va regirar armaris, prestatgeries, va mirar sota el llit... però no va trobar res. L'Anna i en Ricard dins de pots, olles, armaris, sota el sofà, les taules... però res. Nosaltres dos tampoc vam trobar res després d'obrir desenes de caixes. Ens vam reunir tots cinc al menjador que era a la planta baixa a pensar on podia ser.
A l'Aniol se li va acudir que potser era en una caixa forta. A tots ens va semblar un bon lloc per amagar-lo. Però, on era aquesta caixa forta?
A ningú se li va acudir una resposta.
De sobte es va sentir un soroll que venia de fora, algú estava intentant entrar.
La Bibiana va pujar al pis de dalt i es va amagar sota el llit de la Constància, l'Aniol sota el sofà, el Ricard dins una caixa de les golfes i l'Anna i jo ens vam amagar juntes perquè teníem por que ens descobrissin i vam anar sota la taula de la cuina, que tenia unes tovalles que arribaven a terra. La porta es va obrir, l'Aniol des del menjador, i nosaltres dues des de la cuina, ens vam paralitzar en veure que era la Constància i que no havia n'hi estat un dia fora.
De dins la bossa va treure uns documents, va apartar un quadre d'un paissatge, va obrir una caixa forta i va guardar els documents. Nosaltres no vam veure la combinació perquè des de la cuina no es veia tant, però vam veure que hi havia la caixa forta. Sort que l'Aniol era al menjador.
Va agafar la bossa i la maleta i va anar a dalt. Aprofitant que era a dalt, nosaltres dues vam anar al menjador a preguntar la combinació a l'Aniol i ens va dir que era 5803. L'Anna va apartar el quadre i va escriure la combinació. La porta de la caixa forta es va obrir, va agafar els documents i va tancar.
Es va sentir un soroll i vam anar tots tres a sota la taula de la cuina, va anar de poc que no ens enxampés. Es va asseure al sofà a mirar la tele. Nosaltres tres, que érem darrera, vam sortir de sota la taula a quatre grapes fins les escales. L'Anna va pujar a dalt a buscar els altres i l'Aniol i jo vam sortir a fora per la porta de darrera.
Nosaltres dos vam anar a davant a mirar per la finestra del menjador, la Constància es va aixecar i va començar a pujar les escales. Nosaltres patíem perquè teníem por de que els descobrissin. Vam veure que hi havia un arbre i que una de les branques arribava fins a les golfes. L'Aniol es va enfilar a l'arbre i jo, des de baix, vaig veure que s'encenia el llum de l'habitació. Vaig pensar que la Bibiana i l'Anna estaven perdudes. L'Aniol ja havia arribat davant una de les finestres de les golfes, va trucar, però no va passar res. Desprès va tornar a trucar i va dir que era l'Aniol; en sentir això, el Ricard va sortir de dins la caixa, va obrir la finestra i va sortir. Va tancar la finestra i van baixar. Ara faltava esperar a l'Anna i la Bibiana.
Al cap d'un quart d'hora es va tancar el llum, però no se'n va encendre cap altre. Vam suposar que la Constància deuria estar en una habitació on la finestra no donava al davant. Vam tornar a darrera per veure si venien, però no venia ningú ni es sentia cap soroll.
Ja portàvem una hora esperant i jo els vaig dir que em sabia molt greu però que ja eren dos quarts d'una i que feia mitja hora que havia de ser a casa. Ells van dir que es quedaven fins a la una. Vaig arribar a casa, els meus pares ja estaven dormint. Vaig pujar a l'habitació i em vaig posar el pijama. Vaig veure que s'encenia un llum i vaig posar coixins als dos llits perquè semblés que hi havia algú dormint. Vaig estirar-me al matalàs de terra. Algú va obrir la porta, era la meva mare que venia a veure si ja dormíem i en veure els llits amb un bony es va pensar que hi havia l'Anna i la Bibiana. Jo em vaig aixecar i li vaig fer dos petons de bona nit.
Quan va haver marxat, vaig veure que ja era la una. Em vaig posar la jaqueta, les sandàlies i vaig marxar per la finestra, baixant per una corda que hi havia lligada.
Quan vaig ser a la casa, l'Aniol i en Ricard van dir que se n'anaven. Jo els vaig dir que ja m'hi quedava una estona més.
Com que ja portava molta estona esperant i no se sentia cap soroll, vaig decidir entrar pel darrera.
Vaig entrar i perquè no es veiés molta claror, per veure-m'hi, vaig fer servir la llum del rellotge.
A la planta de baix no hi havia ningú. Vaig pujar a dalt sense fer soroll, vaig escoltar darrera la porta de totes les habitacions però en- lloc no se sentia soroll ni es veia llum per sota la porta. Vaig decidir anar a inspeccionar les habitacions una per una. Vaig entrar als lavabos i no hi havia ningú, em faltava mirar al dormitori i a una altra. Vaig decidir arriscar-me i obrir la porta de l'habitació misteriosa però no la vaig poder obrir. Estava tancada amb clau. Vaig entrar al dormitori i vaig veure que al llit hi havia algú dormint. Vaig mirar a sota el llit i hi vaig trobar l'Anna. La Bibiana debia ser allà també. L'Anna estava dormint, la vaig despertar. Ella no sabia on era. Al cap d'una estona va reaccionar i va veure que era a l'habitació de la Constància. Li vaig preguntar que què havia passat i que on era la Bibiana. Ella em va contestar que quan havia anat a buscar la Bibiana, havia pujat la Constància i que es van haver d'amagar a sota el llit i de tant esperar que la Constància tanqués el llum i marxés, es va quedar adormida. Ella no sabia on era ara la Bibiana però, abans que s'adormís, era aquí.