La carta

Ara, allò li sembla llunyà, a voltes ni tant sols viscut; ara s'aixeca i dóna tombs per la casa, com perdut buscant endebades alguna cosa a fer.
Cada matí el mateix: posa la cafetera al foc i es llesca un tros de pa que suca a la llet tot mirant per la finestra de la cuina mentre els llums del carrer es van apagant i va clarejant; mentre, amb el soroll dels cotxes baixant i l'activitat frenètica d'aquestes primeres hores, torna a recomençar: com cada dia.
Es posa l'abric i tanca de cop la porta. Baixa les escales repenjant-se en la barana. A baix, saluda amb un lleu gest de cap i un mig somriure forçat a la portera, aquella dona que sap els moviments de tots els estadants de la casa.
Al carrer, s'aixeca el coll de l'abric i es posa les mans a les butxaques, caminant tot arrossegant els peus. Ja ha passat aquells temps en que calia córrer. Torna a recordar la fàbrica, el món del treball, els nervis a flor de pell, les relacions amb els companys, les presses i els menjars a deshora, la dependència d'un món jeràrquic en que cal callar moltes coses i deixar de veure quasi tot.
On deuen ser els companys de Can Mateu? Va cavil·lant pensaments fugissers, desconexes. Haurà pogut ocupar un lloc de privilegi el Gutierrez, i la Maribel haurà aconseguit entrar al despatx del Sr Parera per la porta gran? I el bo del Massot, què deuen fer les seves filles; potser ja han fet carrera.
Tot distraient-se amb aquestes cabòries arriba fins a l'entrada on hi havia hagut la fàbrica. Fa temps que està tancada i, en aquests moments, és mig derruïda esperant la requalificació del sòl. A la porta, que ara serveix com a exposició dels millors "grafitis" del barri, hi ha un paper penjat. Hi passa cada dia, no s'hi havia fixat mai. Intenta llegir les minúscules lletres, però la vista ja no l'acompanya. Treu les ulleres de la butxaca de l'infern de l'abric i se les col·loca penjades al nas. S'acosta més al paper pensant que aviat haurà d'anar-se-les a revisar i graduar altra vegada. Llegeix amb atenció:
"Hola, som nosaltres. No facis aquesta cara, ja saps qui som. Ens esperaves. T'esperem."
No acaba d'entendre el que allò vol dir. Marxa. Però, acabat de travessar el carrer ha de recular, alguna força estranya li diu que s'ha de tornar a mirar el paper. Es torna a penjar les ulleres al nas i sense explicar-se com llegeix: " No vas bé. Has de girar cap a la dreta, afanya't! No tenim més temps". Es treu les ulleres i resta encantat davant aquell full que ha canviat les paraules; es frega els ulls i neteja els vidres potser un xic entelats.
Torna a mirar-se l'escrit: " Va home!, què fas? No et diem que t'estem esperant!".
No està somniant, la gent passa pel seu costat i el tràfec és cada vegada més complicat. No sap ben be perquè, però tomba cap a la dreta trencant el seu costum d'anar a prendre el sol al mateix banc de cada dia. Travessa capficat, sense adonar-se de res, quan de cop i volta un soroll de frens i un xisclar de rodes li cauen al damunt, tot es torna fosc al seu voltant, tant sols un paper al costat amb lletres molt grosses li diu: "Ja has arribat":

LA CARTA Barcelona, 13 de febrer del 2001

Estimadíssim Eladi:

No pensis que tot això és producte d'una mentida. Sí, ja has arribat. Per fi, deus pensar; o potser no, potser ara te n'estranyes. Potser hauries desitjat una altra cosa, però has de reconèixer que tot t'encaminava cap aquí; cap aquí i en aquest moment.
Sempre has esperat que la teva vida, la teva existència anodina donés un tomb.
Ja de petit, recorda, assegut al banc de darrera de tot de la classe, miraves debades per la finestra, al lluny, a través dels pollancres i les boires de les tardes d'hivern, imaginant un cavaller armat que mai no arribava. Les lliçons de la senyoreta Rosa et feien fugir a una altra terra plena de dracs i princeses on l'aventura i l'emoció trencava la rutina i la quotidianitat d'aquelles parets grises i d'aquella pissarra d'on penjava un mapa esgrogueït, presagi de viatges somniats.
Vas acabar la primària sense pena ni glòria i us veu traslladar a Barcelona, en un pis de Gràcia, on continuaves mirant pel balcó el pas dels cotxes i el tràfec del carrer, perdut l'horitzó però amb l'esperança encara que quelcom no definit pogués succeir.
El teu pare, home prudent i treballador com cap altre, et va fer entrar a Can Mateu i va procurar que agafessis una bona posició i que fossis per damunt de tot un home complidor, fidel imatge de la nissaga familiar: obedient, sumís sense ser servil.
Començares a sortir amb la colla del veïnat. Passejades de diumenge rambla amunt, rambla avall, mirades furtives a les noies sense gosar mai fer un pas més endavant que cap altre: cavaller armat encara, esperant trobar la princesa encadenada suplicant la teva ajuda i la seva salvació.
Festes majors i revetlles en les nits xafogoses d'estiu quan repenjat a la paret entrellucaves la teva damisel·la i tenies converses, poques, amb els companys sobre com emprendre les dones. El "cubata" et pujava al cap mentre observaves com ballaven les parelles i de tornada a casa, al llit, t'imaginaves, ja heroi, en un bàlsam d'amor infinit que no va arribar mai.
Fidel al desig del pare continuares a Can Mateu i ja passada la trentena t'adonares que seguies al mateix lloc. No havia passat res. Com ara, matinejaves per anar a la fàbrica i entraves al despatx abans no acabés de sonar l'últim xiulet de la sirena. Escoltaves distant les converses dels treballadors sobre els fills i els seus estudis i esperaves que al sortir al carrer el teu paisatge urbà de cada dia hagués canviat.
Hi ha hagut moments que t'ha costat de passar el temps entre papers, les hores, els dies, les setmanes; cada passa que feies et representava mil anys. Mil anys mirant encara per la finestra del despatx fins que va arribar el dia que et digueren que anaven mal dades i s'havia de tancar. Llavors pensares que podries dedicar-te a cercar la dama i per això instaurares el costum de sortir cada dia i donar una volta pel parc, establint una rutina que t'ha encadenat fins ara.
Poc a poc has anat envellint.
Per fi, ja has arribat. Alguna cosa nova i diferent ha succeït avui quan has passat per davant la fàbrica tancada i t'has adonat del paper que et reclamava. Ja veus, no has pogut fer-hi res. Has acabat una etapa; en comença una altra. Benvingut, tots esperem que t'hi trobis bé entre nosaltres: aquí no hi ha princeses a salvar, ni damisel·les encadenades; aquí tots tenim ales sense ser àngels. No pateixis, els mortals no et recordaran.
Afectuosament:

Els companys de viatge