Mixina

Sempre m'ha de passar a última hora! Ai! Clara! Que malament que estem! Ara diguem perquè no trobo les claus del cotxe si les havia deixat aquí. Oh! I la Rosa m'està esperant; de fet, sempre l'espero jo, però només falta que un dia arribi jo tard com perquè m'hagi de recordar-ho la resta de les nostres vides. A col·legi ja arribava tard, la Rosa. Ah! Calla! Igual a les butxaques dels pantalons; però quins em vaig posar ahir? Sóc única! La mare ja m'ho deia: “posa sempre les coses al mateix lloc, Clara! Un dia perdràs el cap!” Ara recordo, ha, ha, ha! La Rosa estava penjada del Toni! I ell només pensava en...
Mixina!, surt d'aquí que m'entrebanques, només em faltes tu! I la Miquela? La Miquela era de bona pasta; teníem unes elucubracions mentals que Déu n'hi do! No, als pantalons no! Em posaria a plorar ara! I si és Alzheimer? El Dr. Cardós, a rel de lo de la mare, em va prevenir: arriba una edat que tot es confon, que busques una cosa i en trobes una altra. No sé si per això, jo que buscava la felicitat he trobat la mesquinesa amb en Joaquim. Em fa sentir tant inútil que... De fet, ho dec ser d'inútil. Quines paraules, útil, inútil, útil, inútil, només canvien dues lletres i tot un món entremig: o ets d'aquí i ets efectiva, treballadora, donada als altres, encantadora i tantes altres coses o ets una esparracada que no tens dret a existir. Avui, tot ho analitzem sota els paràmetres de l'eficàcia, del rendiment del treball, de l'activitat i la bellesa i qui no entra en això és considerat un Ah!, ja sé! Igual a la tauleta de nit, vaig arribar tant cansada ahir; en Quim em va portar de cap amb aquelles preguntes impossibles de respondre. Ai, la Rosa! M'espera una cridòria. Li diré això de l'Alzheimer. La mama no en tenia d'Alzheimer, va tenir el cap clar fins l'últim moment; ella ja va veure que això del Joaquim no funcionaria, però jo estava tant summament encantada amb mi mateixa que vaig tancar els ulls a tot; jo, la Clara, era capaç de sentir-se estimada, hi havia algú per a qui era útil. Ja hi tornem! El cap se me'n va cap a entortolligaments mentals que no fan al cas, perquè, en realitat, estic buscant les claus del cotxe. Del meu pobre Seat ratllat i tronat. No, no tinc un Porsche, no! Però, mira, li he agafat cert “carinyo” al pobre trastet. És un regal del pare, quan encara estava amb nosaltres; va marxar i allò em va fer sentir malament. Perquè la mare no podia aguantar més? Ara entenc que, de vegades, es fa difícil conviure amb la quotidianitat. En Joaquim i jo no ho hem aconseguit, ell pensa que jo... Mixina, no em vagis més al darrera, ajaçat al coixí! Aquest pobre gat també està escaldat de tota aquesta situació. Què tens aquí sota el coixí, Mixina?: Les claus!!