La Cançó de la minyona

Canta minyona cançons
des de la presó rodona
del vell castell de Cardona
que expliquin d ´Amor raons,
i en clau de lluna i de sol
segueixin camins i rases
i arribin fins a les brases
de les llars d´ ignots racons.
Explica-li a la muntanya
i al Cardener i a la plana,
que les ales de l´amor
passen damunt les fronteres
i els colors de les banderes,
puix són les ales del cor.
Que el vescomte no perdona
la culpa de la minyona
corpresa pel sarraí
i la tanca dins la torre
on es va forjant la historia
d ´un amor sense destí.
Que el germà defèn la terra,
puix l´enemic li fa guerra
i a tu t´ ha ferit d ´amor.
Que les pells poden ser brunes,
però que també ho són les prunes
i en la boca són dolçor.
Canta minyona cançons
que arribin fins a les brases
i conta a dagues i espases
que fins l´amor pot ferir.
Conta-li la teva pena a l estrella del matí
i a la blanca lluna plena
perquè encenguin la carena
amb llàgrimes de platí,
com les que reguen , minyona,
cada aurora en llostrejar
el teu coixí sense ploma
i les teves galtes de poma
que ningú pot mossegar.
Amb les ungles enfollides
grava els teus plors sobre el mur
puix seran com margalides
que jamai seran marcides
en el jardí del futur,
per l´ull que ho sàpigue veure
pel cor que ho pugui olorar
per tothom que vulgui aprendre
lo trist que pot ser estimar.
Tens el pit com una gerra
vessant de mel i dolor
esmicolada per terra
per adobar-lo d enyor.
A cada banda del setge
batega un tros del teu cor:
del germà són les espines,
les flames del venjador.
I n ´és el teu cor, minyona,
com el cor d ´una coloma
agradada del falcó
que amb llurs ales esquinçades
no pogués fer revolades
al niu del depredador.
I no tens amor de casta,
i no tens amor d ´Amor,
només tens la teva estança
i l´ olor de l´ enyorança
embocant-te fins la mort.
I no guardaràs minyona
altre bes damunt la pell
que el bes que et doni Cardona
mirant vers el seu castell.