La cambra de l'arquebisbe

L'ordenança

Al castell de Bidegorri hi ha una cambra tancada des del segle XII. De fet no s'hi pot entrar per cap lloc perquè el que havia estat l'única porta d'entrada va ser transformada en un mur de pedra.

Quan els historiadors que feien un estudi sobre el castell demanaren permís per tornar a obrir aquella porta, a l'arxiu municipal els hi denegaren perquè així havia quedat escrit en un document del s.XIII que encara es conservava en bon estat. Aquella prohibició encara seguia existint. En aquell paper escrit en llatí es podia llegir:

"A partir de la data d'aquesta ordenança quedarà totalment prohibit entrar a la cambra de l'arquebisbe del castell de Bidegorri. L' incompliment de l'ordre es pagarà amb la mort de l'infractor. A 14 de febrer de l'any del Senyor de 1.234".

La curiositat sobre aquesta prohibició va fer que els historiadors demanessin més documents de l'època. En els arxius trobaren un escrit que explicava els fets ocorreguts a la cambra de l'arquebisbe. El document fou redactat pel metge que vivia al castell en aquella època. El metge era un home de confiança de l'arquebisbe, un vell amic de la família, i es va instal·lar al castell feia molts anys.

L'informe del metge

A la mitjanit l'arquebisbe s'aixecà neguitós amb un ofec estrany que no el deixava dormir. S'ofegava. Va obrir els porticons de l'única finestra de l'habitació perquè li toqués l'aire fresc de la nit. Aquella nit l'aire era ben fred. Però no va servir de res. S'ofegava i no sabia què fer. En un moment de desesperació agafà el gibrell d'aigua que tenia per rentar-se i l'abocà sobre el cap. El cos i la roba van quedar xops però es va sentir refrescat i amb més possibilitats de respirar. Estigué dempeus un parell d'hores durant les quals el seu cap no parava de rumiar. Ja feia dos mesos que cada nit es desvetllava a la mateixa hora i no sabia què fer. Ni les herbes tranquil·litzants que li proporcionava, ni els beuratges medicinals, ni les passejades al capvespre, res del que li recomanava semblava servir per evitar la seva mort per manca de son. El meu ofici de metge m'havia demostrat que un home no podria viure gaire més sense dormir.

L'arquebisbe sentia que en aquelles hores d'insomni algú estava amb ell a la cambra. Fins i tot deia que podia sentir un veu dèbil i penetrant a la seva oïda que li parlava molt baixet, a cau d'orella. Li semblava sentir aquesta frase, una i altra vegada: itsasoaren kolorea gorria da. Haize oso hotza. En la llengua del país aquesta frase volia dir "El color del mar és vermell. L'aire és molt fred". Cada nit que li passava això sentia l'impuls d'abocar-se a la finestra per veure el color del mar.

La cambra de l'arquebisbe estava construïda en el límit del penya-segat on petaven les onades del ferotge mar cantàbric. La remor de la mar es barrejava en el seu cap amb aquelles paraules misterioses i formaven una melodia que el tenia en vetlla tota la nit. Ja s'estava tornat boig.

De bon matí la serventa encarregada de la neteja el trobava estirat sobre el llit amb els ulls oberts. La senyora Amaia llavors l'ajudava a aixecar-se perquè a l'arquebisbe li mancaven les forces. Aquesta dona era especialment sensible amb el problema del prelat. Ella va ser la que li va suggerir que abandonés aquella cambra perquè els esperits de dos nens l'ocupaven.

La serventa

La senyora Amaia havia treballat molts anys en aquell castell fent la neteja de les cambres. Era una dona gran, d'uns seixanta anys, molt treballadora, honrada i piatosa. Sovint conversava amb l'arquebisbe per tractar temes espirituals. Demanava consell i era molt obedient a les recomanacions rebudes. Vivia sola i estava sempre atenta a les necessitats de tothom.

- Què diu senyora Amaia? M'està parlant dels dos nens? On els veu?
- No els veig senyor, però des de que van morir els fills de la seva neboda han començat a passar aquestes coses. Sembla que algú vulgui fer-lo fora de la cambra.
- Sí, senyora Amaia, aquell accident va ser una desgràcia, però allò ja ha passat i ens refet. Bé, potser jo encara pateixo el dolor d'aquell moment. Ja fa dos mesos d'allò però encara tinc present els fets. Gràcies Amaia, potser té raó i hauria de deixar la cambra on va passar aquell accident.

Els dos germans

Els dos germans anomenaven avi l'arquebisbe. Aquest se'ls estimava com si fossin fills seus i dedicava bona part de la tarda a instruir-los i formar-los com a bons cristians. La cambra de l'arquebisbe, de fet, era el lloc on acostumaven a jugar els dos vailets. Allà hi tenien el cavallet de fusta que tant els hi agradava. Muntar el cavall de l'arquebisbe era l'afició més gran que tenien. Un dia es van barallar perquè el germà gran deia que aquella tarda aniria de passeig a cavall amb l'avi perquè l'estimava més a ell que al germà petit. El petit es va enfadar i van començar a discutir sobre qui era el preferit. Amaia, la serventa, que es trobava fent l'habitació del costat, va sentir tota la discussió. Quan va entrar a la cambra de l'arquebisbe per posar pau ja era massa tard.

El germà gran havia donat una empenta al petit per la finestra i aquest, en un darrer intent per no caure al precipici, s'agafà amb força de la camisa del seu germà i l'arrossegà amb ell al darrera. La serventa només va tenir temps de veure els dos cossos quan petaven contra les roques i les onades. Amaia va sentir l'aire fred del cantàbric i a baix va veure el mar tenyit de vermell. Va fer un xiscle i es desmaià. De seguida, tots els homes que vivien al castell van baixar corrents pel camí carreter que conduïa fins al mar. Mai van aconseguir recuperar els dos cossos ni les robes que duien aquell dia

D'aquest fet ja havien passat dos mesos. L'arquebisbe estava decidit a fer cas la serventa i canviar-se d'habitació el més aviat possible. Però havia d'esperar uns dues encara per tenir endreçada la nova cambra.

Aquella nit l'arquebisbe es tornà a desvetllar. Per la finestra de l'habitació entrava un vent molt fred. Respirava amb dificultat. Estava suat i el seu cor bategava amb força. "Acabaré boig" va dir. La poca llum de la lluna que penetrava per la finestra li va permetre veure que en el capçal del llit hi havia dos nens asseguts plorant, pàl·lids i amb unes ferides profundes al cap. Estaven xops. L'arquebisbe es va fregar els ulls. No podia ser! Els nens havien mort en l'accident!

- Volem jugar amb tu, avi. Estem molt sols.
- Però jo haig de dormir, mireu com em trobo. Haig de descansar.
- No, no, vine.

Els nens agafaren fortament de la mà l'arquebisbe i s'abocaren a la finestra. Després es van llençar cap al mar.

Epíleg

Els mossos que cuidaven els cavalls el van trobar de matinada sobre la sorra de la platja, amb el cap obert per una ferida mortal. Duia entre les mans els vestits dels dos nens desapareguts mesos enrere. Aquell dia, el senyor del castell va decidir tancar aquella cambra per sempre més.

Hi ha nits, diuen, que se senten veus a la cambra tancada. Alguns reconeixen veus de nens, altres senten la veu d'una persona gran. Sembla que juguin però ningú ha entrat mai per comprovar-ho. Només els qui reposen dins del mar saben la veritat.