La bicicleta i els seus efectes secundaris

Hi ha coses que saps que no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú és qui comparteix llit amb tu, encara serà més difícil negar-s’hi.
La Júlia em va proposar d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no, però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de mi.
L’estimo tant i ella és tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una abraçada em va tenir damunt de la bici.
Se’m va fer molt llarg, em feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar l’encant de l’excursió.
Però a la nit després de sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res.
Però després, a la segona sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la dignitat que es mereix.