Juguem?

La plaça és plena d'infants; corrent amunt i avall, salten, canten, corren, me'n adono que s'ho passen d'alló més bé. Indiscretament m'assento a un banc dels que rodeja la plaça, grisa i fosca. Els nens i nenes són els que fan que la plaça brilli al més no poder, li dónen vida.
Estic asentada, no gosso mirar als ulls a cap d'aquests petits marrecs, la meva cara els espantaria; pàlida, prima i sense cap mena de significat. La meva mirada està buida, perduda, no sap on mirar, cap a on dirigir-se sense equivocar-se de nou en el camí. Per res del món voldria transmetre a uns infants plens d'energia, la buidor que sent el meu cos, la lleugeresa i l'indiferencia que està dins meu. Em sentiria culpable si aquesta imensa bombolla de tristor que s'apodera del meu cos, fos rebuda per aquests nens i nenes.
Els observo, mira tots els seus moviments, les seves cançons... La tarda ha passat, s'ha fet fosc i poc a poc la vitalitat de la plaça s'ha perdut, me'n vaig cap a casa tot pensant: " demà i tornaré i per uns moments seré nena, cantaré, saltaré i jugaré al joc de la vida!"