JOVE A LA FUGA: PART I: COMENÇA EL VIATGE

JOVE A LA FUGA: PART I: COMENÇA EL VIATGE

Avui fa molta calor. Tinc 26 anys i no se molt be que fer de la meua vida. Soc Joan Pedrallisa Ferrer i estic fins als nassos de l’estancament de la meva vida. Els dies passen un rere l’altre sense que gairebé passe gran cosa. Tinc una carrera acabada, no trobe feina per cap lloc, he demanat un préstec al banc per muntar un negoci i les condicions exigides no les puc acomplir. En conclusió l’únic que he fet aquest l’últim any ha sigut pràcticament gratar-me... be deixem-ho en que no he fet gran cosa. He anat al gimnàs això sí i ara estic mitjanament en forma. No soc un model però no, no em desagrada el meu cos. I no penseu que ho dic per presumit, ho dic objectivament, perquè clar si vas al gimnàs durant un any i no et poses mitjanament en forma una de dos o alguna cosa fas malament o que et tornen els diners perquè en comptes d'anar al gimnàs no se on estàs anat. De totes formes el fet que ve a compte allò del gimnàs, perquè a part de que és una de les poques coses que he fet aquest últim any, estar en mitjanament en forma em motiva per donar el meu següent pas. Quin aquest següent pas? Anar-me’n de casa a vore si puc guanyar-me la vida per algun indret. I perquè es important estar en forma us preguntareu home (o dona) doncs perquè si estàs en forma et pots plantejar més fàcilment el que vaig a fer. Què que vaig a fer? Doncs vaig a penjar-me la motxilla a l’espatlla i viatjar poble per poble buscant feina. Clar que la cosa no està tan fàcil. I direu perquè ara? Doncs perquè crec que és moment d’abandonar el niu, construir la meu pròpia vida, no se si m’enteneu. Mentre acabava la carrera estava a casa dels meus pares i tot això. En acabar-la sense feina i tota la pesca vaig continuar amb ells (qui pensàveu que em pagava el gimnàs). I no és que siguen mala gent, si en el fons estic a gust allí però necessite alguna cosa més. Supose que es diu tindre ganes d’independitzar-se, viure la pròpia vida, fer el que et done la gana en la teu pròpia casa, menjar ous... això que es sol dir que fas a casa teva. Nose tampoc tinc ganes d’estar a casa veient passar els dies. Així que me’n vaig quina il·lusió, que guai, que divertit, quina alegria...

Unes quantes hores desprès... quin desastre, que cansament, tinc les cames destrossades, nose si podré caminar una passa més... Duc sobre uns vint kilòmetres caminats i els meus peus pareixen salsitxes passades per oli calent, sí unflats i plens de bombolles. En fi que esperava? No defallir? No cansar-me? Sí supose que esperava alguna cosa així. Pensava que després d’un any de gimnàs el meu cos no es ressentiria tant. Doncs no, m’equivocava, es possible que si no fos per això no hagués aguantat tants kilòmetres però així i tot estic esgotat. Estic aturat assegut al marge d’un riu que ves a tu a saber com es diu. Flotant per la superfície de l’aigua hi ha alguns ànecs i aus diverses capbussant-se a l’aigua. Els grills fan el so estrident, libèl·lules revolotejant cap ací i cap allà. Clar es que no he dit però estem a principis de setembre i fa molta calor. Moltíssima, la suor em recorre el cos, els trenta quilos de pes que duc a la motxilla també ajuden a que sue més. Que duc a la motxilla per a que pese tant? Doncs un càmping gas, encenedors, llumins, una botella d’oli, menjar en conserva, una cantimplora, un parell de botelles d’aigua, una corda, una llanterna, una forqueta, un ganivet (una cullera no que no m’agraden), un sac de dormir, un parell de mudes de roba (haure d’aprendre de llavar a les sèquies o alguna cosa per l’estil mentre trobe algun lloc, la meu cartera (amb la meu documentació per suposat) i una caterva de trastos que ara no sabria ben be per a que serveixen o que són i molts que no recorde. Espere que em siguen d’utilitat.

Acabe de llençar una pedra per a fer-la rebotar varies vegades a la superfície llisa del riu, per si no sabeu aquest efecte es produeix gràcies a la tensió superficial de l’aigua que fa que... be és igual que més dona en aquest moments? Decidisc respirar l’aire fresquet que corre i em dispose a consultar el meu mòbil. Que pensàveu que anava a renunciar a la tecnologia? Evidenment no. El meu mòbil continuen pagant-lo els meus pares a més així ma mare pot contactar amb mi. Sí, també el carregador del mòbil a la motxilla. Doncs be, consulte. Mm encara queden uns uns 10 kilòmetres per arribar a un càmping lliure on podré passar la nit. Que? Pensàveu que anava a dormir en mig d’un camp o en plena muntanya? Si home o dona i que em menge un porc senglar o un conill. Sí sí un conill no us fieu d’ells que tenen les orelles molt llargues i escolten moltes coses. En fi tornant al tema que del qual parlàvem o més be parlava o jo o el que fos, doncs això que tinc un mínim de pla al cap. I tinc una ruta més o menys marcada i llocs on poder acampar. No crideu molt però també duc diners en efectiu per si de cas em fa falta comprar alguna cosa.

I ací estic tot estovat a la riba del riu veient passar els núvols i imaginant figures i formes en ells. Mira aquells d’allà pareix una pizza, mira aquell una llonganissa, i l’altre? i Latre? Doncs aquell pareix una safata plena de sushi... Soc jo o diria que estic veient menjar per tot arreu? Clar ben podria ser que perquè tinc gana i m’acabe d’adonar. Així que em menge un entrepà de formatge i xoriç molt bo que m’he preparat, eh que ací on em veieu se cuinar, es veritat que a vegades creme el que estic preparant perquè em despiste o per falta de paciència i el foc està massa fort. De totes formes cuine be. O almenys a mi m’agrada com cuine. M’acabe l’entrepà i em torne a estovar a la brossa mirant el núvols. Ara vec coses diferents, formes curioses dibuixades al blau clar del cel. Formes de totes tipus, cases, motos, coxes, vaixells... un gos amb un casc estrafolari pegant-se amb conill mutant espacial... necessite un especialista o dos. En fi. Un peixet salta al riu, be un peixet o un "peixot" per que el soroll que ha fet al caure a l’aigua ha sigut sonor. En fi jo ací descansant, hauria de ferme l’ànim i posar-me en marxa. Molt dolorit i sense poder quasi mourem em col·loque la motxilla a l’esquena i amb una cama davant l’altra em pose a caminar.

Per fi he arribat al càmping lliure, quina alegria, no se si alguna vegada he estat tant content d’arribar a algun lloc encara que aquest siga un descampat amb poca cosa. I es que entre que el camí era dels últims 10 kilòmetres era de pedres, les costeres cap amunt, les baixades, les ampolles, el pes pensava que no arribava. Damunt es entrada nit, be no se si entrada però son les 22:02 de la nit tinc fam, son, pipi, popo, tinc dolor molt de dolor... Comence a pensar que açò no ha sigut molt bona idea però jo cabut, jo no em torne arrere. No puc rendir-me tant ràpidament. Després del meu breu moment de debilitat em dirigisc als banys, be podem obviar el següent, una vegada fora decidisc que seria bona idea muntar la tenda de campanya de tres quilos ( sí també hi duia una a la motxilla). I ara ve allò divertit, en algun moment us he comentat que soc una mica desmanyotat? Diria que no, doncs per si no ho havia dit ho dic ara, sí ho soc. Soc un desastre així que podem imaginar perquè a les 12 de la nit he aconseguit posar una tela i palos perquè crec que a açò no se li pot dir tenda. En fi pitjor era res. Supose que és hora de menjar alguna cosa. Mm anava a cuinar però veient l’hora que és i el cansat que estic he decidit menjar un altre entrepà. Així que menge, entre en la tela i palos i em gite al sac de dormir. No fa molt de fred així que no em tape molt almenys no se m’ha oblidat el coixí així que bona nit i al matí més.

El aire fred d’un imminent torb em colpeja salvatgement la cara. Fa molt de vent i els minúsculs trossets de gel em fan talls a la cara com si de cristalls es tractaren. La meua sang fresca tinta la neu dels meus peus formant com un riu rogenc sobre una superfície blanca. Els meus ulls estan mig tancats a causa del gebre depositat en ells. La meua cara pareix un mapa pels talls i la ventisca s’inicia. Aquesta acaba d’arribar al seu punt més àlgid, no se si sobreviuré. El meu cos es desploma al terra, sobre un moll matalàs de neu. Mentre vaig caient en un profund sopor, la meu sang continua tintant la neu... Un moment? No és suposa que estem en setembre? I a més a més que feia molta calor? La meua ment comença a activar-se i comence a prendre consciencia del meu voltant. D’acord m’hauria d’haver embolicat amb el sac de dormir així a la matinada no tindria malsons sobre ventisques. En fi, el Sol comença a assomar-se per dalt les muntanyes. He decidit que amb el fred que tinc en aquests moments i el malson passat es millor començar a mourem i no intentar dormir de moment. Vaig als banys i em prenc una dutxa. Be almenys l’aigua està calenteta. Decidisc rentar la roba d’ahir ( no ho he dit però m’he endut un pijama per a dormir i és el que duc posat clar) la rente com bonament puc. Encenc el càmping gas i em prepare un cappucino instantani mentre espere que es seque la roba. Són sobre les 8 del matí. Sí que passa? Es que soc lentet. Me dutxat i he trigat més del que em pensava a rentar la roba. No se que fer amb la roba, no es seca i comence a pensar que hauria sigut millor rentar-la més tard quan el Sol estigués a fora i fera suficient calor per a secar-se. En fi dels errors s’aprèn. Però com soc un xic molt apanyat duc un secador (que a que això no seu esperàveu? Be es que a mi personalment els secadors m’agraden. El seu so continu em relaxa, la seu escalforeta ai que bo. En fi que als banys hi ha endolls així que em pose a secar la roba i ja de passada a carregar el mòbil que no se quan tindre un altre endoll a ma. S’ha de ser previngut. Finalment asseque la roba.

Vaja altre problema, clar ahir vaig posar una tela i palos però clar ara l’he d’embolicar altra vegada per a poder endurem-la. Pareix que vaig d’inconvenient en inconvenient. Comence a pegarme amb la tela i els pals com si d’un combat de lluita lliure es tractés. Al final em faig amb el títol. Però a quin preu? Estic tot ple d’arraps com si m’hagués barallat amb uns gats, casi em trac un ull amb un dels màstils... Un desastre . Be ja ho tinc tot arreplegat així que hi ha moure’s. Consulte el mòbil i m’encamine cap al meu següent destí, altre càmping lliure situat a uns 30 kilòmetres creuant una muntanya. Les cames em cremen, estic cansat, amb ferides (xicotets això sí) al cos, amb fam, sed (parlant de sed vaig a pegar un trago a la cantimplora... ja està) entre altres coses. El sender que seguisc em dú per entre arbres, ascendint, descendint... De tant en tant em trobe amb alguna que altra font natural de la qual o de les quals reomplic la cantimplora així és més fàcil mantidre les meus reserves d’aigua (les botelles) més temps.

Mentres em pose a reflexionar sobre, la meva vida, observant els meus records. Que són els records? Una cosa real o simplement una invenció de la nostra ment? Quantes vegades hem pensant em recordat uns fets i desprès altres persones ho recorden de forma diferent? La memòria es veritat o una simple fal•làcia? Inventem els nostres records o simplement cadascun viu els moments d’una forma diferent? I que em dieu dels records inventats? Somnis que ens han paregut tan reals que al final els acabem confonent amb la realitat? Sí, la memòria es tot això i més. És una gran mentida, però a la vegada un gran veritat, per què el que som ho som gràcies als nostres records. I el més fotut és que a vegades recordem coses que voldríem oblidar i oblidem coses que volem recordar. Tot es molt complicat, o no? La vida es tan complicada, o la ment humana és la que ho complica? Tan senzill seria viure com a purs animals, que sols pensen en menjar i dormir i alguna que altra cosa. Però som humans i ens toca viure com a tal. Els records són part de la nostra vida, tot el que som i el que serem.

No ens fa terror imaginar-nos que un dia qualsevol ens despertem i ho em oblidat tot? Que ja no recordem a ningú dels que em conegut, ni recordem res de la nostra vida. Per alguns això seria un alliberament, per a altres una perdició. Quins pensaments tindran les persones malaltes, per exemple d’Alzheimer, que sabem que a poc a poc van perdre tots els seus records? Ha de ser un sentiment desolador. I és que la memòria es una arma de doble fulla. Per una part ens fa sofrir i molt i per altra banda és la que fa que continuem vivint, la que fa que mirem cap al futur buscant un món millor o simplement un lloc o poder viure amb les nostres records. Si ja és frustrant intentar recordar alguna cosa i no aconseguir-ho, imagineu-se el que seria no poder recordar res. En fi. Què li anem a fer.

La vida està repleta de misteris. I alguns misteris no esta per a que els humans els resolguem, o almenys de moments. Si descobrirem tots els secrets, si aconseguirem saber-ho tot, què ens quedaria de la vida? Per a que viure si ja no podem sorprendre’ns ni esbrinar res? L’existència del ser humà radica en el coneixement. Encara que siga de petites coses. És un a part essencial de la nostra vida. A part que un coneixement absolut no ens conduiria a la nostra pròpia destrucció? O per contra ens conduiria a una salvació? Són preguntes sense resposta. Però que ahí estan. Des del principi de la humanitat. I en definitiva. Val la pena recordar-ho tot? Opine que no, moltes rancors estan arrelades amb eixa incapacitat d’oblidar. S’hauria de poder sols recordar els moments feliços. Bé, això tampoc es veritat, per que sense records dolents no podríem sobreviure, però si oblidar records que ens fan sofrir i que no ens serveixen per a res. Simplement per a refrenar-nos.