Jo volia ser pirata

Arraulit als merlets de la torre de defensa, mirava com pujaven. Havíem fugit dels masos en veure arribar la temible galera. Traient el cap per sobre la pedra, observava amb fruïció com els diminuts homenets que havien baixat de les barcasses deixaven la platja enrere i pujaven decidits pel turó, entre mig de mates i margallons. A mesura que s'acostaven, les seves figures feréstegues s'anaven definint i em feien més paor. La majoria dels de la torre miraven atemorits com s'engrandien les seves imponents figures.

Cares partides, ulls esberlats, potes de fusta, braços ganxuts.

En canvi ells, segurs, valents i temeraris, no tenien cap cura ni cap necessitat d'amagar-se. Era el primer cop que els veia i la meva passió per ells era immesurable. Un desig em voltava pel meu esperit de jove cadell: Jo volia ser al seu bàndol. Jo volia ser valent, ser lliure, anar mar enllà. Jo em delia per grimpar pel major fins la cofa, estar dins la cistella sota la negra bandera de la calavera blanca, fent de guaita, amb el sol a la cara i el vent esbullant-me els llargs cabells. No volia ser per sempre el fill petit d'en Jan Jaques, el masover. Empènyer el carro, cavar la terra, fer els marges de pedra en aquells indrets costeruts, a mercè del temps. Sense més futur que el fruit del meu miserable i esgotador treball. Sense més mar que les escadusseres milles de la costa del Garraf.

Casaques ronyoses, bombatxos llistats, cartutxeres plenes, sabres esmolats.

Ells no van córrer riscos. Senzillament es van dedicar a saquejar els masos propers i les míseres cases dels voltants. Vaig veure com s'emportaven el nostre oli, el vi, el menjar, les millors gerres, l'aviram i els porcs. No van deixar res de valor excepte les nostres vides.

Vaig esmunyir-me entre les cames dels pagesos fins la deserta cara Nord de la torre. Vaig despenjar la corda de la corriola, vaig fer un darrer cop d'ull als pares, absents del meu deliri, i vaig baixar àgilment fins al terra, a buscar-los.

A patir de llavors, un cop al vaixell acalaverat, no tot va ser tan fàcil com havia pensat. Vaig haver d'esforçar-me molt per aconseguir la confiança dels pirates.

Cobertes pudents, veles estripades, caps esfilagarsats, cassoles greixoses.

Va créixer el meu cos, els meus desigs, la meva força, les meves ànsies de poder. Vaig aprendre, vaig saber en qui no havia de confiar. Vaig lluitar, vaig esbudellar corsaris i vaig decapitar enemics. Vaig solcar tots els mars del món a la recerca dels tresors més ocults i desitjats.

Calzes daurats, monedes brillants, gemmes precioses, joies cobejades.

I la vaig veure. Fent l'aiguada altre cop a les costes del Garraf la vaig retrobar. La Siseta del mas dels Ferrer també havia crescut. El seu cos era preciós com les sirenes del Mar Roig. Els seus ulls salvatges com l'esperó del meu vaixell. Els seus cabells, lluents i daurats com els salts d'aigua del meravellós Orinoco. I només veure-la, la vaig desitjar.

Llavis ardents, ulls torturadors, sospirs apassionats, desig... si, desig.

Malgrat estar esposada amb el baró, jo estava acostumat a agafar el que desitjava. No vaig tenir pietat dels seus i vaig dirigir els meus homes a conquerir el castell per segrestar-la. Però el meu deliri em va trair. No vaig mesurar bé les forces de l'enemic i els meus companys van anar caient un a un com a valents. Fins que em va arribar el torn i un cop de maça em va esberlar el cap.

I tot això ho escric al quadern de bitàcola que sempre porto a sobre. Serà la meva última pàgina. Ho escric a la cel·la més humida i pudent del castell, abans de que em pengin aquesta matinada a la plaça on vaig jugar tantes vegades a pirates i corsaris.

Jo volia ser pirata.

Quimot el Brau.
Castell de Fels, 24 d'octubre del 1.585