Ja t'ho vaig dir!

Un relat de: nuriagau

*


      Darrerament no feia res bé. Si anava al súper amb la llista de la compra, no interpretava correctament els productes, o no els trobava entre els innombrables prestatges. Si feia el llit, no col·locava el nòrdic simètricament. Si fregava els plats, provocava un escampall d'aigua pel terra. Si em posava amb el nen a fer els deures, a vegades l'ajudava massa i, en d'altres ocasions, no l'orientava prou.

      Però la gota que féu vessar el vas fou una idea brillant que resultà, com sempre, un nou fracàs. Per al dissabte, havia programat un circuit en bicicleta amb el nen i volia estrenar unes motxilles d'aquelles que tenen un dipòsit per a líquids. La dona ja m'havia advertit que calia deixar-los amb aigua i llimona durant unes hores per tal que la beguda no agafés mal sabor. Vaig desestimar-li la recomanació. Al matí, abans de sortir, ens proposà que tastéssim l'aigua i, com sempre, ella tenia raó: el gust era força desagradable. Aleshores, se m'acudí aprofitar-la per regar les plantes dels testos de les finestres, i ella em digué: "Vigila que no et regalimi per les parets!". I per més cura que hi vaig posar, inevitablement, succeí allò que m'havia anunciat. No sabia amb quina cara mirar-la mentre em deia allò de: "Ja t'ho he dit!"

      Malgrat tot, marxàrem d'excursió, però no tornàrem sans ni estalvis. El nen, esgarrinxat i ferit, quan veié la mare, irrompé en un plor molt més desesperat que aquell que havia emès en el moment de la caiguda. Com una lleona, defensà la criatura humana i m'atacà qualificant-me de pare irresponsable que no reconeix les capacitats ni les limitacions del propi fill.

      No cal que us transcrigui la conversa sencera. Els seus llavis enumeraren tot un seguit d'infinits retrets: alguns eren recents; d'altres, ja ni els recordava. Resumint, vaig finalitzar la discussió anunciant que feia la maleta i me n'anava uns dies a casa de ma mare.

      Vaig agafar cinc camises, un parell de pantalons, el necesser, el pijama i quatre coses més. Vaig mirar per la finestra, com per acomiadar-me de la llar. La nit era clara, plena d'estrelles. Fins i tot es podia veure Venus.

      En entrar a casa de la meva mare, vestit de ciclista i amb la maleta, ella m'acollí amatent i escoltà atentament l'exposició dels fets. I malgrat és la meva mare, conclogué que jo no tenia la raó. Després, m'agençà mínimament l'habitació de solter i em recomanà que tragués la roba de la bossa. Però jo necessitava dutxar-me i anar a dormir.

      Aquest matí, quan he sortit de l'habitació amb la camisa rebregada, m'ha saludat amb un: "Ja t'ho vaig dir!"

      He passat el diumenge com he pogut: llegint el diari, mirant la tele... És molt dur tornar a la llar materna després d'haver viscut uns anys fora. Ara, contemplo la vista des de la finestra. Des d'aquí, també Venus ens acompanya al vespre i això em fa pensar que, segurament, els descendents de Mart estem condemnats a conviure amb l'omnisciència de les dones. No en podem fugir!

Comentaris

  • Divertit[Ofensiu]
    mataranyes | 23-07-2010

    Hola Nuriagau!

    Feia temps que tenia pendent llegir alguna cosa teua, i he començat per aquest atret pel títol.

    A mi m'ha semblat diverit, perquè com he llegit en altres comentaris m'he sentit identificat, supose que per la meua qualitat d'home: supose que serà més habitual que nosaltres rebem el temut "ja t'ho vaig dir", i també que com apunten per ahí eixim perdent en les batalles dialèctiques.

    Em quant a l'estil em pareix impecable. Jo sempre intente als meus relats que es puguen llegir fàcilment que és el que tu has aconseguit.

  • Pobre home![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 22-07-2010 | Valoració: 10

    Mira que és desgràcia!
    Mentre anava llegint se'm dibuixava un somriure als llavis. El meu marit tot sovint i amb to burleta ,em diu :
    ës que sempre tens raó!
    Pobrets! Jo crec que no poden fer-hi més.
    M'ha encantat el teu relat, Núria i envejo la facilitat que tens per a escriure i a més a més amb la qualitat dels escrits.
    Felicitats!

  • Molt bo ![Ofensiu]
    Joan G. Pons | 22-07-2010 | Valoració: 10

    Gràcies. He gaudit del teu Relat ple de realitats.

  • Com la matexa vida[Ofensiu]
    surina | 22-07-2010 | Valoració: 10


    Hola Núria,

    A mi em sembla un pobre home, un desgraciat com hi ha tants, potser poc llest.

    Es una pena, però hi han molts.

    Es un relat molt realista.

    Un petó.

  • Diuen que els homes busquen dones que s'assemblin a la mare[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 09-06-2010 | Valoració: 10

    Però, després, de vegades se'n penedeixen. Perquè totes, tan si som mares com esposes, fem de mares dels marits i els renyem amb les mateixes paraules que ho feien elles.

    Molt bon relat, si senyora, al principi creia que es tractava d'una dona però ja he vist que sempre ens reserves sorpreses, la teva especialitat.

    Petons, bonica

  • M'hi he sentit identificat![Ofensiu]
    copernic | 08-06-2010


    Un bon relat en el que ens enfrontes amb la difícil aventura de la vida de parella. És possible fins i tot, que en el text s'escoli una mica d'ironia, però la identificació amb tot el que explicaves m'ha fet passar per alt el detall. He trobat genial la frase en la que dius que és molt difícil conviure amb la omnisciència de les dones. Efectivament, aquest és un sentiment frustrant pels homes que vivim en parella. Com és possible que sempre tinguin raó! A part de que et fan quedar com un incaut, és clar. Un relat que fa reflexionar, fluïd, transparent i revelador, de factura impecable. De vegades penso que per escriure bé no cal res en especial sinó només saber transmetre. En aquest cas ho has fet de meravella. Ai, espera que se m'ha caigut el ratolí per terra!

  • MOLT BO[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 08-06-2010 | Valoració: 10

    M'ha semblat que per escriure aquest relat, t'has posat a dintre de la pell d'aquest "pobre" home, que tot li surt malament. Potser és una miqueta "dropo". La seva mare el coneix prou bé i això de "ja t'ho vaig dir" també ha fet que algun fill marxes de casa per no sentir-ho. Que vaigi molt be. Un petonàs!

  • el comentari del jutge[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 06-06-2010

    Comentari:
    Una bona crònica costumista, narrada amb una precisió i correcció estilística envejable i amb un final que en el fons és un creixement personal i una assimilació de la realitat, cosa que el fa contrastar amb aquell insegur que comença el relat. La veritat és que no sé que més comentar-te, ja que has assolit explicar la història amb tanta precisió i amb les paraules justes, i has encabit a Venus amb tanta gràcia, que sols puc felicitar-te. La veritat és que comences d'una manera col·loquial, però això no fa que deixis de llegir el que li passa en aquest protagonista, cosa que parla bé de l'estil que uses i de com l'uses.
    Sols, si em permets un comentari, que potser no jutja aquest relat en la seva extensió, és que hauries de començar a fer narracions més agosarades, donar un pas més i anar més enllà. Ho fas bé, però has de fer un pas més, passa't de la ratlla i recrea noves visions de la realitat, enceta noves maneres de veure allò que tu veus. Sé que has fet alguna cosa en algun altre relat teu, però han estat aparicions esporàdiques. Com dirien aquells cantants; Llença't! Que tens fusta.
    Gràcies per participar, m'ha agradat molt el teu relat.

  • Ho he llegit dos cops[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 30-05-2010 | Valoració: 10

    El primer cop.... m'ha fet mal. Mal a la botiga dels meus sentiments i sensibilitat.
    A la segon lectura, he sentit i vist una visió real i la positivitat de la frase.... Ja t'ho vaig dir !
    Molt bon Relat, Núria. Afegeixo.... Ja ho he escoltat !.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: