Ja fa dos anys i encara no sé com dir-t'ho

Aquest Juny farà dos anys que ens coneixem. Sempre recordaré aquell dia. Un dissabte a les vuit del matí. Jo encara dormia, però la teva mirada blava em va despertar: vaig veure el mar. Estrany, el teus mars tan càlids em van glaçar. No sabia com reaccionar, doncs mai havia vist uns ulls tan blaus.

No oblidaré mai que vam seure en una taula d'aquell bar fosc, l'un davant de l'altre, parlant amb la mirada. Aleshores em vas preguntar que de quin color tenia els ulls, et vaig dir que ho decidissis tu, em vas contestar que jo era un om, que tenia els ulls com les fulles dels oms: verdes, i que amb els raigs de sol són platejades. En aquell moment volia parlar-te més de mi, volia dir-te com m'agradaven els teus ulls, volia abraçar-te, volia seure al teu costat, volia agafar la teva mà, simplement volia apropar-me més a tu. Però et vaig dir que gràcies, que ningú mai m'havia dit res tan bonic, per molt que ho volgués, no vaig moure'm de la cadira, i vaig haver d'apartar la vista dels teus oceans.

Des d'aquell dia que estic malalta, i dia rere dia, Tanatos i Cronos se'm van menjant, m'esgoten el temps, no trobo mai l'oportunitat per dir-te tot allò que t'he de dir. Però, quan trobo aquesta oportunitat, em faig enrere i el meu cor s'accelera i s'encongeix. Sempre t'acabo parlant d'una altra cosa, d'allò que ens agrada a tots dos. Allò que tu i jo tenim en comú i que molt poca gent aprecia. Parlem del nostre refugi, del nostre racó, d'allò que fa que tu i jo siguem diferents dels altres. Allò que tu i jo coneixem més que res.

Durant tot aquest temps m'he fet la dama de gel, i aquest és el preu que he de pagar, estic molt a prop teu, però alhora tu i jo estem molt distants. Espero que algun dia la meva sentència finalitzi i poguem tornar a estar tan junts com abans. Tornamen a mirar-nos als ulls com la primera vegada.