Fracàs

La joia s'ha acabat, tinc fred, no sé on sóc ni sé on anar. Sento que tot el que he fet ha estat un fracàs... Mentre el rellotge corria, sentia que estava viva, i que el meu temps estava ben aprofitat.

Així que deixa, deixa que la tempesta m'arrosegui, cap a aquell sentiment, que diu que la meva ànima s'enfonsa cada cop més, siusplau. Permet que a mesura que avanci la nit també avanci la foscor amb la que ara hi veig, i que la boira envaixi la meva mirada fins que condensi i caigui damunt la galta. No em deixis veure la lluna ni els estels, no hi ha cap llum que en aquest instant m'enlluerni. No vulguis fer-me veure que demà sortirà el sol, perquè a mi el demà no m'importa, ni tan sols el què passarà en una hora.

La claredat amb la que penso i raono es va dissolent i dispersant a mesura que la vacuna contra el record actua, i tu només em dius que serà una cosa fugissera, i és cert, però el dolor es calma i és arrosegat tal i com el vent de la tardor arrossega les fulles velles seques i podrides que són a terra. I no ho entens, que en aquest precís instant de temps, el que em fa mal precisament és la raó, i cal que aquest vent de tardor se l'endugui. Que la ment s'apagui, com ho fa una espelma al llarg de la nit mentre es va quedant sense metxa.

No esperis que et miri, ni que et somrigui, ni tan sols esperis que em comporti bé. Espera al meu costat, però no m'obliguis a ser qui sóc, deixa que aquesta nit tan decadent se m'endugui.