Només cal mirar amunt

Estava sol, assegut. Amb la cara ben alta i amb els ulls gairebé aclucats ja que feia molt de sol. La gent quan passava se'l quedava mirant, ell ni s'immutava, simplement es quedava quiet, amb la mirada perduda en la llunyania.

Sentia els potents raigs de sol sobre les seves galtes, la brisa que recorria la gesta li portava un olor fresc i a herba. Les seves mans passejaven per l'immensa catifa verda natural, i els seus peus descalços notaven l'aigua que quedava de la rosada del matí.

Va omplir els seus pulmons d'aire, el va expulsar molt lentament. Sentia pau, una pau que no es veia alterada pels caminars ràpids i intranquils de la resta. S'aïllava en el seu món, en la seva respiració, en l'aigua que li feia pessigolles entre els dits dels peus.

S'estirava i comptava els núvols, cap ni un. A continuació comptava els ocells, tampoc cap. Mai havia vist un cel tan blau. L'èter no havia estat profanat per cap tipus d'ocell metàl·lic amb rastre de fum. Només hi veia el blau. En aquell moment només existia ell i aquell mar suau i immens que l'envoltava i que ho englobava tot. Una força l'empenyia des de la Terra i se sentia com si algú l'estigués elevant, se sentia molt lleuger. Gairebé no notava el seu cos. Només existia el blau i ell. No pensava en res. Sentia uns calfreds suaus i tendres que recorrien el seu cos espina amunt espina avall. Un pessigolleig al clatell, plomes d'aire que l'acariciaven suaument.

El cor bategava de tant en tant i notava com la sang s'obria camí entre les venes serpentejant per les estretes canonades del cos.

Tancà els ulls i en aquell precís moment, tot s'aturà. I li vingué al cap la imatge del blau suprem i es veié a sí mateix damunt un vaixell de vela navegant per l'èter impulsat pel vent, sempre en direcció al sol.

Algú li va donar un copet a l'esquena. Ei, que tenim classe. Aixeca't que farem tard. Ondia ! tens raó. Ei, has vist el cel avui ? No per ? no sembla que vulgui ploure. Bé, afanyem-nos que arribem tard. Aleshores es va adonar que tothom caminava de pressa, a un ritme desenfrenat, gairebé corrents i que ningú tenia temps, o que a ningú se li acudia alçar la vista enlaire per contemplar el cel i adonar-se'n de que existeix.