Is there anybody out there?

aquest és el títol d'un dels temes de Pink Floyd. Pot ésser és una pregunta que ens fem tots els que escrivim. Hi ha algú escoltant-nos, llegint-nos, algú que ens estimi, que ens tingui afecte? Una pregunta transcendent que has plasmat en un poema ple d'imatges d'una bellesa mesurada i tranquila, a la vegada que suggeridore. Molt bon poema!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

quina pena em fa qui valora (no ho dic per la puntuació, que se me'n refot) a compte d'un títol en un idioma que es veu que no entén. Doncs no seré jo qui el tradueixi perquè sé que la major part dels lectors de per aquí són prou intel·ligents per saber-ho, o per demanar-ho.
Em sap greu ser una mica visceral, però és que cada vegada suporto menys la molta "tonteria" que corre per aquí. M'imagino que al "lector" de sota li deuen semblar poc catalans els poemes d'Espriu , Ferrater, Estellés, Comadira, Pere Rovira amb títols en anglès, francès o llatí (I beg your pardon, o Indesinenter,per exemple en el cas d'Espriu; Bye-bye blackbird o Going Home, de Pere Rovira). Perquè hem d'aguantar tanta estultícia?

que ets a punt de treure un altre llibre? Vols dir que no et passes? Hi ha inclòs algun d'aquests darrers poemes? M'ho faràs saber d'alguna manera?
Disculpa que no valori (ja ho he fet en aquest mateix poema, encara que ja saps que per a mi el que escrius sempre mereix un 10).

En cada vers, en cada llibre... fins i tot en cada paraula, diria jo. Sí, un foc que crema, que ens consumeix, però que ni sabem i volem apagar. Parlava jo,en un poema recent, de ser finalitat i causa. Parles tu de ser reu i botxí de la pròpia desmesura. Som animals que vivim no ja en plena contradicció, sinó ànimes reflectides en miralls esmicolats, realitats multiplicades, fragmentades. I això no obstant, mirant de ser nosaltres mateixos: som foc que crema en nits que esperam que recomponguin la nostra integritat.

Llegir-te és aprendre.

Tot i que no ho cites, la frase em remet al tema de The wall, l'angoixosa crida del protagonista a l'altra banda del mur que el va isolant del món exterior.
Sí, som aquí, també traçant camins, també reus i botxins de la nostra demència. Busquem la nit, dius, potser per compensar l'excés de llum del dia, potser per afinar més l'esguard i reconèixer l'arrogància amb què disfressem les pors, els desigs, els anhels, la saviesa silenciada pels actes a què ens conforma la rutina i el protocol, la saviesa de la nostra transitorietat, de la nostra efímera condició de transeünts en un món que aspirem a dominar insensatament.
Doncs el títol, la imatge que hi associo, modifica lleument però de manera important les claus del poema, ja que remet a la necessitat de comunicar, de trencar el cercle viciós de l'obscuritat autoimposada, i de trobar camins per compartir amb els congèneres.
Una abraçada,
franz

i les contradiccions. Dius que ens obsessiona la llum, però que busquem la foscor de la nit. Cert, molt cert. I aquestes contradiccions no són només teves sinó que són les que tenim tots, però tu saps explicar racionalment, com si en parlessis habitualment. I al damunt ho fas en decasíl·labs i nosaltres, jo, només podem mirar-nos-ho i sentir sana (o no) enveja d'aquesta teva capacitat.

Una abraçada,

Hipo.

(per cert, vinc de fotre un moc virtual a un individu arrogant al fòrum, que exigia que li publiquessin no sé què. crec que m'he passat, ja em direu alguna cosa els que en sabeu més, d'això de les formes).

i les contradiccions. Dius que ens obsessiona la llum, però que busquem la foscor de la nit. Cert, molt cert. I aquestes contradiccions no són només teves sinó