INVASIO

Un relat de: Ravegal
El juny, sec i calorós, és prest a deixar pas a un juliol que, ben segur, també serà escàs d’aigua. El sol és en el punt més alt, el cel és d’un blau clar i lluminós, sense cap núvol que l’apedaci, i l’aire no té esma ni per moure les herbes més fines. Des del punt on el turó comença a ajeure’s, la mirada es perd enllà de la vall per damunt dels rostolls ondulats que mantenen el to daurat dels sembrats, ja sense les espigues que es gronxaven mogudes pel ventijol i que ara uns homes amunteguen al mig del camp preparant-ne la recollida. A la dreta, el vessant de la serralada, cobert d’alzines i brolla esclarissada, és esgarrapat per l’acció dels torrents, com si una mà enorme hagués enfonsat els dits en un munt de fang. Una carretera fa giragonses per la costa, amagant-se i mostrant-se com si jugués a fet, fins que es transforma en una recta que s’encara cap el nucli de cases del poble i el fereix travessant-lo pel mig.

En el tram recte de la carretera, separada de les cases del poble a la distància d’un cop de roc, a prop de la calçada, hi ha una casa petita amb el revestiment escrostonat que mostra la vermellor dels totxos. Té una porta al mig i una finestra a cada banda; la coberta és de teules revellides, revestides de molses resseques crescudes en temps humits. A prop de la casa, dalt d’un marge, una olivera de tronc tortuós, escorça clivellada i capçada arrodonida li fa companyia.

Un nen està assegut al pedrís que hi ha al costat de la porta d’entrada a la casa. Vesteix roba senzilla i gastada, possiblement heretada d’un altre xiquet més gran que ell: pantalons curts i una camisa, que porta descordada, per fora dels pantalons. S’ha descalçat i als peus se li veuen els claps de morenor que el sol hi ha dibuixat, com un negatiu de la pell de les sandàlies. En una mà té un canut fet amb la part prima d’una canya i el suca en un bol d’aigua i sabó que aguanta amb l’altra mà. Nascudes del seu buf suau, una munió de bombolles irisades voleien com papallones traçant gargots a l’aire. Abans de fer una altra bombollada contempla com fan acrobàcies, abans que la seva pell fina esclati i es converteixi en minúscules gotetes. A vegades les bufa perquè no s’encantin i provoca remolins.

Seguint el traç d’una bombolla, gira la mirada envers el fons de la vall. Els ulls veuen aparèixer dos cotxes, però l’atenció els defuig i continua embadocat amb els colors que pren la delicada esfera en tocar-li el sol. Torna a sucar el canut i altre vegada surten les bombolles com un vol d’estornells juganers. Una remor somorta li arriba i torna a mirar la carretera. Els dos vehicles han desaparegut a l’endinsar-se al primer torrent, però els segueixen d’altres formant una caravana. La corrua avança resseguint la sinuositat del coster i la remor es fa més forta cada vegada que apareix per una corba. Veu com els homes que apilen les espigues miren el pas del comboi amb la forca clavada a terra. Els capdavanters ja són prou a prop perquè el vailet en distingeixi clarament el color: tots són pintats verd fosc. De rutina, torna a sucar el canut i el bufa, però no segueix el recorregut de les bombolles; la mirada se li en va cap als vehicles, que es mouen com una serp que llisca sobre la pell grisosa d’altra serp morta.

Els dos primers vehicles que encaren la recta són cotxes tot terreny i darrere seu apareixen tancs; molts. La fumerada dels motors enfosqueix l’aire, el terra tremola i vibren els vidres de les finestres. El carrisqueig de les cadenes esgarrinxant l’asfalt i el rugir dels potents motors esdevé un terrabastall esgarrifós que eixorda; una roncor desmesurada, com si el món s’hagués d’esberlar. El nen s’està dret, amb la boca mig oberta, mirant com passen exhibint altivament els seus canons; els segueixen camions carregats amb embalums que no sap què són i després d’altres amb soldats asseguts a la caixa en dues fileres.

D’un camió en cau un crostó de pa que ha llençat un soldat desganat. Fa uns rebots i queda al mig de la carretera. De l’olivera en baixa rabent un colom que passa fregant el cap de la criatura i aterra al costat del pa. Picoteja per endur-se’l, però no pot. S’acosta un camió; deixa el pa i emprèn un vol desesperat, que el treu de la carretera, i es posa al ràfec de la casa. Després de passar alguns camions més, torna a baixar. El crostó pesa massa. L’agafa amb el bec i sacseja el cap per trencar-lo. Està enderiat. El camió s’acosta. L’ull rodó del colom sembla que mesuri la distància. Ja és a prop. Deixa el pa i bat les ales frenèticament. És massa tard. Un cop i cau a terra. Passen més camions, aquests carregats amb bidons.

El nen, sense moure el cos, només girant el cap, contempla com l’últim vehicle s’endinsa en el poble, s’allunya i es va fent petit. Té el bol en una mà i a l’altra el canut que degota l’última sucada. Tal com ha vingut, el soroll es va esmorteint. A terra hi ha la taca sabonosa d’un joc innocent i el plomissall esparracat d’un colom, a part d’això, tot torna a estar en pau; sembla.

P.S.
Si a algú li plau, escoltant el primer moviment de la setena simfonia de Shostakovich, del minut 7 al 18 li semblarà talment que és la banda sonora d'aquest escrit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: