Impotència

Impotència

Lliscava el sisè i últim dia d'estança a l'illa, i des que hi aterraren el temps havia estat d'allò més dolent. El cel tothora ennuvolat, amb un ara plou, ara potser plourà. L'Eva no tenia la mateixa idea que el seu marit sobre què era gaudir del viatge. Les poques estones que havia fet bo, el noi organitzà activitats (com ara excursions en jeep per l'illa) que l'havien allunyada d'allò que més li agradava: el mar.
El sol va fer, finalment, acte de presència. Els núvols havien escampat i era el moment d'anar a la recerca d'un lloc en calma per trobar-se amb la llacuna somniada de Bora Bora. Amb compte per no despertar el Pere, que dormia a cor què vols, l'Eva sortí del bungalou. Es dirigí cap al bar situat a prop del menjador. Des d'aquell lloc, enlairat, podia distingir una gran amplitud de mar i de cel. A la fi l'Eva havia trobat el seu racó màgic i es va reconciliar de tot cor amb el temps, i fins i tot amb el Pere, que pel que semblava continuava dormint. Començava a dibuixar-se el capvespre, i al mar i al cel els matisos es multiplicaven per moments. -Anem a sopar? Tinc gana. La migdiada m'ha deixat com nou. El Pere era al seu costat. No l'havia vist arribar. La simfonia de sensacions perillava de trencar-se. -Mira quin capvespre s'anuncia, digué l'Eva amb l'esperança que copsés allò que, de fet, intentava dir-li: -Per favor, deixa'm restar aquí fins que s'acabi el... -Va, tinc molta gana, va respondre el Pere, amb una veu que volia ser amanyagadora. L'Eva va murmurejar-li, falaguera, que comencés a passar, però el Pere li respongué en un to malagradós: -Deixa't estar de capvespres; tots són iguals. La prengué per les espatlles, tot conduint-la amb decisió cap al menjador.
La jove ofegà el grunyit que li naixia a l'estómac, i una llàgrima que lluitava per sortir va quedar-li dins. Girà el cap, i serrà les dents mentre es deixava portar.