L'ascensor

Un relat de: JoanaCarner

L'ascensor

El replà del quinzè pis estava atapeït de gent. Tres bombers, dos policies municipals, un metge i dos infermers, el porter de la finca i alguns homes i dones que no se sabia ben bé què hi feien. Parlaven en petits grups. Un dels bombers va demanar silenci, mentre els seus companys començaven a forçar, amb tota mena de precaucions, la porta de l'ascensor.
L'edifici estava ocupat per oficines de serveis municipals i per despatxos de professionals liberals sense massa pretensions. Tot ell tenia un aire decrèpit que no es corresponia amb la seva antiguitat, sinó més aviat amb una construcció i amb una conservació precàries. Feia més de mitja hora que s'havia quedat sense electricitat -de fet, des de l'incident de l'ascensor-, i només funcionaven els llums d'emergència. Els treballs es duien a terme amb aquests llums i les llanternes dels bombers. Un dels municipals acuità els presents perquè marxessin del replà si la seva presència no estava justificada. Alguns van entrar als diferents pisos i d'altres desaparegueren escales avall. A més dels bombers i els municipals, s'hi van quedar els tres sanitaris i el porter.
Com a assessor del cos de bombers en emergències personals, haig de posar-me en contacte i donar suport a les persones atrapades en situacions conflictives. És el que ara intento fer.
El cable de seguretat d'aquell ascensor s'havia trencat. Dels frens d'emergència n'havia començat a sortir una olor de socarrim que feia preveure que no resistirien pas gaire. La cabina havia quedat aturada entre dos pisos i dues persones eren a l'interior.
Finalment els bombers van aconseguir obrir la porta i l'asseguraren tot seguit. El terra de l'ascensor havia quedat força a prop del sostre del replà, i l'espai per on podien sortir els ocupants, un noi i una dona, era escassament d'un metre.
Algú va recolzar una escala a la paret, ben a prop de l'obertura que donava accés a la cabina de l'ascensor. Jo m'hi hauria d'enfilar per parlar amb les dues persones atrapades.

El bomber que porta el comandament m'explica la situació amb tots els ets i uts tècnics i em dóna les instruccions concretes que haig de transmetre a les dues persones perquè surtin amb el mínim de perill. Cal que arribin a poc a poc a l'obertura que ha quedat, que es col·loquin de bocaterrosa i que treguin primer les cames. Nosaltres els agafarem i els ajudarem a sortir.
Un cop enfilat a l'escala m'adono que els llums d'emergència no són prou potents i no permeten veure amb claredat els forçats ocupants. Faig servir la llanterna que m'ha proporcionat un bomber, amb compte de no enlluernar-los. Resten silenciosos, i només el noi mussita a la fi: ens trauran aviat? Sí, faig jo, i els trameto amb veu forta i calmada les instruccions que m'ha especificat el cap dels bombers.
El noi surt de seguida i sense problemes. Però la dona es queda al fons, ajupida amb el cap cot, amb els braços que li serren les cames i sense dir res, sense ni tan sols mirar-me. Pel porter m'he assabentat que treballava al pis de sobre, al Departament de Polítiques Socials, fins que fa quinze dies van fer un reajustament de plantilla. L'enfoco amb la llanterna, evitant el rostre, i intento que la meva veu li inspiri confiança.
- Ara vingui vostè cap a mi, a poc a poc, i col·loqui's de la mateixa manera que ho ha fet el noi.
No obtinc cap resposta, ni de paraula ni visual, i li torno a repetir tot.
- Ara vingui vostè cap a mi, a poc a poc, i col·loqui's de la mateixa manera que ho ha fet el noi.
- Preferiria no fer-ho -em diu, mirant-me finalment, i amb una veu suau però decidida.
Desconcertat per una resposta que no esperava, li repeteixo el prec.
- Vingui cap a mi. És fàcil, ja ha vist com ho ha fet el noi!
- Gràcies, però prefereixo no fer-ho -la veu ressona segura, i gira el rostre cap a l'obscuritat.
M'adono que l'empresa serà més complicada que no pas havia suposat.
- Senyora, el cable de l'ascensor s'ha trencat i els frens sembla que no resistiran gaire temps. És perillós que segueixi aquí dins, i jo no puc entrar a buscar-la perquè podria precipitar la caiguda.
- No, no entri pas --diu tot i aixecant de nou el rostre, en el qual no sé veure cap mostra de temor.
El porter em passa un mòbil. La germana de la dona que no es decideix a sortir de l'ascensor és a l'altra banda de l'aparell. Penso que em pot ajudar a trobar el desllorigador de la situació; potser hi ha alguna fòbia, algun trauma que la faci actuar com ho està fent. Però em diu que no entén què li pot passar a la seva germana, que la Nora és una dona molt equilibrada i molt forta, que sempre ho ha estat. Que quan la va deixar el marit i es va haver de fer càrrec dels tres fills va tirar endavant, que els fills ja són fora de casa i que viu fa temps amb la mare.
Ara que sé com es diu, la crido pel seu nom. Ho faig amb veu potent per tal que reaccioni i em miri.
-Nora, cal que vingui cap a mi. És fàcil, no tingui por!
-No tinc por. Estic bé aquí. No es preocupin per mi.
-Ja li he dit que l'ascensor pot caure en qualsevol moment.
-Si cau, és possible que no em morís? Podria ser només que m'hagués d'estar en una cadira de rodes?
-Senyora, són més de setze pisos. No se'n sortiria!
- Ah, bé! Entesos!
-Vingui, si us plau, Nora. Només ha de fer tres passes i després nosaltres l'ajudarem.
-És molt amable, jove. Em sap greu fer-li perdre el temps. Em sap molt de greu, tot plegat.
Cal trobar ràpidament un punt que la faci reaccionar. Encara tinc la germana al telèfon. Em diu que li parli dels fills, de la mare, que fa dos anys que té Alzheimer i que ella cuida amb tanta dedicació, i d'ella mateixa, la seva germana, que se l'estima molt i molt.
Intento que la meva veu soni convincent.
- Vinga!, pensi en els seus fills. I en la seva mare; la seva germana m'ha dit que viu amb vostè.
-La meva germana és molt bona. Sempre és lluny, però és molt bona. -Es queda tota pensarosa sota la llum tènue de la llanterna.-- A la fi, tot s'arregla, -murmura. Tot seguit, aixeca el cap i em mira com demanant-me una confirmació a aquestes darreres paraules.
L'olor de cremat es fa molt intensa, i en el mateix instant un soroll de fregit de cables i el trontollar de l'ascensor ens glaça l'alè a tots els presents. La meva mirada d'espant i d'angoixa es creua amb la de la dona, mentre l'ascensor inicia el fatídic descens anunciat. En aquests segons, brevíssims, m'ha semblat copsar en els seus ulls una llambregada de llibertat.


Comentaris

  • Història dins la història[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-02-2010 | Valoració: 10

    He llegit amb fruïció aquest relat... i en acabar, he hagut de tornar-ho a llegir, buscant aquest cop totes les pistes sobre l'autèntica història que explica, la més tràgica i humana, la que en realitat no té a veure amb l'ascensor, sinò que venia d'abans: la història de la Nora.
    I l'he trobada.
    He sabut, així, d'una dona que es va casar i va tenir fills, tres concretament; que després es va veure abandonada per la seva parella i es va fer càrrec tota sola de les criatures; que més tard aquestes van créixer i es van independitzar; que llavors va tornar a casa de la seva mare, a cuidar d'una persona gran; que té una germana que l'estima, però que sempre és lluny; que acaba de perdre la feina a causa d'un reajustament de personal; que sempre ha estat equilibrada i forta, però que comença a perdre les ganes de continuar endavant... que té por del dolor i la dependència, però no de la mort.

    Has escrit una història dins d'una altra història i les has combinades totes dues a la perfecció: una bona jugada literària, amiga meva!
    Has fet en el relat com sempre fa la vida...

    T'envio lliurement una abraçada llarga,
    Unaquimera


    amira: Ah, en el comentari que em vas fer al darrer relat, Ek, vas escriure: "No conec gens la cultura indígena americana. I quan dic gens, justament vull dir això... m'ha semblat una proposta interessant la teua." Bé, doncs, vull oferir-te un altre petit tast d'aquesta cultura, per si et ve de gust contemplar-la: és un text breu, força descriptiu,
    Unaquimera

  • Intens...[Ofensiu]
    Ariadna Garrido | 09-02-2010 | Valoració: 9

    Una situació poc freqüent, m'agrada el personatge de la Nora... Quins seran els motius que la impulsen a actuar així?

    El ritme narratiu i descriptiu facilita la lectura ràpida. El final, malgrat no ser l'esperat, m'agrada. M'ha sorprés aquesta actitud.

    Besets :)

l´Autor

Foto de perfil de JoanaCarner

JoanaCarner

22 Relats

124 Comentaris

34212 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Vaig néixer fa un temps. Estimo les paraules. RC és un bon lloc per escoltar i per dir.
Els meus amors?
De cada autor, de cada poeta preferit, tinc una obra, una poesia preferida. De cada obra preferida, tinc un bocí preferit. De cada compositor preferit, tinc una simfonia, una cançó preferida...

=======

Ves-te'n

Ves-te'n. Però ja sento que, des d'ara,
a la teva ombra m'estaré.
Mai més, solitària al llindar d'aquesta vida
reclosa i meva, no seré mestressa
dels viaranys del cor, i no alçaré la ma,
serena, al sol, com altres dies,
sense el record d'allò que jo estimava:
la teva mà en la meva.
L'ampla terra amb què el Destí ens separi
em deixa el teu cor en el meu,
amb batec doble.
Tot el que jo somnio i faig t'enclou,
com serva el vi gust de raïms.
I quan a Déu prego per mi,
també el teu nom escolta
i veu les nostres llàgrimes
mesclades als meus ulls.

Elisabeth Barrett Browning (1806-61)