Immensa llunyania

Encara escolto els teus sons...
Quan vibraves ferma i juganera al ritme dels meus dits. Llavors jo m'abocava tot sencer en cada moviment i em submergia de ple en cada nova peça. Era com perdre la noció del temps...
Sons que eren com els meus propis batecs, que naixien per donar forma als sentiments i les emocions; aquells que giravoltaven fent tirabuixons inquiets entre el cap i el cor. Compartíem l'aventura de cercar un lloc sense tanques, on agafessin forma els pensaments més abstractes i els somnis més reals.
Un món ple de significats...

Ara, he perdut la sensibilitat del tacte. Les meves mans són com branques seques que no responen a cap estímul, romanen inertes i perdudes entre llargs silencis.
Enyoro la nostra complicitat, aquelles abraçades de llums i melodies que ens feien sentir a l'uníson la intensitat de la nostra força. Tantes coses dites, tantes coses per dir...

La veu em surt com un gemec que retorna cap a endins, ja abans de néixer.
Si pogués parlar amb algú d'aquest inexplicable espai que ara m'engabia dins d'uns murs invisibles, demanaria que se t'enduguessin ben lluny de la meva mirada. Renunciaria a la teva presència, per deixar que unes mans àgils i amoroses afinessin les teves cordes.
Vull que revisquis de nou, amb la il·lusió de qui estima interpretar l'aventura de la vida amb notes feréstegues que s'escampin tendrament apassionades. Endevinar com ressonen en la profunditat del teu ventre, ara eixut i ple de pols.
Jo ja no puc estar ni tan sols una línia fictícia del teu pentagrama, ni l'udol d'un acord que et temperi.

M'agrada observar-te des de aquest llit que ara és casa meva. M'acompanyes fidelment resignada, però també sacseges les limitacions que van més enllà de l'avui i del demà; aquelles que he de començar a reconèixer com a meves per sempre.
La nostra relació està feta de records que es van diluint entre enormes buits. Em fa mal mirar-te de reüll, mig avergonyit massa vegades, sabent-te tan sola, muda i aïllada.
Ens separen espais infranquejables, aquest dos metres són com una immensa planaria erma que no puc recórrer.
Somio en cercar nous camins, dreceres que ens alliberin de restar per sempre immòbils i distants de tot el que ens envolta.
Som com dos cossos de fusta cridant sense veu, l'embolcall d'una sola ànima que espera...

Entre les llacunes que ofeguen els punts de referència de la meva percepció endormiscada, voldria escriure la nostra darrera composició que llisca melangiosa per les parets de suro de la meva gola cansada i resseca.
Un fil d'esperança molt prim deixa empremtes gravades pell endins, com tatuatges perduts en la llunyania.
En recullo lentament les vibracions i es converteix en un núvol blanc que el vent empeny vers terres desconegudes.
Tanco els ulls, capturant l'instant que ens apropa. Sento la nostra cançó de comiat esmunyir-se entre les cortines de la finestra oberta; tot just ens acarona abans d'aixecar el vol en una fugida decidida i valenta.



"El teu darrer plor m'ennuega,
mirada enaiguada en un racó.
S'afluixa l'aplom, es frena el teu cos,
l'abstracte pas del temps et va omplint de pols.
Has perdut la facultat de sentir, estimada guitarra;
escanya el teu tronc bombat la nostàlgia.
Vells dies que passaren; ulls perduts en el sostre,
en un delirant desig per dir tantes coses.

Enyor de somriures,
rebel·lia i somnis...

Cap veu suau ni ronca neix de la teva nau flonja,
músiques de carícies, de colors i de temences.
Lluita de les sis cordes que ja no poden entendre's.
S'ofega el teu crit perdut en el meu cor de tempesta.

Enyor de carícies
i abraçades plenes...

Sones esmorteïda dins del meu cap
com aquell cavall que renillava entre mar
i sorra, amb lleus esquitxos d'aigua freda.
En el teu fons buit i oblidat
hi neix el pou de la pena.
Fuig de mi i canta a la vida...
Jo he de cercar altres dreceres,
on els silencis no siguin
només ombres temoroses,
ni l'esguard esfereïdor
de la més gran absència.

Notes de mil batecs,
núvols, gessamí i capvespres..."