I el banc sempre romandrà buit

El banc roman buit davant meu. Sospirs d'enyor omplen la meva ment incerta, plena de records, mentre el cor batega buit d'emocions. Desordre. I ell no ha vingut...

Ja fa uns mesos que tot ha canviat. Sense explicació. Els silencis s'han tornat presons de les paraules que cap dels dos podia pronunciar. Els seus ulls, profunds com la negra mar revolta, travessaren l'escut d'acer que tant em protegia...Sabia que no havia de treure'm l'escut. La pell nua rep els cops amb més duresa, i arribar al cor, esquinçar-lo sense pietat, és molt més ràpid sense ell.

I el banc roman buit. El temps s'esmuny entre segons de penitència, passant indiferent al meu dolor, efímer, xiuxiuejant paraules d'infortuni sense cap delicadesa. Il·lusa, alço el cap en escoltar les passes que s'aproximen, i torno a la decepció en descobrir en elles ombres desconegudes, rostres feliços gaudint de vides reals. Enveja. Sento molta enveja. Si tan sols fos capaç de sentir alguna cosa...Però tot és buit en mi, buit com el banc que ell ja no ocupa.

Tanco els ulls i em deixo envair per la remor de l'estany. La serenor lluita per conquerir la meva presència, però la derrota és evident, res no em calma. El neguit sembla inherent a mi. Intento no deixar-me enfonsar per la desesperança, però les sorres movedisses m'empenyen amb força. Cada cop amb més força. Mai he estat perseverant en res. Potser hauria de deixar-me endur....però la covardia també és una de les meves propietats. Encara tinc por de no tornar a veure els seus ulls.

Temerària, em perdo als meus records sota el cant d'un petit rossinyol que m'acompanya. Allà, entre els racons d'una ment submergida en l'oblit, hi és ell. El mateix que vaig conèixer. I els seus ulls em criden en silenci, i no dubto, vaig amb celeritat. I em deixo abraçar pels seus càlids braços, destil·lant el més pur dels sentiments. Tot és tan bonic allà... De sobte, tot torna a la penombra de la realitat. Obro els ulls, i veig el banc. El banc que ell tan dolçament ocupava. El banc que ja mai ocuparà.

He esperat hores eternes. L'esperança, ans perduda sense remei, emergia de tant en tant. I estic segura que, malgrat tot el dolor, malgrat l'angoixa, la nostàlgia, malgrat les llàgrimes gebrades que brollen del meu glaçat cor, seguiré esperant. Seguiré esperant trobar-me de nou amb la seva mirada. Seguiré esperant ésser acaronada per la seva calidesa. Seguirés esperant sentir de nou, únicament sentir. Però també estic segura, malauradament, que ell no vindrà. I el banc sempre romandrà buit davant meu.