I DESPRÉS DE DEMÀ?

I DESPRÉS DE DEMÀ?
La Maria estava promesa amb un noi malaltís que no va poder dur-la a l’altar.
Quan va morir l’Enric els seus pares estaven molt amoïnats, la Maria tenia més que de sobres l’edat per casar-se, ja l’avien retardat uns anys per allò de la malaltia del seu promès, i a més ja eren prou colla a casa i calia que els fills anessin marxant a fer cadascú la seva vida.
Després de parlar-ne varen decidir que el millor era que es casés amb el Lluís, el mosso de l’amo, un vailet un any més jove que ella, que traginava els carros i cavalls del propietari de varies finques entre elles la que vivien ells. I així va anar, es varen casar i anaren a viure a un mas petit d’un poble veí.
La Maria va tenir set fills, encara que un va morir a les poques setmanes de néixer, un fet que s’afegiria al dolor sacrificat que la Maria duria a l’ànima al llarg de la seva vida. Després de passar la guerra amb la mainada petita i les misèries de la postguerra on l’amo d’un altre mas on vivien amb els sis fills els va fer fora d’avui per demà sols amb el que duien posat al damunt i quedant-se el bestiar i totes les seves pertinences, i tot perquè en Lluís era simpatitzant dels republicans i l’amo un nacional declarat.
Van haver d’acollir-se a casa d’un dels seus germans, que ja eren nou de colla, i enviar a les seves filles d’onze, tretze i quinze anys a servir a cases de famílies benestants, quan van trobar una masia per llogar van marxar i varen tornar a estar tots junts encara que tenien feina a sobreviure.
A poc a poc van anar millorant amb un país que es curava les ferides de sobre la pell, els fills es varen anar casant i va tenir setze néts. La Maria ha estat una dona de molta empenta, tanta com la força de patir en silenci i sacrificar-se, ho ha donat tot per els seus fills, ha mimat als seus néts, i cuidat al seu home que a la seva manera l’ha estimada i li ha fet costat.
Va arribar el dia que, com les flors del seu jardí que ja no cuidava el sol dels seus ulls, va anar perden el color i l’escalfor, uns ulls que no miraven enlloc, un mocador negre, amaga uns cabells de neu, s’ha fos el somriure i la dolçor de la seva cara i dels seus llavis, no surt cap pregunta ni cap resposta, dins els seus pensaments es creuen sense anar enlloc milers d’imatges i records en un camí maleït que avui en diem Alzheimer, un neguit no la deixava parar.
Potser que recordi la seva activitat, sempre tenia coses per fer, ara el seu desig era marxar, caminar sense saber a on com un estel perdut que es fon en la nit sense destí.
La seva família era conscient del que podia passar, no hi havia els mitjans d’avui en dia, ni residències, i tancar-la en un psiquiàtric varen decidir que no, no volien que, si en un moment tingués un pensament que per un instant la dugués al present no veiés perduda la llibertat de viure al camp com tota la vida havia fet.
A la seva filla petita no se li acabava mai la feina, els animals, la casa, la mainada, la mare, aquell dia en un girar d’ulls la Maria no era enlloc, varen córrer camins i corriols, família i veïns, ningú l’havia vist.
Segurament, unes espurnes de llum al pensament la van dur, encara que ja no el conegués, a anar en la direcció on vivia el seu fill gran i el seu nét, i volgués travessar la riera amb tres pams d’Aigua i unes pedres lliscoses, amb llums de carbur ferint la fosca la nit va tremolar quan el seu fill petit va cridar: “Ajuda! Déu meu, mare!” els verns del gorg els queien fulles, els queien llàgrimes.
Avui la seva filla, que va plorar amb el temps i que sempre a dut espines clavades als sentiments per una culpa que no era seva però que l’angoixava, ja te una besnéta, i ara que llueix el sol, comença a perdre’s en un capvespre de camins entortolligats de records, encara recorda la seva mare però, i demà...? I després de demà...?