I CAU LA NEU...

Un relat de: Anna Simon
La blancor de la neu.
La dolçor de la solitud.
Flocs blancs amb poemes
Somnis de cotó
que ens atrapen a l’hivern
La vida avança i envellim,
sentim cada petita porció.
Cerca àrdua dels crits de la carena,
del vent sord…
Cau la neu poc a poc
i plora el sortilegi.
Tot és blanc de desesper,
mes jo voldria el pas lleuger
d’un ahir corrent.
Olor de neu, minut breu
Hi seras?
Vull retrobar el color,
tan sols és un somni efímer
ple de branques cruixint.
Neva al centre de la meva melangia,
brolla el silenci d’una tarda d’hivern;
el silenci com a descoberta de la dimensió perduda.
Nueses i ombres que prenen forma.
Emocions sugerides per la bellesa d’una natura que reposa.
Emoció d’una caricia en retorn del passat,
al descubrir i retrobar que allí s’amaga la vida.

Comentaris

  • betixeli | 11-02-2014

    Quin paisatge-poema tan bonic. Si que és veritat que el fred i l'hivern són més propicis a fer-nos recollir i recordar moments viscuts durant les èpoques de més calor.

  • Anna Simon | 11-02-2014

    Moltísimes gràcies Aleix

  • Paisatge interior[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-02-2014 | Valoració: 10

    Una meravella de sensacions del teu paisatge interior, amb l'ajut dels flocs de neu més enllà de la retina. Una melancolia, un pas dels anys, un enyor d'agilitat, però un copsar la natura, un viure-la i gaudir-la com mai. Cada dia la neu és diferent. M'ha encantat llegir un poema així. Una forta abraçada Anna.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: