I ara, no puc dormir

Ara no puc dormir. No puc tancar els ulls i no pensar. En realitat no hi ha res que em neguitegi; però tampoc hi ha res que em tranquilitzi. És simplement el fet d'haver-me parit, mama; és simplement el fet de seguir aquí: ni bé ni mal, ni negre ni blanc. I és aquest simple fet de ser, d'estar, el que no em deixa dormir, el que no em deixa viure.
Camino cada dia entre desenes de persones i penso que què faig jo entre ells, quina és la diferència que ens separa i ens uneix? L'odi, el sentiment de superioritat que ens tenim els desconeguts, els uns als altres.
Però ara estic aquí, sobre un llit no més còmode que el teu, no més maco que els demés, mirant a un cel de guix pintat de verd. No camino entre persones; això demà, quan em plegui de son pel carrer, quan desitgi aquest llit tan normal i tan toçut que ara no em vol veure dormir: només vol veure'm sofrir. I demà tornaré a caminar entre persones, desitjant ser més que ells, però sabent que tan sols sóc una més; una llàgrima, com tantes d'altres, que recorre les galtes de la Terra, planeta mort, d'amor i tristesa. I demà, mentre camini entre desenes de persones, tornaré a pensar en tu un cop més, sentint amor i odi recorrent el meu cos, sentint un buit valent invaïnt el meu cor.
Però ara, suposadament, sóc aquí, damunt del meu llit, intentant dormir, pensant que la vida no s'acava aquí. Sempre recordaré aquest sentiment. Però ara soc aquí, sabent que tard o d'hora t'oblidaré, que en la meva vida apareixerà una d'aquestes persones, entre les que camino pel carrer, i omplirà de nou el buit que tu estàs deixant dins meu. I una petita història tornarà a començar, i tornaré a no poder dormir.
Però, de moment ets tu qui no em deixa tancar els ulls i descansar, com descansa el món durant la nit. Ets tu qui es passeja entre els meus pensaments, sabent-se superior, sabent que res té més força per impulsar-me a viure o morir.
Això no és neguit, ni tampoc és tranquilitat. Tan sols és el fet de preguntar-me perquè estic. Per què cony m'havia d'enamorar de tu? I, per què jo sóc així?
I és que a vegades penso que em trobo enmig d'una joventut que ja es jubil·la. D'una joventut que és una vida, que és un cor. Un cor maltractat pel temps i pels actes de la gent que m'estimava i de la gent que m'ignorava, que em veien allà i no sabien més de mi. I els que m'han estimat, també m'han odiat, com jo t'estic odiant a tu.
Cada imatge, cada flaira, cada pensament, cada món ets tu. Em persegueixes. I jo segueixo aquí, sense poder dormir.

06/06/2005