Homes que ploren al desert

Un relat de: peres

En Fabrizio és estirat a terra. Tot de dunes blanques al voltant, onades perfectes de sorra neta, unes palmeres al fons, un panorama preciós, idíl·lic, imposant en la seva grandesa, si no fos que en Fabrizio...

Diuen que s'ha aturat i ha caigut com un feix. Ara no es belluga. Podria ser només un ensurt, una insolació, però la cosa fa mala pinta. Al costat d'en Fabrizio hi ha en Marc i en Cyril. Són al mig del desert de Mauritània, entre Atar i Kiffa. Tant en Fabrizio, immòbil, com en Cyril i en Marc, van vestits amb roba llampant, granotes de treball -de treball?- amb molta coloraina.

Els helicòpters dels serveis d'emergència triguen vint-i-un minuts a arribar al punt on en Fabrizio ha caigut.

Fabrizio Meoni, italià de 47 anys, ocupa la segona plaça de la classificació general del Ral·li Barcelona-Dakar. Conegut al seu país amb el renom de "l'Africà", Meoni va guanyar la cursa el 2001 i el 2002 i sumava, a més a més, cinc altres victòries al Ral·li d'Egipte i quatre al de Tunísia. És un dur competidor.

Diuen els metges que en Fabrizio és mort. No han pogut reanimar-lo. Ha tingut un atac de cor fulminant.

Cyril Despres, de 30 anys, primer classificat de la cursa, i Marc Coma, català d'Avià, 29 anys, que va el tercer, s'han quedat sense el rival que els feia ombra, un contrincant temible. Però ara ploren i s'abracen. Homes que ploren per l'adversari mort al desert.

Sempre m'ha commogut veure un home que plora de pena aliena, que plora per amistat, per "com-passió", que plora per un altre. No em commouen els homes que ploren de ràbia, per despit o per un desengany amorós. Els puc plànyer i em poden fer llàstima, aquests altres, però no em commouen de debò, perquè ploren per ells mateixos.

Contemplem, doncs, commoguts, les llàgrimes sinceres dels homes que ploren al desert…

Però…

Ho sento molt, però és immoral. És immoral aquesta "tropa de blancs adinerats amb prou temps ociós per pujar a una moto, camió o cotxe i jugar-se la vida en terres africanes" (Mar Jiménez, Avui, 19 gener 2005). És immoral el desplegament de mitjans del Dakar, quan tanta gent no arriba a satisfer les necessitats bàsiques en aquests mateixos països pels quals transcorre el ral·li. És immoral, ja que hi som -i gràcies, Mar, per recordar-nos-ho-, que tothom parli d'en Fabrizio i que ningú no esmenti -ni se'n coneix el nom!- la nena senegalesa que va morir un parell de dies abans atropellada per un camió de la cursa. I que ningú no parli de la dona de Burkina Fasso que va ser envestida per un cotxe el 1984, i que tampoc no té nom conegut. Ni de la nena nigeriana atropellada el 1985, que igualment no sabem com es deia. Ni de l'altre nen senegalès que va morir el 1994, també sense nom. Víctimes del ral·li anònimes i sense ningú que les planyi a Europa. Només ploren per elles els de casa seva i els del seu poble, que encara es demanen el perquè de la tragèdia. Un perquè que no es demanaran els familiars d'en Fabrizio, ja que sabien perfectament el risc que corria.

M'he commogut dels plors d'aquests homes, doncs, rivals d'en Fabrizio, però tot plegat és una martingala molt mal resolta. No dic que hàgim de cargolar-nos tots en un racó i no gosar ni respirar per por de prendre l'aire a un altre que ho pot necessitar més que nosaltres. No dic res d'això, que és demagògia. Dic que entre poc i massa. Hi ha molts diners pel mig, hi ha interessos polítics, econòmics, empresarials molt mal enfocats. Hi ha un afany d'aventura i un esperit esportiu que són prou lloables, però hi falta humanitat, convicció ecològica, solidaritat, respecte a la dignitat i a la integritat vital dels éssers humans que sobreviuen en aquests països. I que potser eren feliços en la seva pobresa fins que unes màquines i un soroll eixordador els van anar a destorbar l'únic que tenen, la pau del desert. El fet que uns quants natius aprofitin el Dakar per fer quatre quartos mal comptats, el fet que els governs d'aquests països aprofitin el Dakar per fomentar el turisme, no són prou compensació.

De moment, fem un minut de silenci per la cinquantena de morts de la història del Dakar, posant-hi en primer lloc les víctimes innocents i anònimes. I plorem per elles. I pressionem, si tenim manera de fer-ho, els organitzadors i participants del ral·li Barcelona-Dakar -començant per les autoritats mateixes de Barcelona- perquè s'hi repensin i redissenyin la cursa tenint en compte tots aquests criteris humans bàsics.

Si no, que l'eliminin.

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    quetzcoatl | 28-09-2006

    Hola peres!

    He començat a llegir el teu relat pel títol, que m'ha semblat molt poètic, però quan he vist que anava sobre pilots plorant per alguna cosa d'un ral.li ho he estat a punt de deixar.

    Sort que he llegit en diagonal i he vist que no, que era una crítica (!) i l'he tornat a llegir sencer.

    L'assaig i els articles d'opinió m'agraden, sobretot quan diuen coses amb les que estic d'acord (lògic), però poques vegades es troba en format literari aquí a RC. Potser perquè estem tan atapeïts de notícies (sobretot de males notícies) que ja no tenim la moral per fer-ho. Tantes vegades tindria ganes d'escriure sobre alguna cosa que em frustra i després ho deixo estar i escric alguna cosa que em faci sentir bé per comenspar-ho. Però hauríem de treure aquestes opinions, i tant que sí. Potser seria massa puritana i m'ho acabaria carregant tot, però quan hi ha esdeveniments on és TAN evident la diferència entre els usuaris i els usats, esgarrifa.

    En fi, molt ben escrit, molt ben portat, i moltes gràcies; inspirador!

    una abraçada,

    m

  • em sap greu[Ofensiu]
    peres | 18-01-2006

    però no em puc estar de copiar aquest article que publica l'Avui, tot i que faci de mal fer això d'autocomentar-te:

    «Tenies deu anys, la mare que els va parir a tots. Deu anys. I no tenim ni una trista foto teva. Mira, Boubacar Diallo, procuraré no fer demagògia per respecte al teu record. Però hi ha moments que són les vísceres les que manen. Com quan saps que un auto esportiu ha fet volar pels aires un cos d'infant. El teu. Tu estaves amb els teus pares als afores de Kourahoye, a Guinea Conakry. En sortir del poble, ja sense limitació de velocitat, els pilots van accelerar. Travessaves la pista agafat de ta mare. Un cotxe et va clavar una trompada a 130 km/h. Un míssil contra un pollet. Estaràs d'acord que no li hem d'amargar la glòria al Coma, ni al Roma, ni a ningú. Però hosti, és que només et van dedicar dos minuts; el temps que el cotxe va estar aturat al teu costat, fins que els tècnics li van ordenar de continuar. Ja ho sabem, Boubacar, el Dakar porta molts diners; segur que omple algunes taules africanes, i els mandataris locals reclamen que continuï. I tu potser hauries mort de malària o de sida. Tot això ja ho sé, que no m'ho diguin més, ofèn la meva intel·ligència i la teva memòria. Que el portaveu ximple del ral·li no ens digui: "No imaginàvem que hi hauria gent a camp obert". Per l'amor de Déu, ja són deu infants morts des que tu vas néixer. Per qui ens han pres, per qui t'han pres? Fa temps, van tancar el circuit de Montjuïc per perillós. Per què no plega el Dakar? Tu i jo sabem la resposta, Boubacar. Dos minuts, merda. Deu anys. Que no ens prenguin per imbècils.» (Alfred Bosch, Avui 18 gener 2006)

    És un tema que a mi també em revolta. La tragèdia continua.

  • benvolguda Mar[Ofensiu]
    peres | 22-07-2005

    és curiosa, no?, aquesta interferència entre el món real i el literari. Ja m'ha passat en altres relats publicats aquí... Podríem anomenar-lo Fenomen Cercas?, Fenomen Ende?

    T'haig de contestar en aquest espai, tot i que em faci vergonya posar comentaris meus a sota d'un relat meu, perquè suposo que et deus haver registrat només com a lectora i, per tant, no et puc contestar de la manera com m'agrada: comentant un relat teu. A veure si t'hi animes...

    La veritat és que em penso que no solia llegir els teus articles fins que vas publicar aquell sobre el ral·li: "El Dakar dels sense nom". Llavors, com que jo escrivia justament aquell dia el meu relat sobre el tema i ja tenia la mateixa idea de fer-lo d'aquella manera, denunciant l'oblit de les víctimes autòctones, vaig llegir el teu article, em va entusiasmar la teva manera d'explicar-ho, et vaig copiar descaradament algunes dades i des de llavors em sembla que no he deixat de llegir-te (més o menys cada dues o tres setmanes, no?) cap article teu. Em vas convertir en un fan dels teus escrits. De vegades, ho confesso, estic més d'acord amb tu i de vegades menys, però em resulta molt interessant la teva manera directa de plantejar les coses. I ara resulta que passa mig any i em trobo que tu em comentes un relat. Diuen que el món és gran i jo, francament...

    Estic content d'haver fet aquesta experiència. Un dia haurem de fer una trobada d'autors de "relats reals" amb els seus personatges també reals.

    Una abraçada, Mar.

  • homes que ploren arreu[Ofensiu]
    fill de les ombres | 21-07-2005

    ... no deixen de commoure'm les llàgrimes dels pares iraquians en enterrar els seus fills, víctimes d'una postguerra sagnant, i també se'm remou el cor en contemplar a la pantalla del televisor que nosaltres som part d'aquest mateix engranatge d'injustícia, i em sento com "el maquinista d'auschwitz" que duia trens plens de gent cap a la mort sense poder per canviar la direcció del comboi.

    ser-ne conscient m'enfonsa, m'aclapara, em desmorona... i en tocar el fons del pou d'aquesta realitat tan supèrflua i banal d'un món centrat en el melic de l'absurditat ressorgeix en mi una voluntat de fer de la meva veu un crit i animar a que deixem de ser muts davant la mediocritat...

    amic, siguem salmons d'aquest riu de vulgaritat amb paraules, i siguem forts en l'acció com abans ho haurem sigut en el pensament.

    (m'adhereixo des d'aquest moment al boicot als supermercats Dia)

  • totalment d'acord[Ofensiu]
    mardebarcelona | 21-07-2005 | Valoració: 9

    Sóc la Mar Jiménez i com et pots suposar m'ha agradat que compartissis la meva opinió. Realment el Dakar és una espectacle lamentable que vam tenir l'honor de acollir a Barcelona i on tants nens i nenes han mort sense que ningú pensi en ells. Sobren llàgirmes escollides i en faltes solidàries, no creus?

  • Ostres,[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 06-06-2005

    m'ha agradat molt noi, sobretot l'esperit crític que has utilitzat en alguns moments. Crec el mateix que tu, que tot això s'ha de replantejar...perquè sempre són els mateixos els qui surten perdent...els més innocents i els que menys culpa tenen.
    D'altre banda, m'ha agradat com has descrit la sensació dels homes que ploren. Un relat molt ben escrit.
    Una abraçada,
    AtzaVaRa

  • molt ben argumentat..[Ofensiu]
    moher | 21-04-2005

    ...de fet m'has commogut molt quan expliques com el pilot cau fulminat, però justament he pensat en la nena senegalesa de qui parles després.
    Doncs sí, tens tota la raó...tota.

    M'ha agradat llegir-te...de fet t'he descobert gràcies al comentari que li vas deixar al neret a st. patrick's day...jo també vaig estar a les Aran Islands.....sens dubte un dels millors dies que he viscut mai. bufff....

    bé noi, cuida't! Seguire llegint-te!

    moher

  • no saps com[Ofensiu]
    Lavínia | 29-03-2005 | Valoració: 10

    m'ha agradat tot el que dius en el teu relat que em sembla més una reflexió sobre la hipocresia de la humanitat que un simple comentari sobre la mort de Fabrizio Leoni.

    Jo també penso com tu i com la periodista de l'Avui (la Mar Jiménez): 1a. anem a passejar la nostra riquesa d'una manera banal i mesquina, perquè no deixem res, sinó la demostració d'uns aventurers que poden permetre's el luxe d'anar per allà a "practicar l'esport d'aventura".
    2a. La gent anònima de l'anomenat tercer món que hi ha perdut la vida, per diverses causes, però que es poden resumir en atropellament, dels quals no coneixem ni el nom, però que són persones (després podríem parlar de globalització, perquè comentant el teu relat he de mirar què vol dir el mot, saps?)
    3a. Sento que hagi mort Fabrizzio Meoni i trobo bonic i humà que els altres companys i competidors el ploressin, però... El teu però dóna la resposta.
    Repeteixo, m'ha agradat moltíssim la teva visió de l'afer i sento no tenir gaire temps, perquè et llegiria més coses, però jo també et prometo que et llegiré.

    Gràcies pel teu comentari, no per res, és que m'ha servit per llegir-te.

  • Impactant[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 10-03-2005 | Valoració: 10

    Peres, continuo pensant que ets el millor periodista dels Relats. M'agrada molt com presentes històries humanes per donar a conèixer temes polèmics. Un magnífic article amb un enfoc diferent.

    Estic totalment d'acord amb tu sobre l'altra cara del ralli París-Dakar. I això que no has tocat l'impacte ambiental!!!

  • Totalment d'acord[Ofensiu]

    Sempre ho he pensat, cal llençar així els diners? Per què? Per saber on arriba la nostra vàlua com a màquines? Suposo que és l'erotisme del risc, però no sé si val la pena.

    Aprofito per saludar-te i donar-te les gràcies pels teus comentaris. Ara aniré a llegir aquesta nova relataire que dius, Clara.

    "Lídice"

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

144727 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com