Hipòcrita justícia

A partir de la segona vintena de Desembre, els catalans vam assabentar-nos per diversos mitjans d'una sorpresa no precisament agradable, una més, val a dir. El tribunal suprem, un altre dels òrgans de l'estat espanyol, va imposar la setmana passada que el castellà ha de ser també “llengua vehicular de manera proporcional i equitativa amb el català”. No deixa de ser curiós que molts catalans arribem a conèixer aquests tribunals gràcies sobretot a aquesta mena de sentències, com ara la més que dramàtica i recent escabetxina que el conegudíssim tribunal constitucional va treballar-se a consciència amb el nou estatut, que ja sabem ara va acabar més ribotat que un full de paper de fumar i a favor, una vegada més, de les més arcaiques però encara presents tesis totalitaristes que es gasten els nostres veïns de l'oest.
Després que la demanda de tres pares a favor de l'esmentada mesura topés amb la negativa d'ensenyament emparant-se en la llei 1/98 de política lingüística i que el TSJC recolzés la mesura d'ensenyament, fou recorreguda al seu homòleg espanyol que fallà aleshores a favor dels pares, interferint en el que fa dècades són ja plenes competències catalanes, afegint a més que: "la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no pot justificar la imposició estatutària de l'ús preferent d'aquella llengua, en detriment del castellà, també llengua oficial en la comunitat autònoma". Sembla ser, que Catalunya i el català i tot el que en fa flaire, segueix rebent ara el mateix maltracte que qualsevol colònia sense veu ni vot en el que l'afecta directament, ni tan sols havent recobrat plenes competències.
Però no ens fixarem avui en la fidel i magnífica eina anomenada història que molts pobles empren per aprendre del passat, afrontar el present i pronosticar el futur. Per comptes d'això ens centrarem únicament en el que encara podem recordar i palpar sense excessiu esforç o sense ser precisament llicenciats en història. Perquè si calgués, per exemple, recordar fil per randa el tracte rebut pels catalans i la seva llengua per personatges i institucions tals com ara Quevedo, Felip V, el mateix consell de Castella del segle XVIII, Primo de Rivera, Franco entre d'altres perles de temps actuals, no serviria. No, no serviria per a res més que per a sentir-nos nosaltres mateixos com a Jueus en plena segona guerra mundial; una comparació i lectura que tot i odiosa, té curiosament tants paral·lelismes que la majoria d'espanyols amb projecció pública ara neguen i consideren pur “victimisme català”. És curiós també que en el seu mateix idioma perfectament conegut per tots els catalans, ara que no els interessa no esmentin que: “cuando el rio suena, es que agua lleva”.
Així que farem un senzill experiment: Pregunteu-li a un independentista qualsevol – tothom en coneix algun o altre - quines són les principals raons en que sustenta la seva ideologia. Per regla general trobareu al darrere un cervell tan emplenat de dades, xifres, fets històrics, atacs passats i recents que ningú seria capaç de negar que sovint, és tal la quantitat d'informació i tal l'aferrissada passió amb la que defensa la seva postura, que si no es tracta d'un personatge de bona oratòria se'ns pot fer insofrible i dir-li que tenim altres coses a fer. Però posem pel cas que el tenim i que tot i no agradar-nos la seva postura ens fa l'exposició i entenem els motius. Aleshores, per igualar les condicions de l'experiment, pregunteu llavors al seu antagonista més extrem en el mateix sentit, però reclamant d'aquest que faci apologia de la postura contraria, la que ell defensa i que és contraria a l'independentisme. I ens trobarem - també normalment-, que les seves raons són simples negacions, crítiques i desmentiments de les primeres dades. No exposa res que no exposessin ja els seus homòlegs passats que curiosament estaven del costat del totalitarisme i del feixisme. Així de trist és en un vastíssim percentatge dels casos, deixant-ne fora, evidentment dels subjectes segons, tots aquells que simplement se'n van, criden, s'exalten, exigeixen el seu dret a no contestar, proclamen consignes feixistes i/o disparen proclames i malediccions del segle de cromanyó en que encara tenien la possibilitat de vessar sang impunement.
Quina teoria racional en podem extraure del senzill experiment? Aquesta: mentre que els primers proven, proposen i ponderen, el segons neguen, desmenteixen i es fan l'orni tot el possible. La teoria del perquè això és així és ben senzilla i ben humana, quasi la d'un mecànic enfrontat a la d'un venedor de motos espatllades. Mentre que el primer subjecte considera que un estat de coses no rutlla, o bé és inusual o defectuós o diferent o injust, aquesta problema li fa prestar més atenció a l'anomalia per denunciar-la i per posar-hi remei el més aviat possible. Així que s'informa i s'esforça més i més per tal de posar-hi solució o, almenys, per provar que simplement falla. Mentrestant, el segon, el negador, aquell a qui ja li van bé les coses tal i com estan perquè ha aconseguit el seu propi objectiu de vendre la moto al primer, simplement considerarà la posició de l'independentista com una molèstia, un maleït i molest gra al cul que s'ha de rebentar com més aviat millor per sortir-se amb la seva, que és l'únic que vol. Tots dos defensen la seva postura, però el segon, com que no pot negar ni excusar que ha actuat amb hipòcrita descortesia i tampoc té previst de canviar, no n'hi queda altra, no té més armes en les que emparar-se que repetir una vegada i una altra que el contracte ja està fet, i que no es pot desfer per molt que cridi i s'emprenyi el primer per sentir-se enganyat, i que li recorda que així és la llei. I bé, el segon subjecte, aquest negador ja parlant en plata, no necessita plantejar-se res més, perquè s'empara en una normativa que tot i signada amb amenaces i vulgarment dit a punta de pistola, la considera decret diví intocable i sagrada, encara que no sigui just o per res del món equànime. “Així és tot i així ho dicta la llei”, repeteix com un disc ratllat. Un conegut filòsof americà diria en canvi que “el desitjable no és cuidar el respecte per la llei, sinó per la justícia”. Parem-nos-ho a pensar un moment: És just que uns tinguin sempre la llei del seu costat i se'n serveixin pel seu propi benefici? És aquesta la definició de justícia?
I bé, així anem i així és ara per ara: uns proven, proposen i ponderen i, en canvi, d'altres neguen, desmenteixen, es fan l'orni i, el que és més greu: deslegitimen emparant-se en una justícia hipòcrita que controlen ells mateixos. Si seguim fent cas als segons, si no ens molestem en pensar què és just i què no i abandonem de seguida, aquesta actitud no diu molt de nosaltres.
Tornem però al començament de l'escrit, recordem que durant la tercera setmana de Desembre molts vam llevar-nos amb una sorpresa non-grata - una més de tantes, recordem-ho -, i tot i així no estem mirant precisament a un passat massa llunyà, sinó a un de ben recent. Si contemplem el quasi exhaurit any 2010 que ben aviat abandonarem mentre escrivim aquestes línies, podem trobar desenes d'exemples més que apunten sempre a l'aprofitament d'uns sobre d'altres. Si seguíssim sans i no ens deixéssim intoxicar més per els mateixos elements que durant més de 300 anys han atacat, derogat, prohibit, mutilat, bombardejat, cremat i assassinat la nostra llengua, lleis, cultura, institucions, amics, familiars i història, entre d'altres, ens n'adonaríem que disposem de motius més que suficients per tenir-ne el pap ple de ser sempre cornuts i pagar el beure, i que no cal remuntar-se pas massa enrere per auto-denominar-nos amb certa sorna i no menys tristor: “La darrera colònia Espanyola”. Res ha canviat massa, tot segueix igual a excepció que les maneres que gasten els que ens vénen contínuament la moto són tan sols menys barroeres, però apunten allà mateix sempre: a l'aniquilació total d'una cultura i llengua que els hi és molt i molt molesta perquè no és LA SEVA.

En la plujosa, grisa i trista vesprada del 23 de desembre a les 20 hores una vintena de persones es reuniren davant l'ajuntament dolgudes, aplegant-se i arraulint-se sota els paraigües per mostrar, una vegada més, el rebuig a una sentència injusta i humiliant que ens afecta a tots. La immersió lingüística que ara Espanya posa en qüestió, fou alabada pel mateix Consell europeu el 2007, essent aquesta definida com a “el model a seguir per a la resta de països de la Unió Europea”, paraules que el mateix comissari de Multilingüisme Leonard Orban expressà. Però mentrestant, nosaltres i la resta que no pogueren assistir-hi, seguim sota els paraigües, o sota la tempesta de merda sempre provocada pels de sempre i enmig de la lluita de sempre.
Fou allà mateix, davant l'ajuntament, on els manifestants compartiren aquestes i altres dades, opinions i anècdotes de fets actuals i passats, referint-se amb indignació a aquesta greu ofensa – una més i no nova, altra vegada - que el nostre poble ha de sofrir eternament silenciat, humiliat i calumniat per part dels que pretenen ser encara els nostres conqueridors ara amb lleis injustes a les mans. Ja hem dit que no ens referirem a tots i cadascun dels greus atacs que els catalans i la seva llengua han patit durant la seva llarguíssima història, doncs per a fer això només cal cercar passatges i accions dels exemples citats unes ratlles més amunt, i no serviria per a res més que per a confirmar-nos el que ja sabem: que tenim la raó. Per tan no, és clar que no ens hi referirem, perquè no val la pena recordar-ho de nou, perquè a hores d'ara, tot català sap perquè som com som i perquè venim d'on venim, perquè uns seguim demostrant i recordant i perquè d'altres neguen, obliden eternament i segueixen actuant amb la impunitat d'unes lleis injustes que mouen segons els convé només a ELLS. Ho sabem tots, però a vegades ens n'oblidem i aquest és el problema; que només ens podem permetre el luxe d'oblidar quan a la fin ens han deixat de maltractar, no abans.
I per acabar, el mateix filòsof americà d'abans afegiria: “No hi ha pitjor pudor que la que desprèn la bondat corrompuda”. I així pensem que ha estat - una vegada més – aquesta nova bufetada que hem rebut quan apliquem la cita a a aquesta nova sentència injusta. Aquest òrgan suprem que ja sabem tots nosaltres corromput o si més no hipòcritament mogut pels invisibles fils que ens evoquen a passats totalitaristes i que no respecta cap més diferència que la pròpia, no ha actuat d'altra manera que corruptament quan ha aparentat salvaguardar el dret d'una minoria que, el que no vol precisament, és entendre's amb la seva nova nació, que vol, una vegada rere l'altra, seguir imposant allà on vagi i allà on sigui per comptes de comprendre, pensar, adaptar-se, respectar i estimar allò que ja ens han pres desenes de vegades, fins i tot amb sang. No l'oblidem mai, aquest fet, perquè tot i no ser nou, si torna a ser present ara al 2010, a ple segle XXI!!, és que no han avançat gens, que el seu sentit demòcrata és tan minso com la seva justícia i com les seves hipòcrites lleis fetes a mida.