Cercador
HE LLEGIT UN LLIBRE
Un relat de: Ravegal- Compartir:
HE LLEGIT UN LLIBRE
No hauria d'haver començat posant el títol. Hauria d'haver esperat a tenir acabat l'escrit i buscar el que fos més escaient. Per què ho hauria d'haver fet així? Doncs perquè em sembla agosarat fer tal afirmació. El dubte es presenta en fer dues afirmacions: he llegit i un llibre.
Com diu el Petit Príncep "el llenguatge és font de malentesos". Prou que els diccionaris s'esforcen a aclarir el significat de les paraules. Debades. Per significats que hi donin sempre, només modificant el to, ni podríem afegir un altre. I ara ve: què és un llibre? Segons el diccionari és un "conjunt de fulls escrits posats en l'ordre en que han de ser llegits". Així doncs, si els fulls no estan escrits no és un llibre. I si no estan escrits tots els fulls? També és un llibre? Però en això és possible que el sentit comú ens faria posar més o menys d'acord sense massa dificultats.
Ara ve la segona part. L'autor, partint d'unes idees va anar escrivint, rellegint i corregint el que havia de ser la seva obra, però en fer-ho, les paraules, frases i contextos emprats corresponen exactament amb que realment pensava i volia escriure? Va escriure el llibre que volia o n'hi va sortir un de semblant? Si ell, és possible, no va escriure el que realment volia dir, quin llibre he llegit jo? Per casualitat he llegit el seu pensament? He donat un altre significat al conjunt del text? O m'he fet un llibre amb les idees d'altri? Si una altra persona llegeix el mateix llibre, entendrà el que volia l'autor, el mateix que jo o en farà una altra interpretació? Sota aquesta perspectiva, quants llibres ha escrit l'autor?
Amb aquest raonament, ja no cal fer cap comentari de les traduccions. El lector d'una obra traduïda fa una interpretació de la interpretació que ha fet el traductor de la transcripció de la idea de l'autor.
Si esmentem la força que té el llenguatge per crear imatges que ens arrossegaran a fer el nostre llibre, el ventall és encara més gran. "Un pou sense fons", "una pena infinita", "un futur negre", "una alegria desbordant".... ens obren un conjunt interpretable, però un conjunt, com els acudits del dibuixant d'un diari.
Quan les idees, accions o situacions que proposa el llibre no es corresponen amb la nostra experiència vital, el nostre raonament entra en conflicte amb la lectura i el subconscient busca explicacions i ens preguntem per què i el perquè del per què i això ens pot portar a raons últimes que condicionin la nostra lectura.
Després de tot això, com sé que he llegit un llibre? Si ningú m'ho pregunta, ho sé. No sé quin dels llibres possibles però un. Ara, si m'ho pregunten ja no ho sé. Primer m'hauria de platejar què sé o què crec que sé, per què crec que ho sé i com puc estar segur de que ho sé. No és el mateix ser un savi que creure's un savi, per exemple.
La lectura, com la vida, no és mai el què sembla i per això hem de mirar d'entendre-la i això ens obliga a pensar. I què és pensar? Si intentem esbrinar què és pensar i els usos que se'n deriven podem arribar a la conclusió, sense arribar a saber què és pensar, que dona, en general, bons resultats, tot i que també pensem en qüestions de resultat incert, com ara l'educació dels fills. Cal trobar el perquè pensem, tant per resultats certs com pels incerts? Això ens porta a... Em sembla que m'he enfilat per les branques i no és ben bé això el que volia dir.
El llibre que he llegit es de filosofia. Es el llibre "Atreveix-te a pensar" de Josep-Maria Terricabras i no crec que tingui influència en la meva manera de veure les coses. O potser m'ho hauria de rumiar
No hauria d'haver començat posant el títol. Hauria d'haver esperat a tenir acabat l'escrit i buscar el que fos més escaient. Per què ho hauria d'haver fet així? Doncs perquè em sembla agosarat fer tal afirmació. El dubte es presenta en fer dues afirmacions: he llegit i un llibre.
Com diu el Petit Príncep "el llenguatge és font de malentesos". Prou que els diccionaris s'esforcen a aclarir el significat de les paraules. Debades. Per significats que hi donin sempre, només modificant el to, ni podríem afegir un altre. I ara ve: què és un llibre? Segons el diccionari és un "conjunt de fulls escrits posats en l'ordre en que han de ser llegits". Així doncs, si els fulls no estan escrits no és un llibre. I si no estan escrits tots els fulls? També és un llibre? Però en això és possible que el sentit comú ens faria posar més o menys d'acord sense massa dificultats.
Ara ve la segona part. L'autor, partint d'unes idees va anar escrivint, rellegint i corregint el que havia de ser la seva obra, però en fer-ho, les paraules, frases i contextos emprats corresponen exactament amb que realment pensava i volia escriure? Va escriure el llibre que volia o n'hi va sortir un de semblant? Si ell, és possible, no va escriure el que realment volia dir, quin llibre he llegit jo? Per casualitat he llegit el seu pensament? He donat un altre significat al conjunt del text? O m'he fet un llibre amb les idees d'altri? Si una altra persona llegeix el mateix llibre, entendrà el que volia l'autor, el mateix que jo o en farà una altra interpretació? Sota aquesta perspectiva, quants llibres ha escrit l'autor?
Amb aquest raonament, ja no cal fer cap comentari de les traduccions. El lector d'una obra traduïda fa una interpretació de la interpretació que ha fet el traductor de la transcripció de la idea de l'autor.
Si esmentem la força que té el llenguatge per crear imatges que ens arrossegaran a fer el nostre llibre, el ventall és encara més gran. "Un pou sense fons", "una pena infinita", "un futur negre", "una alegria desbordant".... ens obren un conjunt interpretable, però un conjunt, com els acudits del dibuixant d'un diari.
Quan les idees, accions o situacions que proposa el llibre no es corresponen amb la nostra experiència vital, el nostre raonament entra en conflicte amb la lectura i el subconscient busca explicacions i ens preguntem per què i el perquè del per què i això ens pot portar a raons últimes que condicionin la nostra lectura.
Després de tot això, com sé que he llegit un llibre? Si ningú m'ho pregunta, ho sé. No sé quin dels llibres possibles però un. Ara, si m'ho pregunten ja no ho sé. Primer m'hauria de platejar què sé o què crec que sé, per què crec que ho sé i com puc estar segur de que ho sé. No és el mateix ser un savi que creure's un savi, per exemple.
La lectura, com la vida, no és mai el què sembla i per això hem de mirar d'entendre-la i això ens obliga a pensar. I què és pensar? Si intentem esbrinar què és pensar i els usos que se'n deriven podem arribar a la conclusió, sense arribar a saber què és pensar, que dona, en general, bons resultats, tot i que també pensem en qüestions de resultat incert, com ara l'educació dels fills. Cal trobar el perquè pensem, tant per resultats certs com pels incerts? Això ens porta a... Em sembla que m'he enfilat per les branques i no és ben bé això el que volia dir.
El llibre que he llegit es de filosofia. Es el llibre "Atreveix-te a pensar" de Josep-Maria Terricabras i no crec que tingui influència en la meva manera de veure les coses. O potser m'ho hauria de rumiar