Habitatge digne?

La porta de l'oficina immobiliària s'obrí indecisa. Una ombra que romancejava feia estona a l'aparador, es decidí a entrar. Fil per randa i descarades; un parell de senyores es miraren el noi de dalt a baix.

- Bon dia... - Digué un xicot vestit de manobre, amb la corresponent armilla del gremi.
- Bon dia, bon dia... - digué en Ricard, fregant-se les mans sota l'escriptori.
- Si, d'això... - digué badant el noi - voldria un habitatge...
- Oh sí, senyor... - digué en Ricky, amagat rere el somriure de la mort. - Però segui, segui! Quin tipus d'habitatge voldria el senyor? Compra? Lloguer?
-Euh.. Tan se val; de fet un racó qualsevol on poder descansar i treure'm la pols de l'obra, és que soc manobre sap? I arribo molt brut i cansat a casa".
-Ah, ah… d'aquest en tenim molt en estoc. Hi ha una amplia oferta disponible... nou, segona ma, estudis... Té parella? Perquè un dúplex seria ideal... En tinc un ben a prop del carrer església... Té moltes possibilitats..

El noi feu una ullada al catàleg. Passà un parell de fulls sense ni tan sols mirar-los. Avergonyit, cohibit; o tots dos a la vegada, tancà el catàleg d'un cop. I li digué allò que tenia en ment:
-I són dignes els pisos que venen vostès?
L'assessor semblà dubtar un moment
-Que si son dignes? - Interrogà a la fi - Més dignes del que vostè requereix i tot. Fixi's vostè si son dignes, que el mateix pis que abans podia pagar en vint anys, ara l'ha de pagar en cinquanta. Una ganga, un èxtasi per als sentits de la dignitat.
-Ah, ah. Tan dignes son? - Digué el noi amb la cara canviada i un espasme de gratitud -. Pensava que seria més difícil d'aconseguir. Posi-me'n 3 dotzenes.
-Bé, bé. No cal córrer. No s'amoïni que no ens els trauran de les mans - digué pensatiu l'agent - Abans de res, caldria em reporti el seu nivell de dignitat. Un tràmit sense importància... tan rutinari com ràpid.
-Ah, coi. I on aconsegueixo tal cosa?
-Aquí mateix. Abans fèiem anar al banc, però la dignitat és palpable a simple vista estimat amic; els darrers estudis així ho demostren. Contesti unes preguntes si li plau... Aquestes avaluaran el seu nivell de dignitat.
-Dispari.
-Molt bé... Té vostè propietats, és propietari d'un negoci i/o empresa; té treball fix o és funcionari o en el millor dels casos... té amics que li puguin deixar diners? Col·legues? Els mal nomenats "enchufes"?
-Doncs...no...
-La seva nòmina sobrepassa amb escreix els mil euros? Té parella amb qui compartir despeses? És fill d'una família acomodada? Té aval?
-Doncs... no.. però el meu cap m'ha dit que si em porto bé, el mes que ve em farà un contracte escombraria.
Les senyores que esperaven als bancs abaixaren la mirada. La cara d'en Ricard es tornà porpra. Massa incòmode. Si li haguessin donat a triar, en Ricard hagués preferit "llufar-se" ben sonorament damunt la cadira. Aquests casos el treien de les seves caselles. S'alçà i el féu fora a l'acte. Quin poca vergonya...
-Passi d'aquí.. Coi de degenerat! On va així per la vida... renoi.. Indigne! Més que indigne! Vagi-se'n si no vol que truqui la policia, perdut! Tsk... gentussa...