Gris

A començaments d'Octubre encara feia bon temps al Maresme. De fet quasi sempre feia bon temps i escassejaven els dies grisos. Podies anar amb samarreta, pantalons curts i xancletes pràcticament fins a finals d'octubre i deixar que els jerseis o les dessuadores seguissin florint-se al fons de l'armari. Jo em passava mig estiu desitjant que arribés la tardor i l'hivern. Podien ben donar pel cul al coi d'estiu. La vida era per mi agradable a partir d'octubre, doncs els estiuejants i els camacos usurpadors de la pau se n'anaven a la fi a pastar fang i el passeig de mar tornava a ser deliciós en solitud, endinsat en un silenci esquerdat únicament pel pas dels trens, el de l'oceà espetegant contra la sorra i el xip-xap de les xiruques damunt el fang.
I allà estava una altra vegada. Octubre, Novembre, gener... Fred, xim-xim, pluja de veritat a vegades, el color gris... Esplèndid! Tornava a passejar sense interferències, sense cotxes aparcats fins a tocar de sorra, sense aquell sol criminal encetant-te el clatell, sense el batibull d'aquells banyistes originalíssims quan se'ls hi ocorria que passar tot un dia d'estiu a la platja era una gran pensada. Caminava sol de Canet a Arenys, els matins freds i plujosos de tardor i d'hivern, sortejant fang i centenars de tolls d'aigua bruta que pasturaven damunt la sorra amb les gavines banyant-s'hi; esguardat per aquells canyars vells i ebris dansant pel protagonisme manllevat a les brises salades. Un llarg i intens orgasme, un espai obert, un glop d'oxigen a la fi i un descans a l'estrès frenètic de moviment etern que invocava tot racó del món amb asfalt i façanes, amb presses i corredisses, amb vehicles i l'escassa paciència dels que hi vivien. Era una època que semblava no agradar a ningú. Tothom es quedava a casa. "Fa fred, el temps és gris i donen ganes de quedar-se a casa. Ja surto a l'estiu", deien. Però el fred et feia sentir viu dins l'anorac i no hi havia més gris que el dels seus cors i el que prenia el cel i la mar els dies enteranyinats i indecisos. Quedeu-vos a casa doncs, burros! Dies grisos? Dies de conya. Tothom està pendent i preparat per sortir del seu fèretre en vida els dies blaus, verds i daurats. Caminants, corredors, passejadors i potser algun poeta excessivament optimista. Ganduls!, això sou. Una colla de ganduls! Morts vivents. Només aprecieu la bellesa quan el temps és bo i el vent us bufa a favor. Això no té mèrit. No, no en tenia gens, de mèrit, que no els hi agradés el gris quan el gris era l'únic color vàlid quan et calia respirar. A mi m'agradava la tardor i l'hivern i el gris i aquell espai obert i la pluja i tot allò que ancorava la gent dins les llars, perquè així no sortien a tocar-me els collons. M'agradava així perquè estava fart de sentir-me més sol acompanyat que acompanyat estant completament sol, però sobretot m'agradava perquè el gris deixava enrere l'estiu, deixava de treballar com un esclau al restaurant i començava a viure com una persona quasi normal. Era fantàstic estar envoltat de gris.

Era la meva època, era el meu moment. Tardor, hivern, primavera... Començaven aquells escassos mesos en que gaudia passejant amb les orelles tapades pel barret de llana i endollades al reproductor de música, escrivint merdes que no anirien enlloc més que al disc dur de l'ordinador i a la xarxa, rellegint Thoreau en solitud. Però em preocupava molt aquell any. No sentia res més que tedi. Tenia ganes de llençar la tovallola. Constantment em sentia obligat a silenciar una veueta interior que repetia que tot allò era una merda. No és que no hi estigués d'acord, en que fos una merda, però no estava gens d'acord en ensorrar-me tan aviat al seu interior. Calia trobar alguna cosa per la que lluitar, calia trobar cert sentit a tota la merda, a tota la grisor dels dies freds i plujosos com els del passeig de mar, a aquells que ningú prestava atenció i als que jo havia tret partit. Si estava sol damunt una muntanya de merda podia ser el rei d'aquella muntanya, cridar des del capdamunt, cantar, ballar, fer-me una palla potser i sentir-me més viu dels que vivien en llaunes de quaranta metres quadrats esperant que tornés el verd, el blau del cel i el daurat picant del sol, esperant vaja, que algú o alguna cosa amagués la merda per a ells i trobar el món prou net com per a decidir-se a sortir i adorar com beneits les noves paletes de colors. Per què esperar? Jo podia ser el rei de la muntanya de merda. No m'importava, no estava malament ser el rei de la muntanya de merda quan la merda era l'única cosa que tenies.