Gràcies a "L"

Si omplir-te d'elogis que ell mai havia pensat que li caldria dir-li a ningú; si inventar noves bromes per veure't somriure amb aquella màgia que no havia vist radiar de cap ésser abans de conèixer-te, no va servir per a res,cal que serri les dents i digui gràcies, això li he dit.

Que si la necessitat de la teva companyia no fos més gran que l'amor que sempre ell va tenir per tu, no m'hagués demanat que t'escrivís això.
Que si pogués deixar d'una banda les ombres, aquelles que encara dins seu s'amaguen fent-lo sentir dins seu l'esmolada espasa dels errors passats, no hagués recordat, una vegada més aquesta tarda, ara sense tu i observant el sol de finals d'estiu soldant-se amb el mar, aquella altra tarda, quasi idèntica, però en que si estaves amb ell.
Que si aquestes ombres que dins seu encara habiten, romanents i fosques, no li permeten veure de nou la llum, aquella que s'associa amb l'esperança de compartir quelcom més amb una persona important, abans d'això, vol saber del cert si ell fou un error més, un d'aquests que tan abunden en la vida d'un ésser humà i, per tan, que li diguis, si així és, la crueltat més abominable que li permeti odiar-te per no creure't encara perfecte.
Que si el dolor que li correspon per llei, és el d'oblidar-te cada instant de la resta dels seus anys sospirant en secret i allunyat de tu, i per tan, morir vivint sense l'única persona que realment li ha importat, voldria dormir per sempre, i repetir infinitament i per sempre en somnis, aquella primera tarda en que al passeig marítim, es va sentir per primera vegada estimat.

Així doncs, tot just és això; lletres. Lletres d'algú altre per dir-te amb altres paraules tot allò que no va saber dir-te quan et va provar de retenir al seu costat, quan va sentir dins seu el dolor de trobar-se sol coneixent ja què era estar acompanyat de veritat, quan va sentir-se buit i quan, va ser conscient que havia gaudit amb tu, de la plenitud que hom durant tota la vida. La plenitud que ell, absent dels cinc sentits eclipsats per l'odi, va deixar escapar.
Així doncs, simplement ara no vol dir-te de nou "t'estimo", perquè dir-ho seria per a ell la por a poder constatar, a redescobrir ara, que mai fou ni serà prou bo per omplir l'infinita raó gravada en la teva persona, aquella que predisposa els homes, sense saber perquè, a estimar-te. Això li impedeix dir-te de nou "t'estimo".

Per tan, conservarà ara el record d'aquell sol caient rere el mar, del vent bufant suau i de la teva ma prement el seu tremolor buit fins aleshores del més vell encanteri de la màgia, la màgia de ser estimat per primera vegada. L'home no sap mai què ha perdut fins que descobreix, tard, la marca que deixa l'absència del que més estimava, d'allò que no s'atrevia a tocar per por a que s'espatllés. Quan l'home, ja sap del cert que la teva serà la darrera imatge, el darrer record que lentament es fondrà dins seu potser ara, potser demà, potser d'aquí molts anys, quan les ombres mortals i irreversibles vinguin a buscar-lo finalment.
Per tan, t'imagina ara. T'imagina lluny. T'imagina a la ciutat, forta altra vegada, sense records, sense més remordiments que el del dolor difós que, conscient d'haver provocat, no podies evitar.

Però t'imagina desitjosa. Desitjosa de conrear el futur i una vida que només a tu et pertany i per la que només a tu et pertoca decidir i actuar, per la que tan vas lluitar, que tan vas anhelar i que, un entrebanc com ell -diu- va posposar.

Però, t'imagina també ara endinsada en uns altre braços. És inevitable. Uns d'aquells que van acompanyats d'elogis de veritat, d'aquells que el més gran poeta inventaria per a tu i, tot i així, no et farien justícia, per ser impossible afalagar-te prou amb la perfecció dels més bells versos. Uns braços d'aquells que acompanyen la possibilitat de veure't somriure mil, dos mil o vint mil vegades més del que ell va aconseguir fer-te somriure en aquells escassos mesos en que tingué l'oportunitat de conèixer-te, de que li donessis la millor època de la seva vida.

Però com diu ara aquest home, gràcies L.