Goretex

Un relat de: Enús

-Molt bé, li ho explicaré tot, però fagi el favor d'afluixar-me les manilles!
-D'acord. Però digue'm tota la veritat de tot el que has fet, vull la veritat!
-Ja ho sé prou bé això, igualment anava a fer-ho, no hi tinc res a perdre no?... La classe de filosofia comença a dos quarts de deu, era quasi la meitat de la classe, suposem que eren les deu. A l'aula, en Josep, el nostre professor de filosofia, estava dient-nos les notes finals del curs. Per cert! Sap que les he aprovat totes?! Bé suposo que li importarà ben poc, això... Doncs això, el professor anava dient les notes per ordre de llista, i quan va dir que la Sònia havia suspès, tota la classe es va quedar de pasta de moniato. La Sònia era la millor alumna de totes! Encara no entenc com ha suspès filosofia! Això segur, qui es va quedar més sorpresa de tot plegat, sens dubte, va ser ella mateixa. En Josep no li va donar importància i va continuar recitant les notes dels alumnes que mancaven. Fins que la Sònia va començar a plorar i plorar i, és clar, tota l'aula anava plena de comentaris, cosa que va fer que el professor comencés a demanar silenci. Però -per variar- li vam fer menys cas que la professora de Geografia (si vostè té algun problema per dormir una classe seva li ho soluciona). La Sònia cada cop estava més vermella i plorava més, fins que va explotar. I amb paraules no gaire agradables li va preguntar al professor el perquè de la seva nota. I llavors va començar la discussió: per una banda que" si haguessis estudiat més no t'emportaries sorpreses!", per l'altre que "jo estudio! El que passa és que em tens una mania que no te l'acabes!", bé, ja sap, el de sempre. L'emocionant va començar de seguida...
-Emocionant? Quina barra! Per favor si....
-Li ho explico? o m'ha d'interrompre sovint?
-Explica, explica....
-Doncs això, van començar una aferrissada discussió sobre la seva nota, fins que la Sònia ,amb la cara ben vermella i els ulls plorosos, es va pujar de peus sobre el pupitre. En Josep, es clar, li demanava que baixes d'allà immediatament. I la Sònia, en comptes de fer-li cas, va agafar la seva motxilla i va treure la seva destral, llavors va començar a....
-Però tu trobes normal el fet que portés una destral dins la motxilla? És de bojos!
-M'ha dit que no m'interrompria més! Continuo: doncs un cop sobre el pupitre, es va posar més vermella encara del que ja estava i va començar a cridar i a cridar. Però quins crits! És que són indescriptibles... se li notava que li venien de dins. Tot d'una va saltar la renglera de pupitres que la separava del professor, i se li anava a tirar a sobre amb la destral aixecada. Ara ben bé no sé si li volia tallar el cap o clavar-li la destral al front... bé, tant se val, no? Doncs això, que quan està la Sònia saltant, el professor treu la seva pistola de la butxaca (era un revòlver dels de tota la vida, no sé els noms de les pistoles, però era ben normal, poc original) i li dispara. La bala impacta justament entre els dos ulls, just al mig! Ja ho deien que el professor de filo tenia bona puntaria, ja. Doncs es veu, desgraciadament, que amb l'impacte de la bala la sang de la Sònia havia tacat la brusa de la Bàrbara (crec que era una brusa nova, encara que a mi no m'agradava gaire...) i això que la Bàrbara s'enrabia molt amb el professor, treu la metralladora i comença a disparar a tort i a dret( deixant la pissarra ben foradada). Per què em mira amb aquesta cara? Jo li explico tal com va passar! Bé, com li anava dient, tot just quan la Bàrbara estava disparant la pissarra, la Isabel, la professora d'història, entra per la porta (suposo que havia sentit el soroll del primer tret), i en veure el que passava va llençar una granada on hi havia la Bàrbara. La granada no era de gaire potència, tant sols va matar la meitat de la classe, (la Bàrbara inclosa, és clar). A mi la granada no em va fer res, ja que jo estic asseguda a la dreta. Ho vaig triar perquè així m'asseia amb l'Hel·lena (que som molt amigues!) i davant hi tenia en Robert, que sempre que pot em dóna algun cop de mà,( és molt bon xaval) i... tampoc li interessa això oi? D'acord, doncs això: la granada no em va impactar a mi directament, però sí de manera indirecta, ja que vaig quedar ben vermella de sang i d'algún òrgan dels companys de classe, però ja se sap, són coses que passen en aquestes situacions. Jo, però, no em vaig enrabiar com la Bàrbara! (és que ella és bastant pàmfila, no sé si m'explico). Llavors, desprès de la granada, va arribar el caos. Tothom (viu) va començar a córrer fora de l'aula, és lògic, la majoria de nosaltres guardàvem les armes a les guixetes. Jo en...
-És surrealista! No pot ser el que m'estàs explicant!
-Jo... Jo en concret guardava una escopeta d'aquestes automàtiques (són mil cops millor que no pas es manuals), alguna bomba i poc més, ja que la katàna prefereixo tenir-la a casa per si un cas (és que tinc una germana gran). Ah si! En Robert em va deixar unes estrelles ninges, ja sap quines vull dir, aquelles que surten a les pel·lícules ( és que en Robert es bastant freaky). Les estrelles em van ser útils per la professora de geografia. I llavors va començar de veritat les baralles i tot això.... crec que dels tres, l'Hel·lena, en Robert i jo, vaig quedar segona... crec... sí, segona.
-Segona?
-Sí, vaig fer sis tantos, em vaig carregar quatre alumnes i un professor (els professors valen dos - n'hi ha menys-). L' Hel·lena només va matar a dos nois (és que l'Helena és molt pacifista i no li agrada gens la violència, tot i això, és molt bona noia). I en Robert, bé en Robert és en Robert. No sé a quants va enviar a millor vida... vàrem perdre el compte. Hi ha una anècdota molt graciosa sobre en Robert: quan estàvem al replà on hi ha primer de batxillerat i un dels laboratoris, (on hi havia un bassal immens de sang... però a mi no m'importava gens perquè les botes eren de goretex i no es mullen) es va trobar en Marc. En Marc anava de bones i li preguntava si havia vist algun professor per la zona, doncs això, que de cop a en Robert li retorna al cap que un cop en Marc li va trencar el seu rellotge Nike (que era molt maco la veritat). Quan li va trencar (ja farà tres mesos) li va dir que no li importava gens, però per dins li va fer mal, per això quan el va veure i s'enrecordà li va tallar el cap amb una espasa, amb la sort que el cap va caure per les escales i va anar a parar als peus d'en Jordi! El seu millor amic! Hehe! Què bo! Llavors vàrem matar alguns més, però sense gaire importància i aleshores ja veu arribar vosaltres i ens veu fer parar i tota la pesca.


Comentaris

  • Carai![Ofensiu]
    Declivi Decliví | 15-10-2006 | Valoració: 10

    Quina imaginació més atrevida. Que jo recordi tampoc mai t'havia llegit.Són unes escenes molt bones. De relats com el teu n'he trobat ben pocs, i potser aquest és el que té més llum. Crec que jo també et seguiré llegint.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: