Darrera la boira

Un relat de: Enús

Estava impacient, els seus ulls brillaven sabent-se tant a prop d'aconseguir allò que tanta gent volia i que ell mateix durant tants anys havia desitjat. Nàranz esperava ansiós darrera aquell altíssim tronc de arbre. En el bosc sencer hi regnava el silenci més absolut, només interromput per el cant d'un mussol. El bosc te nia un aspecte sinistre, la boira amagava el terra i no deixava veure el que és trepitjava, els troncs dels arbres no eren massa gruixuts, més aviat eren prims i alts amb fulles només a la part superior, tota l'estructura pujava recta sense cap branca ni cap irregularitat. Però a Nàranz no li hi importava, ell estava acostumat aquells escenaris i no coneixia la por, ja que a ell mateix el coneixien com a un dimoni. En Nàranz feia una mica més de dos metres d'alçada , la pell grisosa s'arrapava als seus ossos, el cos, amb llargs braços que acabaven en unes arrugades mans de dits llargs, estava tapat per una túnica amb tons blaus i grisos, per l' obertura superior de la túnica sortia el seu prim i llarg coll que acabava amb un petit cap extraordinàriament desproporcionat amb el cos. D'aquell cap encaputxat només en sortia la part més avançada, una mena de morro semblant al de un gos. De sobte, el soroll de uns cavalls que s'acostaven galopant, va trencar el silenci de la nit. Quatre Cavallers amb els seus respectius cavalls avançaven protegint un cinquè cavall blanc i bell sobre el qual s'endevinava una dama de pell blanca i fina, tot i que encara no podia veure-la en Nàranz coneixia la seva bellesa i també que ocultava un paquet .

Quan els cavallers i la dama van passar pel costat de l'amagatall d'en Nàranz, ell es va aixecar deixant-se al descobert, i amb un llarg bastó va fer un senyal. Els cavalls van aixecar-se a dues potes violentament, amb els ulls plens de por, dels matolls havien sortit una cinquantena de fimirs. Els fimirs éssers humanoides de grans cossos amb forma de barril , cames curtes acabades en peus de tres urpes i braços llargs , quasi fins a terra. Els seus cossos són amples i forts, amb poderosos músculs ocults sota una capa de grassa que els hi donava una falsa aparença suau. Els seus cranis grans i gairebé sense pèl anaven disminuint cap a un morro sense nas i amb ullals. Només tènen un ull sense pupil·la. La seva pell era d'un color verd oliva i la seva estatura de més o menys un metre. Els fimirs, col·locats davant dels cavallers, se'ls miraven amb una cara de bèsties rabioses esperant el senyal de l'atac

- Mynerdina, crec que ja saps el que vull...-. Va dir Nàranz, alhora que apareixia entre la boira i es deixava veure.

- No! abans morta!-. Va cridar la dama Mynerdina mentre mirava de reüll com els cavallers desenfundaven les espases.

- Tu mateixa ho has dit -.

De sobte Nàranz va mirar cap el cel i va deixar anar un crit que no era humà, de seguida tots els fimirs es van llençar sobre els cavallers que ja havien tret les armes. Els cavallers amb penes i treballs intentaven obrir-se camí amb les espases entre els fimirs, però, a poc a poc, els cavallers anaven caient. La dama Mynerdina sense cap oportunitat de fugir es va veure encerclada per els fimirs, estava atrapada i s'aferrava al paquet amb totes les seves forçes. El cercle de fimirs es va obrir i Nàranz va aparèixer, sobresaltava, sobretot, per la diferencia d'altura vers els fimirs. Nàranz va somriure diabòlicament. De sobte amb una rapidesa espectacular Mynerdina va llençar el paquet cap amunt i una llum daurada va sortir de la mà directa al paquet, i aquest, en xocar contra la llum va sortir disparat per sobre dels fimirs cap a l'interior dels bosc i allà va quedar perdut dins la boira.

- Mala bruixa!-. va cridà Nàranz amb molta ràbia.

El terra va començar a tremolar i Nàranz va aixecar el braç i una bola de foc va aparèixer entre les seves mans, i juntament amb la seva ira, anava creixent i cada cop es feia més gran...

A les afores del bosc.

- Que a sigut aquesta explosió?- va dir en Albrecht

- Què dimonis deu haver passat?-. va contestar desconcertat l'Uhri.

L'Albercht era a casa de l'Uhri, recollien els vidres de la finestra que eren escampats a terra. Tots dos vivien en el mateix poble; Sachwalden. Al ben mig del regne de Bretonia, un enorme regne amb molta tradició cavalleresca i de savis humans. Era un poble petit de cases grans de guix i fusta amb els balcons plens de flors. Tot el poble estava envoltat per turons verds i en un dels costats s'aixecava el bosc de Tarauït, no era un bosc perillós però els habitants de Sachwalden no hi voltaven molt per allà, degut a la intensa boira que sempre quedava atrapada en el bosc no hi havia bona visibilitat i això el feia poc segur . L'Albercht i l'Uhri eren amics d'infància, ara que ja tenien 17 anys quedaven cada setmana a casa de l'un o l'altre i s'explicaven com els anava a la feina i altres coses. El dia havia començat com tants d'altres. Però de sobte, en el pis de dalt de tot de la casa, es va escoltar una trencadissa de vidres molt forta, el dos amics es van espantar i de seguit van pujar escala amunt fins a dalt . La finestra de les golfes era trencada, per el terra hi havia molts trossos de vidre i al mig una estranya esfera de color daurat...

- Que diantres es això?-. va preguntar l'Uhri.

- Sembla un ou daurat -. va voler concretar l'Albercht

Els dos amics van baixar per l'estreta escala de fusta de la casa i es van assentar davant la mateixa taula on abans estaven parlant i van col·locar el suposat ou al centre i el van estar inspeccionant una bona estona. Era un ou tan gran com un palmell d'adult estès.

- Ja sé! Preguntem-li a la Bianca, ella segur que sap que és!-. va dir emocionat Albercht.

- Bé.... no ho sé... Estàs segur que ella...

- Va home! Si es molt simpàtica i estarà encantada de ajudar-nos.... a ja sé per que no n'estàs segur, per que es bruixa potser?

- No si a mi m'és igual...

- Si, si... el que tu diguis

Els dos amics van sortir de casa, amb el ou sota el braç, tapat amb una tela, i van baixar pel passeig del poble mig dissimulant. Gairebé ja era fosc del tot. Van agafar un carreró i desprès un camí que els situà davant d'una casa totalment de fusta amb un jardinet al davant , ple de plantes rares i exòtiques. Albercht va passar el primer, va obrir el reixat i va picar a la porta ovalada de fusta. Al cap d'una estona una noia de uns 19 o 20 anys els va obrir la porta; tenia la pell molt blanca, vestia de blanc amb unes teles molt fines i el seu cabell era ros.

- Tu sempre tant bonica -. va afalagar l'Albercht

- Vinga calla! Albercht, oh! veig que has portat companyia...

- Si, Uhri aquesta es la Bianca-. Va presentar l'Albercht

L'Uhri li va donar un tímid petó a la fina galta fina de la Bianca, no recordava cap pell com aquella. Els dos amics van entrar a casa de la Bianca. Era fosca, plena de pots de vidre de tots colors i altres estris, a la teulada es podien veure tot d'arrels d'arbres, fins i tot una en sobresortia tant que s'havien d' ajupir una miqueta per passar a l'altra banda. La Bianca els va fer seure davant d'una taula rodona il·luminada per una carbassa que penjava del sostre de fusta.

- Bé! Què volíeu, perquè heu vingut?-. va preguntar Bianca

- Doncs mira...-. va dir l'Uhri mentre destapava el ou. - l'hem trobat al meu estudi, ha travessat la finestra.

Bianca va agafar-lo i el va mirar detingudament

- Per les característiques sembla un ou de serpent alada però el color daurat....-. no en tinc ni idea...-. va dir Bianca a poc a poc mentre es fixava en l'ou.

Es van quedar una estona més, mentre la Bianca regirava llibres i pergamins però no va trobar res de res. Unes hores més tard, sense res de nou, van decidir tornar a casa, la noia els va acompanyar fins el jardí on va obrir la porta del reixat , sense tocar-lo, només amb un sol moviment de canell.

Bé, si trobo quelcom ja us avisaré -. va acomiadar-se Bianca

Els dos amics van pujar pel passeig un altre cop amb el ou amagat. Però abans d'arribar a casa de l'Urhi es van aturar bocabadats.

- Què!! Que... que.... que a passat -. va tartamudejar l'Uhri.

I es que el que abans havia estat la casa de l'Urhi , ara era una muntanya de ruïnes que treien fum.

- Per tots el déus!-. va cridar Albercht

- Això és cosa del ou -. va dir una veu femenina darrera seu.

Era la Bianca, tenia a la cara un gest espantat i portava dos cavalls agafats per les rendes.

- Hem de marxar ràpidament d'aquí! No podem estar molt més, jo ja us he portat els cavalls -. va dir Bianca.

Urhi i Albercht li van fer cas, estaven espantats per el que havia passat. Albercht va pujar a un cavall marró de morro negre i l' Uhri es va posar a les rendes del cavall blanc, la Bianca va pujar darrera seu. Van sortir del poble i es van dirigir cap a l'est.

- Explica'm que ha passat!?-. va dir l'Uhri.

- Exactament no t'ho puc explicar però crec que aquest objecte és molt important i hi ha algú que el busca!-. va explicar Bianca

- Doncs desempalleguem-nos!-. va afanyar-se a dir Albercht.

- No! No sabem quines conseqüències tindria, si podríem posar amb perill a persones o ves a saber què.

- I ara, on ens dirigim?-. va preguntar l'Uhri.

- A Brionne, la ciutat de la cultura Bretoriana, allí es troba la Gran Biblioteca Reial, segur que allà trobarem alguna cosa que en pugui ajudar -. va dir Bianca.

Tots tres avançaven, en mig d'un paisatge verd, sense descansar, només paraven, de tant en tant , en alguna font per poder veure una mica d'aigua , però de seguit tornaven a galopar. La ciutat era a set o vuit hores del poble, aquell llarg viatge se'ls i va fer etern. Van arriba a un turó des d'on es podia observar tota la ciutat. La ciutat de Brionne. Al contrari de Sachwalden , Brionne era tota de pedra i en el mig sorgien torres i campanars que semblava que vigilessin tots el punts de la ciutat. Ni l'Uhri , ni l' Albercht hi havien estat mai, allò el
s hi va semblar increïble. Van baixar lentament la vall, tot observant detingudament la ciutat que s'acostava , un cop dins , els tres passaven pels carrers bocabadats, sense poder evitar mirar a banda i banda tot l'estona. L'Uhri va veure una tenda que venien banyes d'animals i altres éssers, no es podia imaginar que un negoci així funcionés.

- Ja hi som!-. va dir la Bianca tot baixant de la muntura

Es van parar davant d'una plaça de pedra irregular on a una banda i havia un impressionant edifici gris. La façana feia ones, i unes columnes de mabre aguantaven el sostre.

- És el gran edifici de la cultura humana, és una mena de biblioteca on es recullen tots els documents sobre tot tipus de histories, llegendes, escrits, etc. Aquí hi és tot, si no és aquí, no serà enlloc.- va explicar la Bianca

La entrada era espectacular, hi havia un vestíbul circular coronat amb una cúpula de vidriera. En el centre hi havia una estàtua de un home barbut amb un llarg pergamí. El vestíbul estava obert per portals que conduïen a sales plenes de llibres, i aquestes a altres i a altres i així successivament, fins que es perdien de vista . De sobte, un home calb i baix es va acostar a l'Albercht, tenia els ulls sortits i li queia la baba de la boca.

- Dona'm l'ou! Sé que el tens tu!-. va dir cridant aquell estrany home

La veu del home va ressonar per tot el vestíbul. De sobte, va treure un punyal i es va llençar sobre l'Albercht, abans que el punyal arribés a tocar-lo, Bianca va formar una espècie de bola de llum entre les seves mans i la va llençar amb tota la seva força contra l'home, que va rebre un impacte en tot l'estómac, i va caure a terra. Tota la sala va callar, la gent es mirava de reüll l'escena. També es miraven de reüll la Bianca tot hi que cada cop era més normal l'estudi de la fetilleria. La Bianca va marxar corrent cap als cavalls, L'Uhri i l' Alberch no van poder aturar-la.

- Potser la Bianca se sent malament -. va comentar l'Uhri

Però Bianca va tornar de seguida, amb dues espases i en va tirar una a cada noi. Mentre ells se les lligaven a la cintura, la Bianca deia:

- Es més important del que hem pensava, heu d'anar armats, porteu aquestes espases, jo ja tinc màgia però vosaltres no. Busquem als llibres, Albercht busca en les llegendes de ous, tu Uhri en els objectes llegendaris, i jo ho faré en objectes màgics.

L'Uhri, es va separar d'ells i va seguir recte va passar sota una portalada en mig d'una sala plena de llibres i persones, normalment amb pinta de savis, que consultaven llibres, va pujar unes escales de cargol, al fer-ho va notar el pes afegit de la espasa, davant seu hi havia una porta mig oberta, va entrar era una sala espectacular, tenia el rètol de "objectes llegendaris", mai no havia vist tants llibres junts, la sala era immensa i altres portes sorgien de ella. Aquesta sala també era plena de persones, i també d'éssers no humans, hi havia uns quants nans llegint, una dona amb unes orelles punxegudes i altres éssers que no sabia reconèixer . Va anar mirant els títols que s'arrengleraven als prestatges : "tresors guardats", "mapes de ciutats perdudes", "llànties".... però l'Uhri no va trobar res del que buscava. En veure la seva cara de desesperació una dona amb ulleres de mitja lluna, alta, prima i nassuda se li va acostar i li va dir:

- Diguem vailet què busques?

- Doncs......-. deia Uhri dubtant si explicar-li o no.

- Digues?, no tinc tot el temps del món!-. va exclamar la dona nassuda

- No hi haurà una secció per a objectes llegendaris d'or?-. va preguntar l'Uhri.

- Exactament de quin objecte parlem?-. va preguntar la dona mirant per sobre de les ulleres.

- Un... un ou -. Va dir Uhri

- Secció ous llegendaris: al fons de la sala, porta 8795 puges les escales, passadís esquerra, al costat de l'estàtua del drac recargolat -. Va dir la dona mentre anava marxant.

Uhri va seguir les indicacions rebudes, patint per no oblidar res del que li havia dit. Era un perfecte laberint aquell edifici, mai s'acabava. A la fi va arribar; la sala era més aviat petita, bé, més aviat petita comparant-la amb les altres sales, per que era més gran que quatre menjadors de la seva pobra casa . Ai! Casa seva com l'enyorava però no podia tornar, més aviat per que ja no tenia casa. En aquesta sala el mobiliari era més vell i atrofiat, i més fosc, en l'ambient hi havia humitat i pocs llibres, gairebé tot eren pergamins. L'Uhri va començar a buscar. I va trobar el que buscava, hi havia moltíssims pergamins que parlaven del mateix. "L'ou d'or de la Serpent Blava", l' Uhri va començar a llegir:

"El rei no es va poder resistir, tothom sap que va construir Couronne, la ciutat més gran de Bretonia, gràcies a la màgia. El Rei Gabriel posseïa el Calze Sagrat, el Gran Rei , com el coneixia la història , era just i un dels reis més bons que el Regne a havia pogut veure mai. El Rei Gabriel va fer molts canvis a Bretonia , que la van convertir en el que era ara. El jove Gabriel va començar el seu regnat a Mousillon , la que abans era capital de Bretonia, després de la mort del seu pare. Gabriel va continuar amb les Croades contra el Sultà Jaffar, que havien començat amb el seu pare. Més tard, el Rei en una expedició al est , va trobar el Calze Sagrat. Primer va guardar-lo com un tresor però més tard, va veure que tenia poders. El Calze podia fer tot el que el seu portador volia, va començar a demanar-li riqueses, joies, edificis, temples.... i va acabar amb la construcció de Couronne, la actual capital de Bretonia,, volia una ciutat diferent a qualsevol altra , per destacar entre els altres reis. Després de construir la ciutat mitjançant el Calze, es va traslladar allà, on també va construir un palau per ell i els seus descendents. Però s'adonava que cada vegada depenia més del calze, Gabriel havia sentit moltes històries de personatges que havien embogit o depenien totalment de objectes màgics; i la por el va vèncer .Va demanar a alguns dels seus soldats que l'acompanyés, per no tornar-se enrere de la decisió que havia pres, i va dirigir-se al llac de la dama. Un cop allí va entregar el calze a la dama, que va prometre custodiar-lo. El rei Gabriel va morir, però els seus cavallers van continuar amb el seu deure, protegir i guardar el secret del lloc on s'amagava el calze."

L'Uhri no entenia quina relació tenia aquell document amb el ou. Aquesta història la sabien gairebé tots els Bretorians. I no estava equivocat ja que el títol posava: " L'ou d'or de la Serpent blava". També coneixia la dama del llac, hi havia molts temples dedicats a ella, en una ocasió quan era més petit, va anar al llac amb el seu pare; era un lloc preciós, amb aigües clares i gelades, amagat del món , recordava que de tornada, havia plorat tot el camí, havia esperat en va veure la dama del llac, però ella no havia fet acte de presencia, encara no sabia de ningú que l'hagués vist.

Li va semblar sentir unes passes en la petita sala . Va girar-se direcció a la porta però no va veure ningú.

- Hola? Que hi ha algú?-. va preguntar una mica intranquil .

Ningú va contestar. Llavors l'Uhri va començar a preocupar-se. Tenia molt present l'home calb que a l'entrada havia intentat atacar l'Albercht per aconseguir l'ou, i ara era ell qui el portava amagat. De sobte, va sentir un riure infernal que venia de la seva esquerra.

- Va petit, donem l'ou i et mataré sense que pateixis.- va dir aquella veu greu i rasposa.

De darrere un prestatge va sortir un home d'uns 40 anys i una barba roja. Per la roba i complements que portava ràpidament l'Uhri va poder veure quina classe de persona era; era un dimoniologista. Els dimoniologistes eren fetillers especialitzats en extraure poders o éssers horrorífics i perillosos d' altres llocs o móns a partir d'invocacions. Aquest portava una túnica color grana fosc, un casc daurat amb unes banyes recargolades , segurament estretes d'algun ésser semblant a una cabra, i un bastó més alt que ell coronat amb una bola de vidre fosca.

- Donem el ou et dic!-. va amenaçar.

L'home va inclinar el bastó, la porta de la sala es va tancar de cop les llibreries senceres es van apartar deixant un passadís entre ell i l'home.

-Tu mateix!-. va advertir el dimoniologista

-Diguem per què vols l'ou? Perquè el busques?-. va preguntar l'Uhri per a veure si podia saber quelcom més.

El dimonilogista va fer un somriure que li va provocar una ganyota, tot seguit va aixecar el bastó i la bola de la part superior, que abans era negra, es va tornar roja. Entre ell i el dimoniologista va es va aixecar ,del no res, un cercle roig, dibuixat amb llum sobre el terra de mabre blanc, que ara s'havia tornat negre i es va sentir un fort crit de cavall desbocat.
Al mig del cercle va aparèixer un cavall negre. Aquell cavall no era normal, doncs tenia una cara que feia por, uns ulls i una boca que flamejaven. Tenia una crinera, també negra, llanguíssima i de punxa cap a munt. Era un animal veritablement terrorífic. L'animal va començar a córrer direcció cap L' Uhri, aquest va poder veure com treia fum per les foses nasals i deixava entreveure uns ullals molt afilats. La bèstia se li va acostar i per poc no el trepitja, sort de la seva velocitat de reacció.
Després de apartar-se quasi sense un temps per veure-ho, el cavall tornava cap a ell, i aquest cop va ser tant just que no l'enxampes que l'Uhri va sortir disparat contra un moble. El moble va tremolar del cop, i un gerro daurat li va caure sobre els braços de l'Uhri. Va veure el cavall davant seu, i com que no tenia temps per aixecar-se, sense pensar-ho, tirar-li el gerro. El gerro va impactar amb força al front de l'animal, i es va fer a trossos, el cavall no va frenar gens ni mica, i va seguir cap a l'Urhi, aquest, encara a terra, va aconseguir posar-se de genolls i desenfundar la espasa. Va tancar els ulls i va posar la espasa horitzontal davant seu per que el cavall xoqués contra ella. Va obrir m
ig ull abans que l'animal caigués damunt seu i va veure que just quan el morro del cavall va tocar a la punta de l'espasa la bèstia es va convertir amb un núvol de fum negre que el va travessar. Va aixecar-se i va córrer a l'altra banda de la sala. Va veure com el fum s'aglomerava i tornava amb la forma del cavall. L'Uhri es va desesperar en veure que no li havia passat absolutament res a l'animal.

- Tens por noiet? Res no impedirà que aconsegueixi el Calze Sagrat!-. va dir rient el dimmoniologista.

- Què hi té a veure el calze amb l'ou?-. va preguntar l'Uhri.

El dimoniologista va somriure i no va respondre la pregunta.

- Endimoniat! Mata al noi! -. va ordenar l'home.

El cavall va tornar a agafar velocitat i anar contra el noi, però aquest l'esquivava amagant-se darrera estants i mobles antics. L'Uhri estava molt cansat, no tenia força de continuar esquivant el cavall durant gaire temps. El Noi i el cavall, que abans l'home l'havia anomenat Endimoniat, es va quedar cara a cara en un espai sense cap moble entre ells dos. L'Uhri va poder veure com l'Endimoniat escopia al terra igual que ho feien les persones, però no escopia saliva, va escopir una espurna de foc. El cavall va aixecar-se un moment, sobre les dues potes del darrera i va tornar a carregar contra el noi que va posar-se en guarida amb l'espasa que li havia donat la Bianca. L'animal el va envestir, l'espasa es va enfonsar a la seva pell que va tornar-se fum negrós per allà on el travessava, sense fer-li cap mal. Mentres es quedava perplex davant el que succeïa, el cavall li va donar una cossa fortíssima que va fer que l'Uhri sortís projectat contra una estanteria, que al caure va estar a punt d'aixafar el dimoniologista que es va apartar a temps. L'Uhri va quedar mig enterrat per llibres, només se li veia el cap. Li feia mal tot el cos estava segur que s'havia trencat alguna cosa. Va poder veure com el dimoniologista anava de cul a terra, no semblava ferit, però li havia caigut el bastó. " Si pugés agafar-li el bastó..." va pensar. Però no es podia moure ni una mica. El cavall es va tornar a posar de dues potes i furiós, tornava a avançar cap el cos estès del noi, l'Uhri va tancar els ulls amb cara de patiment. Però, de sobte, el cavall va aixafar la bola de vidre del bastó que havia quedat al terra, la bola es va fer a miques, en aquell mateix moment, el cavall es va transformar en fum negre, que aquest cop s'anava esvaint sense remei.

- No!-. va cridar el dimoniologista que ja tornava a ser dret - has acabat amb la meva paciència!-.

L'home va avançar cap a l'Uhri i va treure un punyal, justament quan l'aixecava va aparèixer l'Alberch que el va deixar estabornit desprès d'un cop amb un cilindre daurat que duia a la mà dreta.

- Mare meva ! et deixem un moment sol i mira tot el que has fet! -. va burlar-se Albercht.

- No fa gràcia!-. va renyar La Bianca que també anava amb ell

Però a l'Uhri si que li va fer gràcia perquè va tornar a veure els seus amics.

-Estàs bé Uhri?-. va preguntar Bianca agenollant-se al costat seu.

- Crec que m'he trencat alguna cosa - va gemegar l'Uhri

La Bianca va treure un pot de dins la seva bossa, va agafar el cap de l'Uhri i li va donar per que s'ho prengués. Per un moment, l'Uhri i la Bianca es van mirar als ulls, però de seguida van desviar la mirada a un altra banda dissimuladament. L'Uhri i la Bianca tenien les galtes vermelles.

Al cap d'una estona van sortir a les escales de la biblioteca amb l'Uhri gairebé recuperat. L'Albercht va treure el cilindre que havia fet servir per colpejar al dimoniologista.

- Què és aquest cilindre que tens?-. Va preguntar-li l'Uhri.

- És un pergamí, l'hem trobat dins de la biblioteca, és interessant, hi ha moltes llegendes que diuen que la dama del llac no el té el calze, hi aquesta pot tenir a veure amb l'ou-. Va dir L'Albercht mentre obria el pergamí.

L'Urhi va agafar el pergamí i va llegir:

" Fins i tot les fades es senten temptades per l'avarícia, i fins i tot la Dama de les dames; la Dama del llac, la qual es va sentir temptada a utilitzar el Calze Sagrat que el rei Gabriel li va donar, per protegir-se millor de l'avarícia dels humans. Tot i que no ho va fer, la Dama però, es va esgarrifar de pensar que a prop havia estat de caure en la temptació, va pensar que tenia que ocultar encara més el calze i el va donar a l'única cosa del món en que confiava: La natura. La natura en forma de una serpent blava.
La serpent blava allunyaria el calze del Llac, i ningú el tornaria a veure, només apareixeria en el moment que la serpent tornés al Llac, i encara llavors, ella mateixa i els Cavallers del Calze el protegirien. "

- Sí, és interesant però... nosaltres no tenim una serpent si no un ou, que vés a saber si és de serpent.-. va dir l'Uhri.

- Encara que no sapiguem que hem de fer, jo aniria al llac de la Dama només és a un dia d'aquí, no ens el podem quedar molt temps, seria perillós.-. va proposar Bianca

Els dos nois van reconèixer que Bianca tenia raò, amb l'ou a sobre no estaven segurs, així que es van posar un altre cop a cavalcar. L'Alberch va tornar a pujar al seu cavall marró, i la Bianca i l'Uhri al blanc i van tornar a fer camí, aquest cop cap el llac de la Dama. Mentre cavalcaven L'Uhri admirava el paisatge d'aquella regió. Era preciós; tot cobert de gespa verda amb només la irregularitat d'alguns matolls arrodonits i les muntanyes blavoses amb el cim nevat al fons. La Bianca es va adormir, arrepenjant el cap sobre l'esquena de l'Uhri, cosa que va fer que es poses vermell i rebés alguna brometa de part de l'Alberch.

Quan el sol es va amagar, van parar a descansar sota un arbre, la i Bianca, ja desperta, va encendre una fogera amb un encanteri. Van treure uns embotits que van comprar a Brionne. Van estar parlant coses del seu petit poble i també van beure una mica de licor, també de Brionne. L'Alberch es va emborratjar una mica i va començar a fer bestieses que van fer riure a L'Uhri i la Bianca. Llavors es van quedar adormits

L'endemà, ho van recollir tot de seguit, al que li va costar més va ser a l'Alberch, que la nit passada li havia fet venir mal de cap. Van tornar-se a pujar als cavalls i van tornar a cavalcar. Al cap de dues hores tenien davant una muntanya que semblava ben bé blava. Van fer costa amunt per un caminet que s'anava enfilant, el llac es trobava al cap de munt de la muntanya, en una petita vall, ben amagat dels ulls curiosos.
El dia s'havia aixecat boirós, amb una boira fina que es feia més intensa mentre anaven pujant . De sobte el camí que anava pujant es va aplanar i ara era recte. A l'Urhi li va havia semblat més bonic el cop que hi havia anat amb el seu pare, potser per que no hi havia boira o potser per la companyia del seu estimat pare. El camí ample es va acabar i van haver de baixar dels cavalls i pujar a peu. Van deixar els cavalls lligats al peu del camí i es van enfilar per el estret camí de roques.
De tant en tant, els semblava sentir uns estranys sorolls darrere seu, però no veien res. Van continuar uns quants metres quan una fletxa va passar arran de la cara de la Bianca fent-li una petita ferida. Els tres es van girar de cop i cinc fimirs van aparèixer darrere seu, cap no havia vist mai un fimir, només la Bianca n'havia vist algun en un llibre. Els fimirs parlaven entre ells un idioma que els nois no sabien reconèixer, però sabien el que buscaven.Els fimirs es van acostar amb les llançes apuntant-los, la Bianca va fer un moviment amb la mà i per art de màgia en va fer caure un d'ells.
Els altres es van enfadar molt i es van tirar sobre seu, eren tres contra quatre, L'Alberch va agafar la llança d'un fimir i va el va fer caure, van lluitar amb decisió i una a un van desfer-se dels fimirs que van anar a parar barranc avall. A l'Uhri un fimir li havia fet una esgarrinxada al braç. L'ou que portava l'Alberch va brillar per uns segons i va sorgir una esquerda del no res.

-Què ha estàt això?- va dir l'Alberch espantat.

- No ho sé però potser és per que ens estem apropant al llac...-. va dir la Bianca.

Desprès d'aquest incident van continuar el camí, aquest cop més ràpidament. Van pujar i un cop a dalt de tot, van començar a descendir vall enllà, era tota coberta d'herba , amb el llac al bell mig, tot era tranquil, en un petit racó, a tocar d ‘aigua, hi havia un altar dedicat a la Dama del llac.
No van tenir temps de pensar que havien de fer, De sobte, una gran bola de foc va impactar al costat dels tres amics projectant-los un parell de metres endarrere.

- Què ha estat aixó?-. va exclamar l'Uhri

- Molt bé, molt bé! veig que heu estat capaços de arrivar fins aquí, per ser humans no està del tot malament, llàstima que aquest viatge s'acaba aquí per vosaltres nois -
Va dir amb una veu molt freda en Nàranz

- Qui ets tu?-. va preguntar la Bianca

- A mi tractem de vostè, senyoreta. Sóc el futur rei de totes les terres que existeixen el continent -. Va explicar Nàranz

De sobte, un cavaller va sortir de darrere d'uns arbres. Era un cavaller del calze. Anava tot vestit amb una armadura i que cobria amb una túnica blanca. En l'escut, també blanc, es podia apreciar el dibuix d'un calze daurat, en el casc hi portava un lleó , signe del difunt rei Gabriel. Va desenfundar la seva poderosa espasa.

- Atura't Nàranz saps que mai aconseguiràs el Calze!-. va dir amb veu decidida el cavaller.

- Això és el que tu creus -. Va contestar Nàranz mentre feia un gest amb una mà

De la mà de Nàranz va sorgit una altra bola de foc que no va llençar contra el cavaller, sense tocar-lo, una segona bola, però va impactar contra l'escut del cavaller que de poc li va servir, ja que l'havia foradat per el centre. El cavaller va quedar estès al terra amb la túnica socarrimada .

- Ara us toca a vosaltres mocosos -. Va amenaçar Nàranz -Qui té l'ou?!

Just en el moment que pronunciava aquestes paraules, l'ou va tornar a brillar sota la capa que portav
a l'Alberch, contestant ell mateix l'interrogant d'en Nàranz. Nàranz va somriure per sota el nas i va anar directe en aquella direcció, feia la impressió que levites per que no se li veien els peus sota la túnica de tons blaus i grisos. Bianca va llençar una bola de llum a en Nàranz que el va impactar de ple. Nàranz no s'havia mogut amb l'impacte, però s'havia parat i ja no anava cap l'Albercch.

- Tu! Et creus que amb això hem derrotaràs? Sis us plau no hem facis riure -. Va dir fredament Nàranz

Nàranz va canviar el rumb i ara es dirigia en direcció a la Bianca.
- Merda! Ara no puc fer màgia! Estic massa cansada -. Va cridar Bianca

Just quan Nàranz estava davant seu aixecant el braç per fer algun atac dels seus,
l' alberch va llençar seva espasa i Bianca la va poder recollir abans que caigués a terra, just a temps per clavant-la al braç que Nàranz tenia aixecat. Nàranz va fer un crit de dolor i va baixar el braç. Per darrere L'Uhri va aparèixer amb la seva espasa i va clavar-la a l'esquena de Nàranz que va caure a terra fulminat.

- Moltes gràcies Uhri!-. va dir Bianca

I li va fer un petó a la galta que va provocar que la cara de l'Urhi es convertís en un tomàquet per uns instants.

- Sempre és ell!-. va bromejar l'Alberch

- A tu també -. Va dir Bianca mentre es dirigia cap a ell per abraçar-lo.

En el mateix moment que l'estava abraçant Bianca va agafar-li l'espasa i li va clavar a l'esquena. Alberch no va poder reaccionar i va caure a terra amb l'espasa clavada. L'Uhri es va quedar tremolant veient l'escena, no s'ho podia creure, què havia passat ?

-Pobret... Com s'ha quedat el nen- va dir burlant-se Bianca


De tantes coses que volia dir l'Uhri no li sortien les paraules. De fet no es podia ni moure tot ell.

La Bianca es tombà.

- Què t'ha menjat la llengua el gat? Jo ja n'havia sentit a parlar d'aquest ou, des de que vau venir a casa meva ja m'ho vaig pensar, però ho vaig verificar a la biblioteca, vaig trobar un pergamí que no us vaig mostrar.
La dama del llac va donar Calze Sagrat a la Natura en forma de una serpent blava, doncs bé això és veritat i la serpent existeix. El Calze no tornaria a aparèixer si no era sota la protecció de la Serpent i en aquest mateix llac. Però com fer tornar la Serpent? Transportar una Serpent contra la seva voluntat és impossible, són animals molt grossos, molt ràpids i mai podran ser domesticats. Com és pot transportar aquesta béstia fins on tu vols? T'estaràs preguntant. Molt fàcil, sembla increïble que tu no ho haguessis descobert, creia que eres més llest. Les serpents només ponen un ou en tota la seva vida, i quan ho fan moren, això passa cada 500 anys. I aquest any fa 500 que va ocórrer. Per tant amb forma d'ou és molt fàcil de transportar. Aquest era el moment en que el Calze no tenia cap protecció, això, els Cavallers del Calze ja ho sabien, per això el van anar a buscar al seu niu, ells sabien tots els moviments de la serpent.
Volien transportar-lo a Couronne la capital, on tenen la seu secreta dels Cavallers del Calze, però mentre ho feien va ser atacats per Nàranz i per protegir l'ou Mynerdina, una poderosa fetillera dels Cavallers del Calze, va fer un encanteri per enviar ben lluny l'ou. Ara l'ou ja s'està esquerdant, però abans de que neixi la serpent el retornaré al llac on apareixerà el Calze, que serà meu.- va explicar Bianca burleta.

- Com m'has pogut fer això....-. va dir l'Uhri, encara perplex.

- Som humans, n'hi ha de llestos i de curts, tu ets d'aquests segons, així que com en la natura, el gran s'aprofita del més petit -. Va dir Bianca.

Seguidament va tornar a fer un gest amb la mà que va fer caure a l'Uhri a terra, però aquest cop sense fer-se gaire mal. Bianca es va dirigir cap el llac i va deixar a poc a poc, l'ou a dins. Una llum daurada va sortir de dins de l'ou i va fer enretirar uns quants metres a Bianca. De la llum va aparèixer una serpent d'uns sis metres d'altura. Era un a
animal preciós, era una serp gegant de color blau, tenia dos ales, semblant a les del
rat-penat , darrera el llom i a la cara li sortien dos banyes i una mena de perilla sota la mandíbula. La serpent no es va moure, anava mirant la situació. De sobte, a l'atra banda, en el altar, va sorgir una llum i d'aquella un Calze daurat. Quan Bianca el va veure se li va il·luminar la cara. L'Uhri es va aixecar i va dirigir-se cap a ell per que la Bianca no el pogués agafar, ell estava més a prop que no pas ella. Bianca ho va veure i li va tirar una bola de llum que li va impactar a l'esquena i el va tombar a terra. L'Uhri va pensar en l'Alberch cosa que li va donar força per continuar i aixecar-se, i així ho va fer. Va continuar caminat fins arribar a l'altar, quan era allí una altra bola el va tocar , i aquesta si que li va fer mal. Va caure al peu del pedestal on es trobava el Calze, quan va caure va donar un cop al pedestal, i el Calze va caure al seu costat, gairebé sense forçes, va tornar a pensar en el seu amic, va allargar la mà i va agafar el Calze , la Bianca es va acostar amb la intenció de treure-li de les mans. Però va fer un últim esforç i el va llençar dins del llac, abans que el calze toqués l'aigua la mà d'una dona va sorgir del llac i el va agafar, era la dama del llac.

- Què has fet estúpid!-. Va cridar Bianca.

Bianca, rabiosa, va aixecar el braç per matar-lo allà mateix, però just en aquell moment la serpent es va acostar a ells i va fer un rugit que la va fer detenir . Aquesta vegada era ella qui no es podia moure, en un gest ràpid la serpent l'aixecà de terra i se la va empassar, tot seguit, la Serpent va volar cap el cel i va desaparèixer. Uhri va mirar el llac i va veure la silueta d'una dona brillant sobre de l'aigua.
En aquell moment va tancar els ulls, va veure al seu pare, i a ell mateix quan era petit, i l'Alberch també era allà, i deia:

- Mira papa! La dama del llac! L'he vist!

l'Albercht somreia al seu costat, també ell mirava la dama.

- Estàs bé?- va preguntar l'Alberch

No va contestar, de sobte no estava cansat ni sentia dolor, eren allà, al mig del llac, el l'Alberch va començar a allunyar-se, darrera la Dama, Uhri va tornar a mirar aquella vall tan verda que s'anava amagant sota la boira, o era ell qui s'amagava en la boira, va seguir al seu amic. En aquell moment era la persona més feliç del món.

Comentaris

  • Esta bé[Ofensiu]
    Yáiza | 10-12-2005

    Ei! Tot i que és llarg, no es fa gens pesat, la historia és entretinguda i està prou ben explicada. M'agrada la idea i crec que encara li podries treure més suc. Potser cal que milloris la redacció, i aclareixis algunes parts, com ara les baralles, que costen de seguir.
    Em sembla que fa més per tu el gènere del conte curt, els que tens aquí penjats m'agraden molt.
    Apa, segueix així!!

    Yáiza

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: