Futur en espera

Un relat de: almenarenca

Ara que sóc en aquesta sala d'espera, no puc evitar comparar la meva situació real en l'espai físic amb la mental. Talment em sento com en una sala d'espera, però, a diferència d'aquesta, que és real i plena de gent, la meva me l'imagino buida, amb una cadira al centre i jo asseguda, sola, esperant.
En la meva sala imaginada, puc arribar a pensar que tinc totes les portes a les diferents destinacions a la meva disposició, que puc triar on anar, però, en realitat, s'obrirà una d'elles i no tindré cap altra opció que anar cap a ella, com en un viatge real. No tinc permès obrir totes les portes, mirar què hi ha darrera de cadascuna i, aleshores, decidir-me per una d'elles, segons la que més m'agradi. He d'esperar que se n'obri una, perquè ja l'he escollit en un moment anterior. Quan compres un bitllet d'avió, factures i et diuen que has d'anar a la porta ics o xeix, com li vulguis dir. Has triat destí i et diuen com arribar-hi. Pot ser que per arribar al teu destí, de vegades hagis de fer transbord, i que aquest estigués previst o sigui totalment inesperat. A la vida real, pot ocórrer que l'avió cap al país o ciutat triada surti amb retard, com ara. Saps que hi arribaràs, però no saps quan. També et poden anular el vol per causes insalvables i, malgrat la teva voluntat d'arribar a un lloc, no aconseguir-ho. El més trist és quan el perds. Hi volies arribar, però has fet tard. A la meva sala imaginada, això també pot ocórrer.

Hi ha qui creu que ja neixes amb un destí marcat i que no el pots canviar, sigui aquest escrit a les estrelles, a les cartes o al palmell de la mà. Pensen que facis el que facis, tot porta al mateix lloc. Vaig conèixer un noi que tenia aquestes idees ben posades al cap. Li agradava molt llegir les línies de la mà i era força bo. Vam tenir una relació i, després de força temps, he arribat a la conclusió de que no va funcionar perquè ell no em veia al seu palmell, ni es veia a ell en el meu. O potser em devia veure com un punt minúscul, no com una línia continua -o discontinua, si vols. No es pot tenir una relació duradora amb un punt, cal que sigui una línia, suposo. En tot cas, jo encara no he trobat la meva línia. Només trobo punts, o dos punts, si prefereixes, i la majoria de vegades acaben essent punts i apart. No arriben ni a punts suspensius, que suposo que voldria dir que es fa una pausa però després la cosa pot continuar. El cas és que estic convençuda, i segur que ell encara ho deu estar molt més , de que jo havia de passar per la seva vida. El fet de conèixer-me era un fet necessari dins de la línia del seu destí. Vaig ser un transbord inesperat en el viatge de la seva vida. Necessari per arribar on volia arribar i prou.

Sempre s'ha discutit sobre si existeix el destí o si el destí se'l fa un mateix. No sé si algú s'ha parat a pensar que potser hi ha gent amb destí i gent que fa el que vol. Gent que té marcat un camí, fàcil de seguir com si es tractés d'una autopista i gent que es construeix els seus propis camins, a base d'esforços i de salvar dificultats. Gent que es deixa portar en una barca i gent que neda contracorrent. El destí ha creat actors secundaris i actors principals, encara que a la vida de cadascú tothom sigui el protagonista.

En tot cas, espero que li fos una bona influència i que no tot siguin mals records. Records. De vegades, és millor no recordar. Oblidar. Sempre he estat massa pendent del passat. No puc evitar-ho. Un senyor, que es dedicava professionalment a treure el significat dels capritxos dels gens a l'hora de crear un simple palmell em va dir que jo vivia massa pendent del passat, que havia de mirar endavant. Ho va encertar de ple. És cert, no es pot viure de l'enyorança. Però si has de viure del futur, has de viure de la imaginació, perquè l'esdevenidor és totalment incert, excepte per qui sàpiga endevinar-lo. Em puc obligar a imaginar que la meva vida a partir d'ara serà meravellosa, però si no imagino res, el meu futur és negre, no perque el vegi molt malament, no és això, sinó perque no hi veig res. Així que, com moltes altres dones, prefereixo mirar el passat, el futur em fa venir esgarrifances. Em fa por que algú em digués què em passarà i, alhora, agrairia que encenguessin un llum en tanta foscor. No caldria pas malbaratar massa electricitat. Amb una petita guspira n'hi hauria prou per donar-me una pista sobre l'esdevenidor.

Per això em sento interiorment com en una sala d'espera. Estic esperant el meu futur. Desesperant-me perquè es digni a vestir-se i sortir per una de les portes. Perdent l'esperança de que sigui com jo vull i esperançada perquè, al menys, hi tingui una petita retirada.


Comentaris

  • ambre | 30-04-2008

    Hola quasi veina ( hauries de creuar la frontera )

    Trobo que "destí" és un paraula massa concreta per estar parlant d'un intengible.
    Però vaja, també trobo que "abreviatura" és una paraula massa llarga si és que es pretén abreviaturitzar "mot".
    M'agrada el teu relat ...

    Felicitats

  • Bon assaig.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 24-04-2008

    Interessant assaig sobre el destí. Jo no hi crec. Penso (i amb base científica) que el futur està indeterminat, que nosaltres, amb el nostre esforç, podem comprar més butlletes de loteria per tal que en la rifa del futur ens toqui un esdevenidor brillant; encara que sempre hi haurà un punt d'atzar i un punt d'influència genètica.
    Bon llenguatge. Jo evitaria els "de que" i els canviaria per un simple "que".
    M'ha cridat molt l'atenció el teu nick. Ets d'Almenara? Jo l'estiu passat hi vaig ser un cap de setmana, perquè vaig guanyar el premi de narrativa "Joan Fuster" que convoca l'ajuntament d'Almenara. En tinc n record magnífic.
    Ens continuarem llegint.

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    lienu | 17-04-2008 | Valoració: 9

    ei wapa, ja he pogut veure el teu relat, com el primer cop que el vaig llegir, he rigut molt i tambe as fet que reflexiones, suposo que tots tenim una sala d'espera per reflexionar amb allo que tenim. com ja saps t'estimo molt i penso ser la fan numero 1 de ot el que escriguis. muaks

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de almenarenca

almenarenca

28 Relats

112 Comentaris

35071 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Una vida no es pot resumir ni en cinc ni en deu línies.
És difícil descriure el so del plor del naixement, la satisfacció de la primera passa o la decepció d'una caiguda.
Com parlaria de l'orgull d'acabar la carrera, dels nervis al començar una feina?
No us puc narrar les abraçades, els petons, les carícies.
Amb quines paraules us explicaria els moments feliços ni els instants tristos?
Tot això ha format la meva vida, m'han fet tal com sóc ara.
Jo sóc la meva vida, el meu millor resum.
Aquests relats són una petita part d'ella, una petita part de mi.