Fugir cap a nous horitzons

Fugir, córrer, escopir, vomitar, marxar, ganes de tot i de res, poca energia i molta mania. Mania a tu, a mi i als altres. Per què apareixen aquest sentiments dins meu? Ho entenc, però no ho vull acceptar ni comprendre plenament. No em plau la sensació que tinc amb tu, amb mi i amb els altres.
La solitud és més plena que la companyia, em poso a prova i me'n surto, avanço, creixo, guanyo, visc, somric. Al teu costat i al seu costat m'ofego, em consumeixo i esdevinc un cuc que s'arrossega de sol a sol, sento que necessito esdevenir un nou capoll i altra vegada papallona per a poder volar i albirar nous indrets i horitzons.

Sóc lluny de tu i de mi, però massa a prop dels altres. Com si l'habitació que ens acull no fos prou gran per mi, he crescut? Diuen que els peixos creixen proporcionalment a l'espai que se'ls hi atribueix per viure... Doncs a mi potser m'ha passat el mateix. L'any passat era una sardina dins un oceà, per això vaig créixer fins a tonyina, però ara m'han dut a un aquari on em toca respectar l'espai dels altres peixets sense tenir-ne prou per a mi, tampoc em cal lluitar per viure, simplement sobrevisc. Que trist.

És angoixant avançar sense rumb pel demà, tant sols tinc l'avui i el futur llunyà. Puc observar el mal que camí que cal trepitjar i no m'agrada. Veure el que cal trepitjar per arribar més enllà no em deixa gaudir ni amb tu, ni amb mi ni amb els altres.