Fugint dels mots

sobren els comentaris, però...

Salut. onatge

Uns ulls gastats i envellits,
que es tanquen esgotats de no viure.
un silenci amagat de la realitat,
fugint del moment,
i refugiant-se lluny de les paraules i la raó.

Avet

Una frase del teu relat..... "pervisc suspesa en l'avui. M'ha suggerit la força de viure en present. Gràcies.

pero plè de bellesa. M´ha agradat. Fugir no m´agrada. enfrontar-si..i menys si m´ho imposen.

Una abraçada

Aquests versos ...

"fugint dels mots
lúcids de la consciència."

Jo també vull arribar més enllà dels mots i de la consciència ... A l'origen del so que va exhalar una primigènia sil·laba ...

Fugir dels mots a través dels mots... buscar-li el silenci que ens demana l'enigmàtic interlocutor... tu mateixa?
"deliri/amagat d'allò que sóc,", un perviure en la inèrcia, en la vida sense voluntat... temàtica similar a la que tracta "desguàs", poema teu recent, i la recerca de lasortida en els intersticis del discurs, del pensament verbal.
Som més que el nostre raonament i més del que enraonem... però hi ha sortida sense ells, raó i discurs?
Una abraçada,
franz

Recorde el teu poema del Melorepte sobre la cançó de Phil Collins, un poema breu i intens, amb reflexions profundes...
M'agrada molt el final, d'on també has tret el títol:

Fugir és una solució. Igual d'arriscada que romandre i esperar les conseqüències. Volar massa a prop és repetir la història d'Ícar i el Sol, arriscar al màxim. Potser les ales aguanten l'escalfor que esdevé calor, potser es desfan (el més probable) i cauràs. Què esculls tu? Volar? Fugir? Amagar el cap sota l'ala, zíngara valenta?

Gràcies, d.

...el poemeta: lúcid, clar, una mica 'diferent', ocult, colpidor, madur.
Després, el blanc-i-negre d'una foto -amb menys maduresa- de somriure enigmàtic, de ressó misteriós (ai, la Gioconda!!!)
Tots dos, gitaneta, d'allò per no perdre-s'ho. Com tampoc es pot perdre el 'sempitern'
Salut i rebolica!

La llum es energía viva que es transforma. La vida esdevé així el sacrifici de la lluerna.

n