Fugida

Un relat de: Toni_Pont

La mirada trista, silencis llargs, sospirs sense motiu aparent, son els símptomes que l'Angusties du descobrint les ultimes setmanes en Pepe Ximo. És per això que quant, Pepe Ximo, li proposa anar-se'n, ella no ho estranya. El coneix molt bé, per això estava preparada.
Diumenge pel matí, dia de la partida, Pepe Ximo s'aixeca del llit, arriba a la cuina. Damunt la taula és la vella motxilla, al seu costat un entrepà de pernil, una borsa de fruits secs i una tableta de xocolata, amés d'una nota que resa: "En el frigorífic tens aigua". -" Cony, que atenta que es aquesta dona"- pensà, mentre anava posant-ho tot en la motxilla.
Engega el cotxe, comença la marxa. Una estona per l'autopista, un altra per carretera comarcal, desprès per una pista. A les dues hores de la sortida, arriba a una era, lloc on s'acaba la pista forestal. Surt del vehicle, agafa la motxilla, s'endinsa per una sendera que s'inicia a l'altra banda de l'era.
El silenci és absolut, li envaeix la sensació de soledat. De tant en tant, el fregament dels pantalons amb les plantes de les voreres trenca el silenci. Darrere una corba apareix una petita vall, mira els voltants, descobreix uns corrals de pedra, és l'única cosa feta per l'home que hi ha en el lloc. Davant els corrals s'atura per a fer un descans. Temps que aprofita per a menjar alguns fruits secs i beure aigua.
Recuperat l'alè, torna a la caminada. Remunta la vall. A l'estona descobreix un au planejant pel cel, observa i se'n adona que és un xoriguer. -"Sembla un catxerulo, quiet en el aire"-pensà. Quant decideix continuar, no sap el temps que a estat observant-lo.
Desprès d'una pronunciada costera arriba a un altiplà, observa els voltants. Cap al sud hi veu la mar, allà lluny. No hi ha rastre de cap acció humana en l'entorn. Sospira profund, es troba bé. Cap a llevant, hi ha un turó, es dirigeix cap a ell. Puja dalt. Des de el cim, s'observen les muntanyes dels voltants, i les de darrere més altes i llunyanes, cap al sud la mar. En tot el que comprèn la vista no es distingeix cap rastre d'activitat humana. Pepe Ximo, com cada vegada que ve aquí, seu sobre una pedra, sempre la mateixa, i es disposa a dinar. Com sempre ha vingut aquí amb ànsies de cridar fort, d'aixecar-se els pantalons i mostra el cul al mon. Com sempre, no ho a fet, a perdut les ànsies. Com sempre, es troba bé.

Comentaris

  • Una bona idea[Ofensiu]
    Grocdefoc | 06-09-2008

    El teu relat m'ha fet escriure el següent:
    Les ganes de plantar cara al món (a molts dels sistemes de viure actuals) i la impotència que sentim en adonar-nos que és pràcticament impossible enfrontar-nos-hi, fa nàixer la necessitat de la fugida, que en el teu relat, és l'excursió amb la intenció de fer burleta al món…però que, en arribar, el més meravellós, després d'un viatge cap al fons d'un mateix, ja no se sent el món en contra nostra, sinó que la pau s'ha instal·lat de nou en el nostre esperit, cosa que ens ajudarà durant una altra temporada, a suportar aquest món...
    A reveure !

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: