Fugida al paradís

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Un altre semàfor en vermell li barrava el pas. Aquell matí, el camí cap a la feina s'estava convertint en una vertadera odissea, i és que, a més a més dels stops i dels carrers atestats, totes les altres senyals semblaven voler fer-lo arribar tard a la feina.

El despatx encara era lluny. Al rellotge mancaven només cinc minuts per a les vuit, la seva hora habitual d'entrar a treballar. Si no succeïa algun miracle el cap tornaria a cridar-li l'atenció per la seva escassa puntualitat.
L'Ignasi va tombar a la dreta, no sense abans cedir el pas a un parell de monovolums i a un furgó de repartiment de cerveses. L'atrotinat Alfa 33 -vermell, com els grans clàssics d'aquesta mítica companyia italiana-, herència d'un generós oncle, seguia aquella processó tan adormit com el conductor que el menava. Els carrers de la ciutat s'havien convertit en un suplici cada matí però, no obstant això, el jove ni tan sols sospesava l'opció d'agafar el metro, la bici o, fins i tot, malgrat la considerable llunyania, d'anar-hi a peu. Li agradava conduir, i molt, però al final del dia arribava a odiar qualsevol cosa que tingués rodes.

La ràdio l'acompanyava com de costum. La mateixa emissora, el mateix programa informatiu d'aquella hora. Però l'Ignasi amb prou feines podia fer-ne cas, concentrat en la tasca que estava duent a terme, desplaçant-se cap a la feina, observant amb atenció tots els elements d'un recorregut que, per força, se sabia de memòria, i això que només feia mig any que treballava en aquella empresa.
De nou, un semàfor en vermell. La desesperació començava a brollar d'algunes parts del seu cos. Quin dia més horrorós que portava. Aquella era la prova culminant de què sortir de casa cinc minuts tard suposava un retard molt més ampli que no pas aquell marge de temps. I tot perquè l'havia enganxat a mitja escala el veí de dalt, en Ramon, l'home més pesat que algú es podia tirar en cara. Així que, escoltant les queixes que aquell individu tenia de la resta de llogaters de l'edifici, o potser provant d'escapolir-se'n, l'Ignasi havia sortit per la porta de l'escala cinc minuts tard.

El cotxe de darrere, una gran berlina platejada -per la seva mida i color, ja se suposava que tenia pressa-, el va avisar amb un imperatiu toc de clàxon de què ja podia tirar. No havia esperat ni dos segons. L'Ignasi no havia tingut temps ni de posar la primera que el conductor d'aquell gran vehicle ja l'havia amonestat. Fins i tot va treure el puny per la finestreta, amenaçant, provant així d'accelerar la sortida. El jove, molest, no va tenir cap més remei que obeir a aquell incívic i apressat conciutadà seu, i va reprendre el seu personal viacrucis cap al despatx.

Potser ja no calia córrer més. Eren les vuit en punt. Com dirien alguns, el mal ja estava fet, així que entre arribar a i cinc o fer-ho quan ja passava un quart d'hora tenia el mateix efecte devastador sobre el cap de l'oficina. I com era d'esperar, aquell malcarat i desagradable superior va fer vibrar el cel·lular de l'Ignasi. Tres minuts, encara no, i ja li recriminaven que no havia arribat a la feina. Per què tothom tenia tantes presses, aquell matí?

El noi va aprofitar la retenció que es produïa en una cruïlla per agafar el mòbil i despenjar. En Josep Maria semblava molt cabrejat. L'esbroncada no es va fer esperar i en un minut escàs li posava sobre la taula el seu lloc de treball. O arribava de seguida a la feina, o ja no calia que s'hi presentés més.

Un espai buit on estacionar l'Alfa Romeo. L'Ignasi no ho va dubtar gens. Sabia que era una bona ocasió per a deixar el cotxe i seguir, molt més ràpid, a peu. Va posar l'intermitent, va maniobrar i va col·locar magistralment aquell antic vehicle en un lloc que li semblava fet a mida. El va aturar i en va baixar, tancant posteriorment la porta per on havia sortit. Ara només calia córrer unes quantes illes per arribar al despatx.

Va començar a gambar per la vorera, aguantant-se amb un mà les claus que duia en una butxaca i amb l'altra la corbata que, d'altra manera, ballaria com un pèndol embogit sota el seu coll. Aviat va notar com alguna gota de suor apareixia en el seu front i relliscava rostre avall. Les exigències de vestuari de l'empresa eren molt adequades, i també atractives, a l'hivern, però ara, en ple juliol, l'americana i el nus de la corbata li feien més nosa que servei.

La cantonada s'apropava i, entre tanta gent, es presentava com un perill. Però no hi havia temps per a disminuir la marxa. Si venia algú per l'altre costat, que s'esperés. Però estava clar que no era el seu dia i per algun motiu estava escrit en algun lloc que el seu cap s'enutjaria aquell matí d'allò més.

La noia, de cabellera morena i espessa, va rodolar pel terra a causa de l'impacte. L'Ignasi va poder evitar la caiguda gràcies a la paret que l'havia impedit de veure que s'apropava una persona per l'altra banda.
Abans de fregar-se qualsevol part del cos que hagués pogut prendre mal, i fins i tot abans de remugar i maleir aquell nefast inici setmanal -els dilluns acostumaven a ser molt més tranquils-, va interessar-se per l'estat de la jove, que a poc a poc començava a aixecar-se de les rajoles de la vorera adolorida per aquell succés urbà. La va agafar pel braç, provant de donar-li una mica de força, aquest cop ascendent.

Es va proposar de disculpar-se, però la noia se li avançà. Ella també corria pel carrer amb pressa i per aquest motiu el cop no s'havia pogut evitar. Així doncs, la culpa es repartia en cinquanta i cinquanta.

El turmell. La desconeguda va notar un fort dolor en la part inferior de la cama esquerra, i no dissimulà gens el seu patiment davant l'altre implicat. L'Ignasi es tornà a disculpar. No esperava tantes conseqüències d'un incident tan estúpid.

La noia va mirar esverada l'altre costat del carrer. Més enllà dels quatre carrils i les desenes de vehicles que circulaven, un estrany homenot, vestit de Napoleó, amb barret i tot, esperava impacient per creuar. Mirava satisfet la mossa, com si fos la seva presa i ara, veient-la aturada i lamentant-se, va somriure com aquell qui veu pròxim un objectiu difícil.

L'Ignasi ho va entendre. No podia, ni volia, permetre que aquella dona tan atractiva -ara que la tenia dempeus davant seu havia pogut admirar-ne la bellesa- caigués en mans d'un fanàtic de l'estratègia militar o el que fos. La va prendre pel canell, d'una exquisida textura, i va arrencar a córrer per allà d'on havia vingut, oblidant la possible lesió de turmell que havia provocat a la seva acompanyant.

¿Pretenia convertir-se en el seu heroi, tal com havia fet en Superman amb la Louise en la pel·lícula que el va fer anar a dormir tan tard la nit anterior? Hauria de fer més cas als seus pares i no mirar tant la televisió.
La noia es queixava, però ell l'ajudava a avançar per les rajoles de la vorera, i darrere seu, a uns trenta metres, l'eventual general de les tropes franceses els retallava cada cop més distància, corroborant que el seu objectiu era atrapar aquella noia.

El cotxe era a prop, així que de seguida van poder-hi entrar, tancar les portes i engegar el motor. Instants després, el militar francès aconseguia donar un cop sobre la planxa del maleter de l'Alfa 33, mostrant-se enutjat i espantant un xic més la dona i, sobretot, l'Ignasi, que no sabia on s'acabava de ficar.

Va treure el vehicle d'aquell espai on tant li havia costat encabir-lo i, amb molt de compte per no atropellar Napoleó, va maniobrar per incorporar-se a la circulació barcelonina que ara ja era una mica més fluïda. Es notava que l'hora punta havia quedat enrere feia estona.
Comprensiblement nerviós, va mirar pel retrovisor. Aquell embogit persecutor s'havia plantat enmig del carrer i semblava cridar molt enfadat pel fet d'haver perdut l'oportunitat de donar caça a aquella noia. Tot i no saber quina relació hi havia entre aquell parell de personatges que havien fet diferent aquell matí, l'Ignasi va suposar que no devia ser d'amistat. Ningú persegueix perquè sí una persona vestit del gran dels germans Bonaparte. Al seu costat, la noia respirava ara amb més tranquil·litat, tot i que una mica inclinada cap endavant seguia amb una mà al turmell i lamentant-se del cop que feia una estona l'havia lesionada.

Ella es va presentar -per fi va donar a conèixer que el seu nom era Laura- i va agrair al conductor tots els riscos que per ella havia corregut. Ell es va sentir orgullós, i en un intent de seguir mostrant interès per la seva acompanyant, va preguntar-li els motius que l'havien dut a córrer de bon matí pels carrers de la ciutat davant d'aquell clon escala 2:1 de Napoleó. La solució es faria esperar. De nou, la banda sonora de Braveheart l'avisava de què algú li trucava pel mòbil. Amb pressa i imaginant-se qui podia ser, va buscar l'aparell en la butxaca interior de l'americana i va despenjar. Ho havia encertat. El Josep Maria encara estava més enfadat que feia uns minuts, quan l'havia avisat per primer cop del retard. Excuses. La retenció es mantenia per culpa d'un camió que transportava gallines que havia perdut la càrrega enmig de la Diagonal. Allò no s'ho creia ni ell, però va provar sort. Tenia, gràcies a Déu, i potser a la bondat del seu cap d'oficina, cinc minuts per arribar al despatx.
L'Ignasi va penjar i va tornar a clavar la mirada en el retrovisor per veure si podia canviar de carril. En un principi va pensar que no ho havia vist bé, però després va ratificar aquella estranya visió que havia tingut. No era pas cap miratge. Un Smart, ple d'adhesius i pintat d'un groc llampant, els seguia a tota velocitat, infringint totes les normes i codis de circulació. En el seu interior, i això és el que realment el va espantar, hi viatjaven dos personatges. Un ja el coneixia. Era l'home vestit de Napoleó, que manipulava el volant d'aquell petit vehicle amb una gran destresa. L'altre, al seu costat, semblava que també li seguia aquell estrany joc i anava vestit de Maria Antonieta, o això va suposar l'Ignasi. La bar
ba de quatre dies restava credibilitat a aquella caracterització, però provava que, a diferència de l'autèntica, aquella dama d'època no havia passat encara per la guillotina.

La Laura va sentir en aquells moments vergonya per tot el que succeïa i va confessar finalment a què es devia aquella persecució. S'havia endeutat per culpa d'un turbulent negoci que va deixar al marge de la conversa i ara la seguien aquell parell allà on anava des de feia uns dies. Eren cobradors professionals, d'aquells que utilitzen tècniques que al cap i a la fi no se sap si deshonren més als deutors o a ells mateixos, que es passegen per on calgui vestits de qualsevol cosa.
Ara que havia sortit el tema, el noi es va fixar més en el logotip del cotxe que se'ls apropava. "Els cobradors de la guillotina". Quin mal gust!

Aprofitant una entrada a la Ronda, l'Ignasi s'hi va ficar. Com a mínim els perseguidors mereixien que els caigués una bona multa per excés de velocitat. La via estava atestada, com de costum, així que l'Alfa Romeo i l'Smart de seguida van haver de minvar llurs velocitats per no acabar estampats contra algun altre cotxe innocent.

La noia va demanar que la tragués de Barcelona, si podia ser. El seu somriure i els seus ulls van encisar l'Ignasi, que va accedir com un babau a la voluntat d'aquella desconeguda. Al mateix temps, el to polifònic de l'heroi escocès sonava de nou mentre el cel·lular vibrava sobre un petit departament prop del canvi de marxes. El Josep Maria, aparentment molt irritat per la poca responsabilitat del seu treballador, l'acabava de fotre al carrer sense més explicacions. Segur que només tenia un mal dia i s'oblidaria aviat d'aquest petit afer.
Una sortida a aquell caos motoritzat. Un cop de volant mil·limetrat i l'Alfa 33 va deixar enrere la Ronda de Dalt i, amb ella, l'Smart decorat amb els simpàtics adhesius de "Els cobradors de la guillotina". Potser no l'havien vist escapolir-se'n i en perdrien el rastre definitivament. El mòbil va caure i es va penjar a causa de l'impacte amb el fre de mà. Allò no ajudava massa a la situació laboral del conductor.

Ara que estaven més tranquils, i observant que la ganyota de dolor de la noia per fi havia desaparegut, l'Ignasi va qüestionar a l'acompanyant quin hauria de ser el destí. Allò de treure-la de Barcelona era un proposició molt ambigua. Podia creuar el Besòs i exigir a la Laura que baixés del cotxe, al·ludint una pressa que ja no tenia. Malgrat tot, la sensació d'haver-la salvat i d'haver-se convertit en el seu heroi no acabava encara i es preguntava si podria fer alguna cosa més per a ajudar-la. Qui sap si el suposat matrimoni bretó es presentava de nou en el camí de la mossa?

El noi va recordar que ell era dels dos l'únic que no s'havia presentat i va demanar disculpes abans de posar-hi remei. Ara que havien trencat el gel, ella va demanar amb timidesa si la podia acompanyar a alguna estació de tren. Necessitava arribar a Figueres abans del vespre, on podria allotjar-se a casa d'uns coneguts i romandre amagada uns dies fins que tot aquell embolic econòmic es calmés i els cobradors es cansessin de buscar-la. L'Ignasi va creure que allò era perillós, oblidant per uns instants que els disfressats de Napoleó i Maria Antonieta només podien seguir els morosos. Potser creia que les tècniques dissuasives perquè els perseguits paguessin incloïen els punys o les armes de foc. Realment, veia massa la televisió.

Va decidir que ja començaria a buscar feina l'endemà i es va presentar com a voluntari per a aquella carrera. La noia, no massa convençuda, va acceptar la proposta i va agrair de nou l'interès que el noi mostrava en el seu problema.

L'Ignasi va enfilar amunt, a la recerca d'una sortida d'aquella gran ciutat. Estava emocionat, content. Se sentia solidari i honorat de dur a terme aquella tasca. La Laura no era una princesa, ni l'Alfa 33 el millor dels corsers que podia trobar a l'estable, però aquella aventura no se l'havia pogut imaginar i ara estava vertaderament excitat. Es va afluixar el nus de la corbata. Tenia fogots i tot!

La noia va abaixar la finestreta i els seus cabells foscos van començar a oferir una bella dansa gràcies al vent que els feia moure. Pensant en els films de carretera que tant li agradaven, el conductor va empènyer el cassette i va afegir banda sonora a aquella evasió. La Laura es va sobresaltar i instintivament va rebaixar el volum de la música que sonava pels altaveus. Allò treia encant a l'escena.

Tot i que semblava que havien perdut de vista els cobradors afrancesats, el vehicle circulava per l'autopista a una bona velocitat, com si encara els perseguissin. Era una qüestió de lògica a la qual l'Ignasi havia arribat després de molt pensar. Tothom que es vol escapar d'algú agafa carreteres secundàries. I si el Napoleó d'aquell matí era tan bon estrateg com ho era el de debò, segur que devia haver pensat en aquell petit detall i es posaria a buscar-los per ves a saber quins camins de carro insospitats.

Una de les seves cançons favorites va acabar per deixar un segment de silenci abans que comencés la següent. L'estómac d'un dels dos va rondinar ferotgement -l'esmorzar és l'àpat més important del dia segons els nutricionistes i els fabricants de cereals- i va deixar a la vista un nou problema. La Laura va somriure i va mostrar el rellotge al seu xofer particular. Havien fet força quilòmetres però l'hora de dinar era sagrada i la mossa va insistir per parar a fer un mos. Ell, sense oblidar que havia tingut l'oportunitat de no entrar en aquella fugida, va accedir sense massa inconvenients. Ell també tenia gana.

Cinc minuts després van trobar un restaurant que tenia un aspecte molt acollidor. Segurament no tenia estrelles a cap guia, però potser tenien canelons casolans a taula. L'Ignasi va deixar l'Alfa Romeo sota d'una planxa d'uralita aguantada per varis pals de fusta i una paret castigada pel pas del temps. Com a mínim serviria, a part de fer ombra, per ocultar una mica el vehicle d'un possible retrobament franco-barceloní.

La mestressa del restaurant els va acompanyar a una de les millors taules que tenia. Era una mostra d'agraïment envers els primers clients de la jornada. Els va mirar amb enveja i malenconia, pensant que eren parella i recordant potser els seus anys de joventut. Sincerament, la dona ja no estava a aquelles alçades per veure's perseguida per un cobrador amant del classicisme francès.

Els canelons casolans van desaparèixer ben aviat del plat. Ambdós tenien gana, però l'estómac buit i la boca plena no els va impedir en cap moment deixar d'explicar-se anècdotes i fer comentaris sobre la intensitat d'aquell matí. El segon plat i les postres també van tenir com a acompanyant les paraules d'aquella noia morena que cada cop tenia més encisat l'Ignasi. ¿Qui hauria dit que celebraria el seu acomiadament dinant en un bon restaurant amb una dona preciosa i dirigint-se cap al nord sense cap altra intenció que fer un favor a aquella, ja no tant, desconeguda?

La mestressa s'apropà a la taula per sol·licitar un dictamen sincer dels canelons. El rostre de satisfacció dels comensals va ser una bona resposta a aquell dubte. La simpatia dels barcelonins es va encomanar a la dona i aquesta els confessà un bonic lloc, prop d'allà, on passejar i gaudir de les estones de festeig. Quedava clar que els havia pres per una parella amb totes les de la llei, tot i que per la cara de múrria que posava encara no els feia casats.

Els joves van pagar, no sense abans agrair l'amabilitat de la mestressa, i van anar a rescatar el vehicle d'aquella cotxera desballestada. Un cop dins es van mirar amb cara de complicitat. La proposició de la propietària del restaurant era molt atractiva, així que pràcticament sense discutir si calia o no visitar aquell indret platònic, l'Ignasi va començar a menar l'Alfa 33 cap al camí de darrere del restaurant, que era per on els havia indicat la dona tan amablement.

Les suspensions del cotxe van patir força durant un tram del recorregut a causa de la irregularitat del senderó, però va ser divertit conduir-hi. A banda i banda, desenes de pins els acompanyaven, fresquejant amb la seva presència aquell calorós migdia de juliol. La impaciència es va fer present en el rostre del conductor. Potser volia arribar a l'esmentat marc de les conquestes de joventut de la mestressa del restaurant per no danyar més els pneumàtics i els amortidors del seu atrotinat automòbil; o potser volia un escenari adequat on anunciar a la seva companya de viatge el que havia començat a sentir per ella durant aquelles darreres hores. Finalment, una esplanada amb una paperera mig destrossada -senyal inequívoc de la civilització humana en una zona natural- i un cartell que prohibia el pas als vehicles motoritzats, els va anunciar el final del camí. Entre pi i pi, el noi va deixar l'Alfa Romeo i l'americana disposat a comprovar la bellesa d'aquell paratge.

Unes escales fetes directament sobre la pedra conduïen al visitant cautelós a la cala paradisíaca que havia desvetllat la mestressa. Dic cautelós perquè aquell qui baixava amb presses pels irregulars graons podia anar a parar de cap a les roques. No era fàcil agafar les mides a tal construcció d'aparença artesanal. Agafats ben fort de les mans, i a poc a poc, van començar a descendir per les escales il·lusionats pel que esperaven veure.

Les promeses de la mestressa no els havien decebut. La caleta no feia més de cinquanta metres d'amplada i posseïa una sorra neta i fina que feia molt agradable passejar-hi descalç. Ho van comprovar, i els va agradar aquella sensació als peus. Les ones picaven amb energia a les roques que tancaven la cala, i sobre els penya-segats s'alçaven pins de dimensions extraordinàries.

La calor de seguida els va dur a apropar-se a l'aigua, i van continuar passejant pel tros de sorra que ara sí i ara no quedava ocult per la frescor de l'aigua salada de la Mediterrània. L'Ignasi no recordava haver vist mai un paisa
tge tan bonic i harmoniós en tota la seva vida, així que va tancar els ulls i va voler comprovar una cosa: el so de les onades per sí mateix, algunes topant contra els rocs castigats durant anys de la Costa Brava; d'altres ofegant-se abans d'arribar a terra però tanmateix produint aquella agradable remor, contribuïa a embellir tot aquell paradís que per uns instants només era seu i d'aquella dona que li havia canviat la vida sense proposar-s'ho. En aquell instant, la Laura va agafar-li amb fermesa la mà i ell va notar per un instant que era feliç.

La intensitat de la llum era l'únic que havia canviat quan els dos barcelonins van decidir tornar al cotxe. El cel s'estava enfosquint per moments no només per la baixada del Sol sinó també per l'augment de núvols grisos i amenaçadors-ja ho havia avisat l'home del temps, que plouria aquell vespre. Es van alçar de la sorra satisfets, es van vestir després d'espolsar l'arena de les peces de roba i van tornar cap a l'esplanada on els esperava l'Alfa 33, enfilant amb precaució les escales que comunicaven dos móns ben diferents. Tenien ben bé la impressió que abandonaven el paradís.

La pluja que vaticinava el meteoròleg no es va fer esperar i els darrers metres van haver de ser fets a corre-cuita. Cinc segons sota les grosses gotes d'aigua que queien del cel i van entrar ben xops al cotxe. Asseguts de nou un al costat de l'altra, van començar a riure; era un final inesperat per a aquella visita a l'edèn. L'Ignasi no era massa creient, però va sospitar que allò no eren més que les llàgrimes de Déu en veure que Adam i Eva abandonaven un paradís que havia creat exclusivament per a ells. Ella va riure i va considerar que l'Ignasi veia massa pel·lícules. Potser ara que ja no treballaria més en un despatx d'assegurances, el noi podia buscar feina com a guionista. Opinava que tenia futur. Ara va riure ell.
El conductor va tornar a posar la clau al contacte i va engegar el motor del cotxe. Va recular, vigilant de no malmetre cap d'aquells cerimoniosos pins que els envoltaven, i va tornar pel mateix camí per on havien vingut. El sistema d'amortidors tornaria a patir una estona.

No va ser difícil reprendre la marxa cap a Figueres, tot i que això suposava que la Laura s'hi quedaria i l'Ignasi hauria de tornar cap a la capital. Potser allò només era l'inici d'una gran amistat, o potser la mestressa del restaurant tenia raó altra vegada i els joves feien bona parella i s'acabarien casant en, segurament, alguna petita i acollidora ermita prop de la cala que van fer seva una tarda de juliol. Però això, amics, ja és una altra història.

Comentaris

  • únic[Ofensiu]
    s | 07-09-2008 | Valoració: 10

    Ho sento, no l'he llegit perquè és bastant llarg, però m'ha fet gràcia que aquest sigui l'únic relat de tota la web en què el protagonista es diu ignasi (com jo).
    gràcies!

  • Unaquimera | 31-10-2006 | Valoració: 10

    Bona història, sí senyor!
    Un començament frenètic, que fa llegir el text acceleradament perquè resulta contagiosa la sensació de pressa.
    Després l'atracció de la sorpresa, de l'imprevist.
    I més tard, la fascinació per deixar-se endur pel destí...
    Has conjugat bé tots aquests elements per construir una narració amable, àgil de llegir, divertida, que no resulta pessada en cap moment.

    Bon relat! Estic encantada d'haver-te descobert!

    Hauré de tornar per aquí un altre dia a llegir més coses teves, però ara mateix t'envio una abraçada per celebrar la coincidència,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58291 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.