Fragments diaris

La dona obre la caixa que ha baixat de l’armari. Vol remenar-la i buscar un adorn per a la seua melena. Pensa que s’hi farà un nus per a lluir-lo aquesta nit, malgrat el nus més pres és el que sent al fons del pit, prop les costelles. Remuga al veure què hi ha a l’interior. S’ha equivocat de caixa perquè la que obre és de fotografies, entrellaça records i pensaments mentre s’atura a mirar-les. Són moments ja viscuts que no tenen a veure res amb ella, pedaços de la seua vida que se li presenten de manera desordenada. Li agradaria reviure’ls perquè a la majoria es veu amb els ulls ben alegres.

Un tel de llàgrimes se li ha posat a la mirada, perquè fa temps que se sent com una peça que no encaixa enlloc. Li tremolen les mans de nostàlgia mentre deixa aquests pedaços un altre cop a dintre, fragments colorits de la seua vida. Malgrat el que més li tremola és la ment a través del que recorda. Torna a tancar la caixa i s’enfila a l’escala. Cada tros de vida és irrepetible i ara escolta com la criden. La dona mira el rellotge i veu que ja se li ha fet tard. Surt de l’habitació sense oblidar-se d’eixugar abans les llàgrimes i d’intentar recuperar-se.

Potser en un altre temps, quan ja serà una altra, la tornarà a obrir i pensarà diferent. Però de moment, la caixa romandrà amagada a dalt de l’armari entre coixins, llençols i tovalloles.


Aquesta nit la dona porta la seua melena solta i sense adorns. El pes de la seua ànima el sent al bell mig de l’estèrnum. Se li enclava com temps abans ho feia l’angoixa. No ha decidit anar al sopar, però tot i així hi va per complaure els assistents. Quan entra a la sala se sent observada i la respiració se li talla. Intentaria fugir si no fos perquè ja li han servit la primera copa. Es remulla els llavis i acte seguit beu un glop llarg. Amb el líquid sembla que es calma una mica. Potser a l’endemà no recordi res o potser s’aventuri a recordar. El present li arranca el pes de la consciència.

—Feliç aniversari —diu el seu marit i la mira com si fos el primer cop que la veu des de fa dies.

La dona contempla els seus familiars que han vingut a celebrar les noces d’argent. Els palmells de la seues mans estan humides. Sent com els records li tornen a tremolar, com tot passa pel seu davant, com aquests fragments amagats a dalt l’armari se li representen. I veu els seus familiars vestits amb robes d’altre temps. Tot es fa petit al seus ulls i es rejoveneixen per moments.

Durant uns segons, la dona ha aclucat els ulls per veure’ls millor. Els dos fills que té i la filla són els que més han canviat quan els torna a obrir. Els consells de la seua mare reviuen de nou dintre del seu cervell.

La dona sent la mà del seu marit sobre la seua. El seu contacte encara l’estremeix i voldria quedar-se per uns minuts entre pensaments, calidesa i tendresa.

—Pensava que ja no vindries. Sempre fas tard.

I amb aquesta guinyada d’ull que li fa el marit està l’etern retret, mig en broma, mig en serio. La dona recorda com fa vint-i-cinc anys el va tenir esperant-lo baix la pluja. Dubtava de si casar-se o fugir, com ara també li passa.

Ell sempre insisteix, ella voldria fondre’s baix la taula. No té queixes del seu matrimoni, però li hagués agradat poder compartir més i carregar menys.