Fish or steak?

Un relat de: Peer Cepció

- Perquè li has donat tanta propina?
- No li n'he donat tanta. Vint duros de res.
- Et pareix poc? A més, eixe taxímetre corria més del que és normal. I ell és un mal educat.
- Deixa-ho estar, dona. No ens amarguem el dia del nostre primer aniversari per un pobre taxista. A saber les coses que portarà eixe home al cap...
- Tens raó Ca. Oblidem-ho. Mira, allà és el restaurant.
- Sí. Ja veuràs quin entrecot amb cireres ens fan.
- Com es nota que tens un bon jornalot. No sé si em meresc tant de luxe.
- Mo, tu t'ho mereixes tot i més. Gaudim de la nostra nit i deixem que els diners canvien de mà i segueixen el seu camí. I més ara que les pessetes estan quasi tan mortes com eixe que has obert este matí a les pràctiques.
- No m'ho recordes. No m'acabe d'acostumar. M'alegre d'haver acabat ja.
- A veure si t'ix bé el MIR i pots agafar una bona especialitat.
- No ho sé. El que ara em preocupa és si demanar fish or steak.
De sobte va despertar. Estava a la presó de Barcelona, on havia arribat per culpa d'aquella innocent Mònica. Eren les dos de la matinada. Calisto ja no aconseguí pegar ull. Aquell somni era calcat del que havia viscut feia un any, però ara les paraules tenien un altre significat. Calisto repetia una vegada darrere d'altra: Mala puta, me l'ha clavada.
S'havien conegut a l'Euromed. Mònica, de Tarragona, anava cap a Alacant a passar uns dies a Santa Pola a convidada per una amiga. Calisto, de Barcelona, també anava a Alacant a casa d'un amic.
- Perdona, Quin seient tens tu?
- El 13C.
- Doncs estàs al 13B.
- Ah, disculpa, no m'he adonat.
- No cal que t'aixeques, ja m'assec aquí al C.
- Jo sóc Calisto, de Barcelona.
- Encantada. Sóc Mònica, d'ací de Tarragona -va contestar Mònica amb un mig somriure mentre segurament pensava: este vol fer-se el simpàtic. Ho té clar amb mi.
- De vacances, no?- Continuà Calisto.
- Sí. A veure si m'oblide una mica dels exàmens.
- Ens amarguen la vida els exàmens, eh?
- Sí. Jo ho passe fatal. I tu? També estudies?
- No. Jo sóc a l'altre costat- Va contestar Calisto alhora que pensava: Ara veurem com me'n surt d'aquesta.
- Ets professor?
- Sí, d'anglès.
- Llavors, tu no estaràs molt amargat.
- No et penses. També tenim maldecaps.
La conversa va seguir fins arribar a Alacant. Mònica havia anat canviant la seua opinió respecte a Calisto. Li començava a agradar. El veia com un objecte sexual del qual podria aprofitar-se'n durant aquesta setmana i després no tornar-lo a veure. Per primera vegada seria ella la que utilitzaria un home i després el deixaria tirat com un preservatiu després de prestar servei.
Tres dies després ja estava totalment enamorada d'aquell professor que li recordava a Pere. Pere havia estat el professor més important de Mònica a l'institut. Va arribar a enamorar-se'n i en complir divuit anys va tenir una aventura amb ell. No va acabar gaire bé i Mònica es va sentir utilitzada. Ara era diferent. Calisto l'havia captivada. Aquell primer any havia passat molt ràpid: Calisto a Barcelona treballant de taxista (que era la seua ocupació real) i Mònica acabant els seus estudis de medecina a Tarragona. Es veien tots el diumenges sempre a Tarragona. Calisto no s'atrevia a dir-li a Mònica la veritat sobre el seu ofici i cada vegada la mentida es feia més gran. Tant és així, que, per tal d'entendre les bromes que de vegades li feia Mònica en anglès pensant que ell les entenia s'hagué d'apuntar a l'escola d'idiomes.
Calisto va caure molt bé al pare de Mònica. Era un home que semblava més jove del que era realment. Era corpulent i atlètic. Tenia un defecte a la llengua i parlava amb un estrany accent. El color de la seua pell era groguenc. Mònica deia que això era perquè, Jordi, son pare, menjava moltes taronges.
Mònica tenia una germana, Scheherezade, encara que tots li deien Sade excepte Calisto perquè no li va agradar mai. Semblava diabòlica. Els ulls enfonsats envoltats d'ulleres que li donaven l'aparença de ionqui. La seua pell era blanquinosa i plena de piercings. El que més feredat li produïa a Calisto era el que portava al melic.
- No et van fer mal?
- Et posen un líquid per que no ho notes.
- A mi m'impressiona força que em toquen el melic. No puc ni tocar-me'l jo.
- No has superat el complex d'Èdip?
- Sade! No sigues tan desagradable. No li faces cas, Ca- Mònica va intentar disculpar sa germana.
De la mare de Mònica no es coneixia ni el nom. Calisto va preguntar un dia a Mònica per ella i aquesta va contestar:
- És morta. No l'he coneguda. No vull parlar d'ella.
Mai més s'atreví a preguntar. A ca Mònica no hi havia ni fotografies ni res que recordaren l'existència d'una mare.
Calisto passava la setmana fent més de 10 hores diàries al taxi per tal de convidar a Mònica als millors restaurants. El que guanyava amb dues nits de taxi s'ho gastava en un sopar o un regal per a Mònica. Va tractar de confessar la seua mentida però sempre ho deixava per més avant. La por de ser abandonat li tapava la boca cada vegada que estava a punt de contar-ho tot.

····························································

- Calisto Sicília Pons!. Té una visita.
- Qui és ara? No vull veure a ningú.
- És l'advocat d'ofici. L'espera.
- Ja vaig contar-li ahir tot el que sé. Veurem que vol ara.
Calisto va col·locar-se la corbata i va eixir. Havia vist en alguna pel·lícula que eren molt importants les aparences quan un depèn d'un jutge. Des que entrà a la presó, sempre que havia de parlar amb algú de fora es posava la corbata. L'advocat estava segut a l'altra banda del vidre. Era la imatge d'un home estressat. Acostumat a escoltar les més variades històries, havia desenvolupat la capacitat de no mostrar cap sentiment davant els clients. La seua cara romania indiferent i immutable. Devia ser solter perquè anava molt mal vestit, com si encara li comprara la roba sa mare. Era una mica botijós i no es veia gaire bé perquè portava unes ulleres bifocals amb les quals els ulls semblaven olivetes negres. A Calisto li cridava l'atenció la manera de parlar castellà d'aquell madrileny reconvertit: libertaz, autoridaz, tasista...
- Bon dia Calisto.
- Serà per a vostè.
- Anem a l'assumpte. Ahir no m'ho va contar tot . Sap que les proves l'apunten com a autor de la desaparició de la seua novia Mònica Puig Gocalà: la sang, la fugida...Si s'ha deixat cap detall per dir-me, li pregue, pel seu bé que m'ho conte.
- No ho creuria. No tinc proves.
- Diga-m'ho. Sóc el seu advocat.
- Està bé. Li ho contaré. Ja no m'importa res. Ho he perdut tot. La mala puta me l'ha clavada.
- Em deixa que ho grave? Li assegure que no ho faré públic sense el seu consentiment.
- Faça el que vulga.
- Ho gravaré amb aquest aparell
- Què és això? Un PDA?
- Sí.
- Em feia goig comprar-me'n un. Ara ja no cal. Ací no ens deixen tenir-ne.
- Pot començar.
- Mala puta!!. Tot ens anava bé, la meua mentida, el taxi, Mònica treballava...Però va arribar el dia de la desfeta. Mònica em va portar a passar una nit a una caseta que havia llogat a la Collserola. A l'endemà em va dir que se'n havia d'anar i que mai més la tornaria a veure. No em va donar cap altra explicació. Vaig pensar que s'havia assabentat de la meua mentida i em deixava. El dimarts , quan jo encara estava plorant la meua desgràcia, vaig veure a la televisió la notícia de la desaparició de Mònica. Vaig agafar el meu taxi i me'n vaig anar sa casa. Allà s'havia reunit un munt de gent que tractava d'organitzar-se per buscar Mònica. Jo vaig oferir-me per ajudar però la germana de Mònica em va fotre fora de sa casa insinuant que jo devia saber alguna cosa. La gent començava a mirar-me malament perquè Scheherezade va fer unes declaracions a Tv3 desvelant la meua gran mentida. Això va fer que totes les sospites apuntaren cap a mi. Vaig intentar fugir per tal de guanyar una mica de temps. Després de dos dies i cinc aeroports diferents vaig arribar a Amsterdam, des d'on m'han portat ací.
- Què em diu de la sang del taxi i de sa casa?
- No sé com pogué arribar eixa sang al taxi. Mònica no l'havia vist mai. La sang de ma casa pot ser casual. Les dones perden molta sang una vegada al més, no?
- Això és tot? Té alguna cosa més que dir? Perdone, em sona el mòbil. Digues...estic amb ell...Dues setmanes?...Bo!
- Alguna novetat?
- Sí, i no crec que li agrade. Han trobat el cadàver d'una dona feta trossos i cremada. L'assassí es va preocupar molt deportar-se la dentadura i els objectes personals per tal de dificultar la identificació del cos.
- Sempre quedarà l'ADN.
- En aquest cas serà complicat. El cos està molt calcinat i podríem tardar més de dues setmanes a tenir algun resultat. Encara així no seria fiable al cent per cent. Me n'he d'anar. Vindré aquesta vesprada. Adéu!
Ara si que estava fotut. Algú havia col·locat les proves per a inculpar Calisto i ara apareixia un cadàver del qual mai no sabríem la identitat amb seguretat.
- La molt puta ho ha planejat tot per a enfonsar-me. Però, perquè? Si no fos perquè a aquesta cel·la fa una olor a pixum insuportable, pensaria que estic somiant. La mala puta me l'ha clavada!!

- Calisto Sicília Pons! Tens visita.
Aquesta vegada ja va agafar a Calisto preparat i amb la corbata posada. Allà estava l'advocat. La seua inexpressiva cara semblava somriure per primera vegada en sa vida. Era com si li costara moure tots aquells muscles que havien estat parats tan de temps. Calisto podia sentir com cruixien.
- Bona vesprada, Per a vostè també.
- Quina cosa em va dir ara? Me'n he d'alegrar?
- I tant. Se'n va.
- On?
- On vulga. Han trobat Mònica a Egipte quan intentava agafar un avió cap a Irak.
- I el cadàver?
- No sabem encara res. L'única cosa que li puc dir és que no hi ha cap càrrec contra vostè.
- Que li passarà a Mònica?
- Segurament haurà de tornar ací per tal de declarar davant el jutge. L'acusaran de fingir un segrest o un assassinat. Ara agafe les seues coses mentre jo omplic tots els formularis. La corbata la pot tirar. Ja comença a estar ma
rró.
- Gràcies. Fins ara. La molt puta...
Mònica no va tornar mai a Tarragona. Va escapar de la cel·la on l'havien detingut a l'espera de ser extradida per una negligència del seu vigilant. El mateix dia desapareixien també son pare i sa germana.

····························································

- Diga'm?
- Ca?
- Ets tu? Mònica?
- Sí. Atén el que et diré. Ara que han passat tres anys des que vaig fugir et vull contar la veritat. T'ho dec per tot allò que vas passar per culpa meua.
- Ja pots dir-ho, mala puta!!
- No tinc gaire temps. Escolta. Mon pare, Sade i jo treballàvem per als serveis secrets iraquians. Quan et vaig conèixer estàvem fent llavors de recerca d'informació a l'espera de ser requerits pel nostre país. Com que la guerra era imminent, vam tenir que venir-se'n sense deixar cap rastre. Tot estava planificat per a que em donaren per morta i tu fores acusat del meu assassinat. Després, mon pare i Sade fingirien la seua mort en un accident de trànsit i tots ens trobaríem a Kuwait.
- I el cadàver que van trobar?
- Eixa pobra noia ho va pagar tot. No sé qui era. El servei secret iraquià se'n va encarregar.
- Perquè m'ho contes tot ara?
- Mon pare i Sade van morir durant els atacs nord-americans i a mi em queden dies per a trobar-me amb ells i amb Al·là.
- Estàs morint-te?
- Sí. Vaig ser infectada per un virus amb el qual treballàvem per tal de defensar-nos dels invasors ianquis. Jo el vaig crear i ell acabarà amb mi. Adéu!


- Calisto Sicília Pons, vols a Roser Martí Bolet com esposa en la mort i en la malaltia fins que la mort us separe?

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    Vicenç Bacardit i Garcia | 17-12-2006 | Valoració: 9

    Hola Peer,

    m'agrada com escrius, i aquest relat l'he trobat molt bo. m'ha enganxat fins al final i és d'agrair, perquè val la pena saber com acaba.

    segueix així.

    vicenç

  • m'has impresionat[Ofensiu]
    Tempsperdut | 12-04-2006 | Valoració: 10

    He de dir que que m'has deixat impresinada, no m'esperava per res aquest final, no puc dir que sigui una historia gaire real (crec que no acustuma a passar que la novia en realitat sigui espia internacional) però m'ha agradat molt és original i imaginatiu.

    *una abraçada

  • D'una història real...[Ofensiu]
    METZINA | 25-02-2006 | Valoració: 8

    Has desenvolupat un succés real i has deixat anar la imaginació. M'agrada la idea. Crec que seguiré el teu métode.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Peer Cepció

Peer Cepció

9 Relats

122 Comentaris

65042 Lectures

Valoració de l'autor: 9.09

Biografia:
Sobrevisc enredant i destralejant en uns i altres.
No m'agraden les banderes.
Sóc solipsista convençut i un poc nihilista.