Jalisco la panderola (II): vida amorosa

Continuant amb la segona entrega d'aquesta trilogia que tracta de narrar la vida de Jalisco amb la doble intenció propedéutica i desmitificadora d'un mode de vida desconegut i rebutjat per les persones humanes. És curiós constatar com fan més fàstic les panderoles que les mosques, encara que aquestes últimes mengen merda literalment.
El tema que tractarem avui és l'activa i fructífera vida amorosa de Jalisco. Són tantes les relacions estables que se li coneixen que hem d'enumerar solament les més significatives. Evitarem donar detalls que puguen fer factible el reconeixement dels personatges ací tractats. L'ordre en la relació serà el cronològic:
1. Fortrunyo el tabe: Era un borinot (valga la redundància). Es passava la vida vacil·lant a tothom perquè era pilot. Jalisco li va entregar el seu menàrquic cor però Fortrunyo no li feia massa cas. Les hores de vol eren cada vegada més abundants. Un dia que Fortrunyo feia vaga (una cosa molt usual en els tabes del SEPLA) Jalisco va descobrir l'afició més oculta de Fortrunyo: entre vol i vol s'entregava a l'onanisme. Aquesta sana afició va acabar amb la parella. Fortrunyo va haver d'ingresar en un centre de desintoxicació on va morir deshidratat.
2. Anófeles el mosquit: Era interiorista decorador de presons. Tenia soci, Meningococo, amb el qual passava la major part del temps. A Jalisco la va captivar perquè també era pilot i ella tenia debilitat pels pilots i el cant harmoniós de les seues ales al volar. L'ofici d'Anófeles era una mica estrany però Jalisco no va sospitar mai que només era una tapadora. Anófeles es dedicava a contagiar una malaltia xunga amb companyia de Meningo, que també portava no sé quina cosa més dolenta. El final de la relació va estar motivat per una caneta al aire que Anófeles havia tirat en un viatge a l'Àfrica amb una mosca tsetsé. Anof va morir esclafat pel tancament centralitzat del cotxe de Jorgelet (era un dels pocs de la ciutat que disposava d'aquest luxe)
3. Farinelli el panderola: Aquest era metge especialista en circumcisions d'escarabats piloters. A Jalisco li encantava la bata blanca i les taques de sang, encara que estava farta de tanto frotar!. Jalisco assistia molt sovint a les circumcisions. Mentre Farinelli treballava, Jalisco s'entretenia fent palíndroms. Farinelli es sentia cada vegada més ignorat i va acabar fugint amb un pacient seu. Va morir en caure-li al damunt una amanida de marisc. Ell era al·lèrgic a les gambes amb salsa-rosa i no va poder superar-ho tot i que el seu company li va administrar un Trigon Depot per via intravenosa.
4. Joho Setot el panderola .Era un panderola molt sabut (corria el rumor de que utilitzava el 11% del seu cervell). Dominava les 4 ciències del Quadrivium encara que era un poc dolicocèfal. Jalisco quedava bocabadada escoltant a Joho a les tertúlies radiofòniques. Tot anava bé fins que va ser afectat per una alexia, seguida d'una afasia que deixaren la relació molt tocada. L'aerofàgia de Joho va acabar amb l'últim gram d'amor i quasi d'oxigen que li quedava a Jalisco. Joho va rebentar quan passava prop d'una foguera de Sant John. Trobaren troços del seu cos en un radi de 214 metres cúbics.
5. Curro d'España i Portugal. El més valent de tots. Era matador de formigues braves (l'equivalent al torero). Menjava paella tots els dies i ballava sevillanes després de cada migdiada. Tenia una gràcia especial per al pase de rosca. El Maestro Usandizaga li va dedicar un pasodoble amb lletra de Soutullo que deia: Curro matadorde hormigas (trorito totriero) tu llenas el coso con tu arte i las plasas d'España (punxa punxa punxa) están a tus pies ¡ole! riau riau!!
Jalisco anava molt ufanosa a la plaça a veure al seu ínclit amant. Tremolava quan la brava formiga s'arrimava massa a segons quines parts de Curro. El dia que tallava dues antenes i palp, Jalisco tocava la glòria amb els dits.
Curro va ser l'únic que li va tocar l'èlitre a Jalisco. El final d'aquesta història de passió esdevingué quan Jalisco va descobrir que Curro era un membre actiu de la Kale Borroka. Des d'aquell dia no s'ha tornat a escoltar aquella sinuosa melodia, Curro liloleeeera....Curro perdé la vida a la plaça, com els grans, en caure sec per un fulminant tall de digestió d'una paella de fesols i naps.
Jalisco es va prometre que mai més donaria el seu cos/cor a un mascle i que es quedaria per a vestir sants.
6. Quan ja Jalisco s'havia despedit d'omplir el seu bandejat cor/cos, va aparèixer Sergei: un músic mediocre que exercia d'enòleg per a guanyar-se la vida. Sergei havia vingut de Llíria (terra de músics) amagat dins d'una fídula que portava Jorgelet a la maleta. La primera cosa que va cridar l'atenció de Jalisco fou la manera de parlar: evitava els finals de paraula amb dues vocals intercalant una d (alegrida, Marida, policida...)Una altra peculiaritat era que s'expressava sempre que podia utilitzant lletres de cançons. A continuació transcrivim algunes de les converses:- La primera frase que li va dir a Jalisco: "Que bonitos ojos tienes debajo de esas dos cejas. Ellos me quieren mirar, pero si tu no los dejas nisiquiera respirar..."
Jalisco s'adonava que era el mascle de sa vida però tenia por de ser abandonada per aquell bohemi que es lamentava de no haver viscut al segle XIX.
- Certa vegada que es varen quedar atrapats per un escuradents Sergei deia: "Si estirem tot ell caurà, que molt corcat deu ser ja. Segur que tomba i ens podrem alliberar".
- Un altre dia que conversaven :" El mon seria molt millor si no tinguérem por. Si sense demanar perdó poguérem ser com som.. M'imagine la gent vivint en pau. Podràs dir que soc un somiador, però no soc l'únic" A la qual cosa Jalisco va respondre "tutuà tutuà"
-El dia que Jalisco li va preguntar per els seus desitjos de cara a la mort, li va dir: "Si un dia para mi mal viene a buscarme la parca, empujad al mar mi barca con un levante otoñal i dejad que el temporal desguace sus alas blancas. A mi enterradme sin duelo entre la playa i el cielo"
Aquells van ser els millors dies de Jalisco. Havia trobat el mascle definitiu, encara que ell no ho sabia i esperava el moment de dir-li-ho. No va arribar eixe moment perquè el fatídic 10 de setembre va acabar també amb Sergei. Va ser un dels últims en morir, segurament perquè els seus pulcres pulmons van aguantar força. L'última peça que escoltà Sergei mentre espirava fou L'Ave verum de Mozart. Única obra que li posava la carn de gallina en arribar a la part central. Els seus últims 13 segons de vida van ser mortals perquè les sopranos cantaven com un cor de verdulaires esmaperdudes . Mai no van trobar el seu cos.