Jalisco la panderola (I): Mort i vida

El seu cadàver estava darrere del sofà. La seua mort em va sorprendre i les preguntes s'amuntanyaven al meu hipotàlam :
Qui era aquella panderola que havia mort durant les meues nadalenques vacances? No tenia família? Són les panderoles éssers socials? Quina marxeta porten? Per què les panderoles moren sempre panxa per amunt? Es giren aposta per a morir en una posició burlesca o és que moren perquè es giren accidentalment?
No em vaig atrevir a tocar el cadàver durant 2 dies, esperant que apareguera algun familiar que reclamara el cos. No va ser així i em vaig disposar a retirar-lo. Li vaig cantar aquella famosa cançó que parlava d'una panderola que no podia caminar per que li faltaven li faltaven les dos potetes de darrere. Em va semblar una cançó massa festiva i la vaig adaptar. Vaig canviar la tonalitat original (Do Major) per la de re menor (Protus Plagalis:escala utilitzada en els modes gregorians des de l'Antiguitat per a actes de difunts. Més tard va ser emprada per molts compositors-Mozart, Brahms...- en els seus Rèquiems).
Aquesta panderola havia viscut una vida molt dura que va començar en la primavera del 2001 o abans. Va nàixer al si d'una família humil i profundament religiosa. Son pare (que era conegut com Farlopio perquè tocava molt bé la trompa, encara que no tant bé com Eustaki, que era basc d'adopció) va decidir possar-li de nom Jalisco per que el seu careto li recordava a Jorge Negrete. Molt prompte va haver de decidir el seu gènere (les panderoles són hermafrodites fins la 3a setmana de vida). Va escollir ser femella, sabedora de la gran discriminació a la qual estaven sotmeses les panderoles femelles. Fou una activista del moviment femellí. En juliol del 2001 va ser la propulsora del sufragi universal. La seua incansable manera de treballar la va portar a presidir el partit Catòlic Progressista que exercia l'oposició.
Aprofitant el període estiuenc i que el pis estava buit d'inquilins humans, Jalisco va fer grans reformes que propiciaren un millor estil de vida dels seus conciutadans.
Un nou inquilí arribava en setembre. Açò va produir l'episodi més cruel en la vida de Jalisco. L'ama del pis va llençar l'ofensiva més agressiva i sagnant que els vells del lloc recordaven. En no arriba a 3 minuts o 10 la casa s'havia convertit en un infern. Les panderoles majors i les més menudes foren les primeres en caure. Algunes no tingueren temps ni de adoptar la postura estàndard de defunció. Havia estat un atac assolador. Solament havien sobreviscut Jalisco i un senyor feixista i misogin que va preferir anar-se'n a casa d'un amic que tenia contactes i el podia col·locar en una bona empresa (Gestpandera). Començava la vida solitària de Jalisco amb el nou inquilí, una persona humana (sobre tot) a la qual va posar el nom de Jorgelet perquè la seua veu no es semblava gens a la de Jorge Negrete. Jorgelet no donava massa guerra. Només usava la meitat de les estances del pis i Jalisco podia passejar tranquil·lament sense por a ser esclafada. Tampoc estava excessivament obsessionat amb la neteja ja que les olors fortes li produïen migranyes de indescriptibles efectes. Foren dies feliços. Jorgelet feia sonar de tant en tant un cilindre de fusta ple de ferros que alegrava la trista existència de Jalisco. Era d'agrair que no tinguera televisió, de tots és sabut que la radiació d'aquests endimoniats aparells és mortal per a les panderoles comuns. Jalisco ho sabia i agraïa al seu deu tots els dies aquest regal.
Els bons temps van durar "lo que duran 2 peces de hielo en un güisqui on the rocks". A principis de desembre, Jalisco va contraure una ETS (s'havia tornat hermafrodita per a portar millor això d'estar sola. Les panderoles tampoc són de pedra). Els símptomes eren: melanúries i palinòdies freqüents. No era molt greu però es va veure agreujada amb l'arribada del Nadal L'absència de Jorgelet i les seues melindroses melodies va enfonsar a Jalisco en una depressió profunda o profunda depressió. La seua única obsessió era aprendre a girar-se panxa per amunt per poder morir com una bona panderola comuna. Un dia, fent provetes per a quan arribara la seua hora, va caure de dalt d'un moble amb tant mala sort que es va pegar al tos i es va desnucar. Encara no estava preparada per a morir però el destí ho va voler així. La mostra de que no tenia intenció d'acabar eixe dia és que es va deixar els macarrons al foc.
L'amic feixista va acabar els seus dies a la presó de Foncalent per un delicte d'apropiació indeguda i tràfic d'influències.
Jalisco descansa en pau (Requiescat in pace). Ja s'ha posat en marxa el procediment per a ascendir a Jalisco als altars (era de l'Opus). Fins i tot es representa cada 15 de febrer el Misteri de Jalisco amb gran afluència de crítica i públic.
Dels afers laborals i amorosos, així com de la seua participació en el Festival de l'OTI, s'ocuparem en properes missives o no.