Final de partida

Estirada a la terrassa, només envoltada pel cel i la nit. Les estrelles pampalluguen a intervals pràcticament inapreciables i la lluna dansa entre a foscor, impulsada per la suau brisa estival que m'acarona i em despentina, removent-me els cabells i els pensaments. Resulta curiós com, aquests moments de quietud, aquests minuts de reflexió, poden ser els millors moments de tota una vida..moments per pensar,quan me n'adono dels meus errors,tot i ser massa tard per posar-hi remei. Ni tu m'estimes, ni jo et puc deixar d'estimar, una paradoxa malauradament certa...Potser la culpa va ser meva, potser havia de lluitar per tu i no ho vaig saber fer, potser per tu només fou un joc, potser mai em vas estimar..però, potser, encara et queda alguna cosa de mi, algun record, alguna mirada, algun somriure...potser vaig deixar passar el moment...no ho sabré mai..L'únic que se del cert és que vaig cometre el major error de la meva vida, condemnant-me a créixer dins el remordiment, maleint-me eternament per haver estat incapaç d'aconseguir-te, de lluitar per tu, d'endur-te a la bogeria...la bogeria de l'amor...