Feliçment enfadada!

De vegades també penso que per què jo no em puc enfadar? A, els atres si, i jo no. Doncs una de les coses boniques de la vida és tenir sentiments, encara que siguin negatius: enfadar-se n'és un, i com a bona col·leccionadora de sentiments que sóc, aquest és un que aprecio especialment.
Està molt ben expressat el relat, lily.
Una abraçada,
MoLi

d dbo, mlt xulo!!! i realista, sobretot això... q x un cop hem d ser protagonistes d la nostra propia vida, no? si no, qui ho ha d ser?

Genial!!! m'ha encantat!! has descrit perfectament aq moment , aquesta sensació que ens passa per la ment.......aq moment que dubtes entre el .... poder dir o el d'haver-nos de callar!! comptar fins a 100 abans de poder parlar, cridar, ...!!! genial!!! no tinc paraules!!! una passada!!

És el primer cop que et llegeixo!!! ho seguiré fent!!! felicitats!
Un petonàssssss

Crec que has sabut definir molt bé l'estat d'ànim q sento ara mateix, ni jo mateixa ho hagués pogut dir millor.
Gràcies per fer sortir un somriure del lloc on l'havia amagat...

Seguiré llegint els teus relats

original, començament bestial, simple però bo... raonament preciós, rebel, desenfadat, natural, humà.. i el títol, perfecte!
tens creativitat, originalitat i recursos i imaginació...
avui t'he conegut i per força et seguiré llegint... les paraules manen! i et llegiré tant si estàs enfadada o no!
un petó i una abraçada!

Molt b o, quina gran forma de descriure aquest estat d anim, si k es ben cert que avegades va b cridar, enfadar-se, desfogar-se, i oblidar tot i tothom. Això si, nomes uns instants, no m agradaria que la rialla del mon és torces...

Segueix aixi, et segueixo llegint. un peto!

adam.