qui ha perdut la il·lusió?

Avui, com cada divendres he agafat el ferrocarril per baixar fins a Barcelona.
"Tan de bo trobi un lloc buit" he pensat entre mi. Les esperances eren remotes però valia la pena provar-ho, he fet una ullada general a tot el vagó i ... si! Hi havia un lloc buit que em cridava! Esquivant tot un mar de gent amb carpetes verdes he aconseguit fer-me pas fins arribar-hi. Amb la intenció de no trepitjar cap peu he superat els meus dos últims obstacles i he aconseguit clavar el meu cul en aquell seient. Davant meu hi havia una dona Colombiana de cara trista amb un mocador la mar d'alegre al cap. Al meu costat hi seien dos homes, ja grans que semblaven mantenir una conversa molt interessant.

Era el moment, la meva salvació dins un ferrocarril, treure el meu llibre i començar a volar per les paraules fins arribar a Plaça Catalunya. He posat la ma a la bossa i... "MERDA!" desgraciadament el llibre no hi era. Divendres i trobar un lloc entre la multitud... evidentment no podia ser tot tan perfecte, haver tingut el llibre hagués estat una sort surrealista.

Quin remei, m'he recolzat al vidre disposada a observar com queien les gotes de manera fugaç, una rere l'altre, sense descans... fins que he caigut en la inevitable conversa dels dos senyors que seien al meu costat.

-No Ramon, no ! per més que vulguem això es perd amb l'edat! Ja se sap, és llei de vida. A mesura que guanyes en anys, perds en il·lusió! No ho veus, fer-se gran comporta adonar-se'n de les coses, adquirir responsabilitats, viure molts desenganys ... i tot això fa que aquella il·lusió tan immensa de quan érem petits i esperàvem els reis o el nostre aniversari s'esfumi poc a poc, any rere any.

Si, si! Ja ho sé que es dur de pensar, però així és la vida amic meu! I tampoc ens enganyarem a aquestes alçades, oi?? ...

"Set ciències ..." he pensat entre mi.
En aquell moment he sortit de la conversa i he seguit mirant com queien les gotes, cada cop més llargues. "La il·lusió" he pensat entre mi ... M'he posat a recordar... quins temps aquells quan teia tantes ganes d'amagar la dent sota el coixí, i sentir aquella alegria al llevar-me i notar que el ratolinet m havia deixat un pot d'aquarel·les allí, a on la nit anterior hi havia hagut una dent ... O l'orgull que sentia quan tota cofoia anava a recollir el plat que havia omplert fins dalt de mandarines i veia que el tió, en qüestió de dos hores se les havia endrapat totes ... i aquella devoció per anar a tirar la carta als reis mags, i de posar el menjador ple de sabates esperant a alçar-me per trobar el meu racó inundat de regals ... i aquella alegria que sentia quan arribava a l'escola tota contenta, doncs era el meu aniversari! era la reina d'aquell dia ... era tan especial ...

Ja ho pots ven dir, quanta il·lusió ... i quanta màgia!!

-La il·lusió que em feia a mi quan arribava el dia del meu aniversari ... Uf! Allò era massa Ramon, era massa! Recordo que la nit anterior nomes desitjava llevar-me i rebre felicitats de tothom, portar xocolata a l'escola, lluir aquella corona de cartolina amb gomets ... o ja de més gran ser el rei de la classe decidint qui venia i qui no al meu berenar d'aniversari ... I què se'n ha fet de tot allò eh?? Digues, on es aquella il·lusió? Ara el dia del meu aniversari ... ves, que vols que et digui ... un dia com un altre! I dona gràcies si la meva mare se'n recorda de felicitar-me! Si ja t'ho dic jo ... la màgia només està feta per la quitxalla, els adults ja no hi podem creure en ella.

"Recony aquet payo ... què sents el que diu!!??" He pensat mentre agafava la bossa disposada a baixar.

Indignada, he sortit indignadíssima d'aquell ferrocarril!!! ... Doncs que s'ha cregut! Jo crec que la il·lusió no és perd mai. Si, es ben cert que quant era petita i esperava els reis, o escalfava el bastó per anar a cagar el tió o,esperava l'endemà del meu aniversari corria pel meu cos una màgia enorme, només en pensar en tot allò el meu cor s'omplia d'il·lusió i sentia pessigolles per tota la panxa ... Però que ara no ens passi tot això no vol dir que l haguem perdut, simplement hem canviat nosaltres. És evident que creixem i madurem i a mesura que anem creixent i madurant aprenem que hi ha coses que no son certes, descobrim que els reis no son tan mags i que la fusta no caga regals, però no per això hem de deixar de creure en la màgia ni de perdre la il·lusió, doncs tal i com nosaltres canviem i madurem, aquesta il·lusió que portem dintre també ho fa i potser no creiem que el dia 5 de gener vindran res reis d'orient, però vivim una setmana recorrent botigues i botigues comprant regals amb la il·lusió de que aquells a qui estimem els agradi, sentint il·lusió en veure que qui tant ens estima ha pensat en nosaltres i trobes un regal vora la sabata o ... sense anar més lluny, ara mateix. Ha dos minuts per fer 19 anys i esperant el vostre missatge amb les mateixes pessigolles a la panxa que quan en tenia cinc i esperava despertar amb un any més.
Això em fa pensar que el que deia aquell home potser no he era tan cert, però ren qualsevol cas si créixer hagués de ser sinònim de perdre la il·lusió i la màgia ... JO VULL SER PETITA PER SEMPRE!!!