Fart de mitjons sargits

El Raúl circulava per la ciutat amb la vespa i va notar que els dits d’un peu li molestaven, segurament se li havia tornat a fer el maleït forat que es va cosir ahir.. N’estava fart dels mitjons sargits, d’aquell trasto de moto, de la casa vella i petita que compartia amb pares, germana i nebots, i d’aquella ciutat tan empobrida en els darrers trenta anys. De jove, creia que a ells no els afectaria, però cada cop molta més gent s’anava quedant sense feina i sense paga. Cap govern dels que hi va haver va poder aturar tanta pobresa. Els pares ho van passar molt malament. La seva germana i els seus dos fills, van anar a viure amb ells quan ella va enviudar. El marit s’havia tret la vida pensant que al menys així la dona obtindria una pensió. Aleshores hi havia molts suïcidis.
Els pares eren ja molt grans i no tenien res. Amb els pocs diners de la seva germana i alguna feina extra com la que ell faria avui, tots subsistien.

Des de la moto, el Raúl veia lo arruïnades que estaven les cases, moltes abandonades.
El mobiliari urbà estava destrossat i envaït de pintades.
Al arribar al seu destí, al centre de la ciutat, va veure el gran mur i les barreres. Dos guardes custodiaven la entrada.
Detestava treballar per aquella colla de privilegiats que s’havien construït aquell fortí on no els faltava cap mena de luxe.
Va ensenyar el permís que duia i li van obrir el pas.