Extractes del quotidià (1-3)

Extracte 1

- Ja sé que vaig dir que ho faria, però no puc.
La Mariona se'l mira amb ull durs, freds com un glaçó. Són d'un marró intens, quasi negres. Es manté de mans plegades, cames creuades, a la cadira de darrere la taula, donant l'esquena a la pica de la cuina. En el fons, ho sabia.
- En el fons ho sabia -diu, sense canviar l'expressió.
- De debò que no puc -insisteix ell-. Pensava que podria però no puc. Ara no és el millor moment.
Ella es manté ferma. No cedirà. El coneix com a ningú i s'estranya que li hagués arribat a demanar en algun moment. Com a germana potser manté una esperança amagada en un racó ínfim del seu cor, que ell canviarà. Però no canvia, sempre fa el mateix.
- Sempre fas el mateix.
- Au, va! Mariona!
Ella s'aixeca, recull l'esmorzar de la taula i el deixa bruscament a la pica. Després es gira, se'l mira ara amb ulls de persona ofesa. Té una cara brillant i, quan s'enfada, els pòmuls de les galtes se li apugen formant dues boles llamineres a sota els ulls. S'estima en Carles com no estima ningú al món, li ha donat més oportunitats que totes les altres persones que l'estimen juntes i, un cop més, li falla a l'últim moment. Sempre a l'últim moment.
- No m'ho podies haver dit ahir o el divendres. No, m'ho has de dir dues hores abans.
- Ho sento, de debò. Volia fer-ho, t'ho prometo, però és que...
- Ets un imbècil.
- Ei, tia, que sóc el teu germà.
I bessó, a més. Ella va néixer primer, uns minuts abans. Fa exactament trenta-un anys i setze dies. Els dos han heretat, de la mare: el cabell negre i desordenat; els ulls marrons, quasi negres i la tendència al sobrepès; i del pare: el nas d'espinguet, les celles fines i el caminar viu i alegre. Però ella té el caràcter de la mare i ell no se sap de qui. Doncs el pare també era responsable, menys, però ho era. En Carles no. Va haver de fer el COU tres vegades, va començar Dret i ho va deixar, va començar Empresarials i ho va deixar, va començar Econòmiques i ho ha deixat. Ara no fa res en tot el dia. Busca feina, diu, però la Mariona ho dubta. Va treballar pel pare durant uns mesos fins que el va fer fora per gandul. Arribava tard quasi cada dia i sempre trobava excuses per marxar més d'hora. Més d'una vegada apareix amb un ull morat o amb el llavi partit per una baralla en algun local nocturn. N'està tipa d'ajudar-lo i de recollir-li la merda.
- Collons, Carles, és que n'estic tipa de recollir-te la merda! -els ulls es tornen plorosos.
- Va, Mariona, que no n'hi ha per tant -se li acosta i intenta fer-li una abraçada, ella el rebutja.
- Ves-te'n, tinc feina.
Ell, que la coneix des que van néixer (sempre fa aquesta broma), sap que no la convencerà, avui almenys, i agafant la jaqueta surt del petit pis, un sobreàtic de l'Eixample Esquerra.


Extracte 2

- No vull.
Per sorpresa seva, el nen es creua de braços i s'assentà com el indis, al mig de l'acera del carrer Urgell, cantonada València. La Mariona tarda una estona en reaccionar. Al seu voltant ningú sembla fer cas de l'escena de tossuderia del menut, d'uns cinc anys, encara no.
- Què, no vols?
- No vull venir.
La Mariona esbufega, mira al seu voltant. Una dona s'ho mira en passar i somriu, quina imatge més tendre, més graciosa.
- Això no té cap gràcia, Marçal. Aixeca't.
- He dit que no vull.
Amb aquella gorra de color blau fosc i els guants de llana a joc, l'anorac vermell, els pantalons blaus i les botes vermelles, tot ell sembla una pilota del Barça perduda al mig del carrer.
- Saps que sembles? Sembles una pilota del Barça. Vigila que no vingui un jugador i et xuti.
- No.
Entrar en raonaments pedagògics amb un marrec d'aquella edat no li sembla una idea acollidora. Podria passar-se mitja hora parlant-li de les raons de marxar però està convençuda que no se'n sortirà. Podria alçar-lo per la força i tenir una hora per endavant de enèrgica protesta infantil. Durant una estona, la Mariona analitza les diferents possibilitats que té i decideix, finalment, la que menys mandra li fa. Al cap de mig minut dues persones es troben assegudes al mig de l'acera, aguantant el fred hivernal de gener. Un nen de poc menys de cinc anys i una noia d'uns trenta, al seu costat. El nen se la mira una estona, després ella li torna la mirada, picaresca, i riu. El nen es posa a riure també, de fet ja no recorda perquè és al terra i sent adoració per la Mariona, que en té cura molt sovint des que en Marçal va néixer. Ella preferia que li haguessin posat Marc, però sa germana, la primera i més gran dels tres, va voler posar-li com el seu pare, malgrat aquest sigui un fill de puta. Ella l'anomena "el mal parit".


Extracte 3

Quan arriba a casa, el primer que fa és treure's la jaqueta esbufegant, com si pujar dos pisos per les escales fos una feina molt feixuga. L'ascensor només arriba fins a la quarta planta. L'abric queda estès al sofà, només uns minuts, fins que acaba de prendre's el te que es calenta al microones. Se'l beu asseguda a la cadira de darrere la taula, donant l'esquena a la pica de la cuina. Mira el sostre i les coses que hi ha per casa. De tant en tant sospira amb força i després anota en un paper les tasques que ha de fer: trucar en Carles (o no), confirmar el sopar, comprar, ordenar el despatx; i en un altre, les coses que ha de comprar: lleixiu, rentavaixelles, una carbassa, ceba, oli, porros, pastanagues, patates... Tot el necessari per la sopa de carbassa del sopar de demà i pel seu règim. Quan el te s'esgota, deixa el got a la pica i recull la jaqueta, va fins al bany i engega l'aigua calenta. Mira per la finestra, la nit de les tardes d'hivern ja ha tancat totes les portes per assegurar que no hi entra llum ressagada del dia. Mentre el bany s'omple de vapor, obre el calaix superior de la tauleta de nit de l'habitació, treu la marihuana, el paper de fumar i es fa un peta, per costum. El consumeix com si fos una cigarreta, mentre fa altres feines, una d'elles és revisar el poema que porta escrivint tot el gener. Cada dia se'l mira i de tant en tant hi afegeix un vers o en modifica un altre. Avui escriu. Tanca l'aigua calenta i deixa córrer una estona la freda. Es despulla, es mira al mirall i anota, al calendari d'imants del costat de les tovalloles, el seu pes d'aquell matí, que ha comprovat només llevar-se. La tendència a la baixa es manté, però en asímptota horitzontal. No és una obsessa del pes, però al tornar de les vacances d'estiu havia batut el seu rècord i va decidir tornar a aprimar-se.
- Ai, nena, però si no estàs grassa! -li diu sempre la mare d'en Marçal-. Als homes els agraden amb les seves carns, a veure si t'aprimes massa i no tenen on agafar-se.
I reia com una histèrica del Opus Dei. Cada cop que hi pensa li costa més entendre com aquell marrec ha sortit tant maco, amb la mare que té. Potser pel pare, que va anar a comprar llumins i no va tornar, literalment, ara fa tres anys. Allò la fa riure i s'adona que la marihuana ja li ha fet efecte, moment en que decideix masturbar-se, abans d'entrar al bany, que avui com a excepció substitueix la dutxa.