Ets l'home de la meva vida!

Vaig saber amb certesa que seria la dona de la meva vida la primera vegada que la vaig veure al parc. Era una tarda de començaments de primavera i estava asseguda en un banc, sota l’ombra esporuguida d’uns castanyers que començaven a verdejar. Llegia i somreia, absent a tot el que l’envoltava. La vaig mirar des d’una distància discreta i una mena de pessigolleig em va estremir. Era tan guapa!
Des d’aquell dia , cada tarda travessava el parc tornant de la feina. I allà era ella, llegint, somrient. Les meves mirades eren cada dia més agosarades i em retornaven impregnades d’una sensualitat plena de promeses.
Setmanes després els dies de primavera estaven a punt d’acabar-se i jo notava cada dia amb més força aquell esvalotament de les emocions semblant a un esclat de focs d’artifici que no deixa dubtes. Estava enamorat. Ella podia desaparèixer qualsevol dia. I em vaig decidir a adreçar-m’hi.
Pocs dies abans de Sant Joan, vaig seure al seu costat. I ho vaig fer en silenci, temorenc de que reprovés el meu atreviment, però va romandre en silenci i el seu somriure infinitament càlid em va asserenar. Aleshores vaig encetar un monòleg atrafegat, en pocs minuts sabia de mi tant com jo. Quan finalment vaig callar, després de buidar el pap i l’ànima, ella va treure de la bossa una llibreta i escrivint em va explicar que no podia parlar a causa d’un trauma psicològic del que tot just començava a refer-se. Feia dos anys dues amigues seves havien mort en un accident de transit. Era la conductora.
Vaig mirar amb atenció la seva cal•ligrafia, clara, harmoniosa, amb personalitat, i una tendresa infinita em va envair. I vaig saber que seria jo qui aconseguiria retornar-li la parla. En tot cas, poc importava, al seu costat m’envoltava una música dolcíssima.
Ben aviat vam saber trobar centenars de formes creatives de comunicació. Quan pocs mesos després va quedar embarassada, ens van casar. A l’altar, i vestida de blanc, estava increïblement bonica. Quan el mossèn va dir allò de “pots estimar a la núvia” , li vaig fer un petó i li vaig xiuxiuejar:
- Ets la dona de la meva vida!
Aleshores, amb aparent fluïdesa, ella digué:
- T’estimo!
Al sentir la seva veu esquerdada i cridanera, més semblant al grall d’un corb que a la veu d’una persona, un dubte ferotge va irrompre amb força dins el meu ventre. Vaig mirar a la seva família. La seva reacció tranquil•la i el seu somriure burleta m’ho va confirmar. Havia estat víctima d’una enganyifa sense precedents. La sang em va fugir de les venes però, mentre m’esvaïa , encara vaig tenir temps de sentir aquell grinyol esfereïdor que em deia:
- Ets l’home de la meva vida!