Eternament

Vaig caminant sobre petjades que esborren records
com l'aigua del mar esborra castells d'arena de petits infants.
Camino i faig via sentint el dolç batec del teu cor
com la carícia d'una gota de pluja sobre una rosa perduda.

I em vaig endinsant dins els teus ulls de mel
com ho faig quan contemplo el reflex del sol sobre l'aigua del mar.
I quan no hi ets, és com si el meu cor deixes de bategar
com si es parés en l'instant que em deixes de mirar.

Desitjo tant dir-te que t'estimo
que només mirant-me als ulls
t'adonis de com penso amb tu...
Desitjo tant abraçar-te i fer-te veure
que el sol s'apaga cada vegada que no em mires.
I que la lluna es fon entre nits fosques
cada vegada que no em penses...

I desitjo tant dir-te el que sento...
No puc fer-ho
i el cor es para de tristesa.
No puc fer-ho
i els ulls m'espurnegen plens de llàgrimes,
llàgrimes que et pensen, que et recorden, que t'enyoren.

I continuo buscant un somriures, un consol, una paraula...
Però dins els meus somnis tot és fosc i obscur
Tantes coses irreals, tants desitjos,
tantes il·lusions endutes pel vent...

Miro el sol com es pon
i veig esdevenir l'esgarrifança d'una nit
màgica, brillant, càlida, tranquil·la...
Il·luminant les teves nits com una lluna embadalida
pel teu rostre innocent que es desfà en somnis profunds.

L'únic que m'ajuda és escriure,
és mirar-te, pensar-te,
és plorar-te, escoltar-te,
és tenir un somni etern dins els teus ulls...

Perquè ja no tinc res.
Ja no em queda res per mirar si no són els teus ulls.
Perquè ja no em queda res per somiar si no somio el teu rostre.
Ni tampoc sento res si no és la teva presencia, el teu alè, la teva ànima...

Perquè ja no em queda res,
només estimar-te, eternament.
Estimar-te.