Et trobo tant a faltar...

Cada dia em llevo només perquè sé que et veuré, i quan per fi et veig, sento una explosió de sensacions que no sabria com descriure. És com si una fletxa se'm clavés dins, però no em fa mal, al contrari (ja t'he dit que no sé descriure-ho). I a vegades, quan em mires, sento que em perdo, no se per on, però és en els moments en què em sento així quan m'adono del que realment t'estimo. Suposo que amor no és la paraula exacta, però tot plegat és tant abstracte que no sé ben bé què dir-te i com dir-t'ho, encara que en realitat mai ho sabràs tot això.

I ja ho sé, que ho trobaràs absurd, ja sé que només fa unes hores que ens hem vist i que estic exagerant molt la situació, tanmateix, et trobo tant a faltar... Trobo a faltar-te a tu i les teves mirades, els teus somriures, la forma que tens d'enfadar-te, trobo a faltar la teva veu i, fins i tot la teva olor. I, tot i que sé que demà tornarem a trobar-nos, que tot serà com avui, com sempre, tot i que em queda aquest consol no sóc capaç de treure't dels meus pensaments.

Avui, m'he passat el matí mirant-te i la tarda també. No pensava en res, només et mirava, mentre els professors anaven passant un rere l'altre, parlant de qualsevol cosa, explicant exercicis i aquestes coses que fan sempre. I jo he seguit allà, asseguda a la meva cadira mirant cap endavant, mirant-te a tu. I no se m'ha fet pesat, fins i tot el dia se m'ha fet massa curt. No me'n cansaria mai, d'observar-te.

Fixat que ets el meu primer pensament, i també l'últim del dia. Ara mateix estic al llit, intentant dormir. Intentant somiar amb tu, això no costarà gaire. M'adormiré com sempre, pensant que demà et veuré i parlarem i riurem i sentiré aquesta explosió de sensacions, com cada dia. I sabré que t'estimo, però tu no ho sabràs. Fins demà.